Història de la casa. Segons dades publicades per J. Marquès, la casa va ser propietat del jueu Belsom Mahir Caracosa, anomenat abans Roney Caracosa, fill d'un altre Belson Mahir Caracosa. En va ser hereu perquè el seu germà Mahir Caracosa havia mort sense fills (E. Mirambell). Reculant de la data del document, el 1492, uns vint-i-cinc anys en què degué tenir la finca Belsom Mahir Caracosa pare, es pot calcular que la finca era propietat de la família almenys des de la dècada de 1460.
Després de l'expulsió dels jueus de Girona, l'any 1493 i 1494 la finca era d'Antoni Farreró, beneficiat de la Catedral, que la va comprar a l'esmentat Belsom Mahir. La casa tenia al nord un carrer públic del Call, el carrer de Sant Llorenç; i a l'oest el carrer de la Força, a l'est la casa del jueu convers Jaume FalcOacute; i, mes a l'est, l'edifici que havia estat sinagoga i que va ser comprat per Jordi Rafart. Al Sud hi havia la casa del jueu Struch Abraham de Porta.
Falta documentació fins arribar a la primera meitat del segle XVII, quan l'edifici esdevingué propietat de l'administració dels Aniversaris de la Catedral, els registres de la qual des de l'any 1651 l'anomenen "Casa de Sant Llorenç". Aleshores éstava arrendada a Joan Guillem Maurici i el 21 de maig ho va ser a Ramon Furan, escrivent. El 1675 la tenia en arrendament Joan Viñas, cotxer.
Els comissaris del Capítol Catedral encarregats de proporcionar gel per a la cooperativa del clergat, l'onze d'abril de 1685 van proposar llogar "los baixos i la cuina del segon sostre de la casa de Sant Llorenç, situada en lo carrer de la Força o bé altra casa apta i suficient, en un dels quals llocs pugan fer vendre dit glaç". El 22 de març de l'any següent es va resoldre de fer provisió de glaç "en una casa o puesto dins lo carrer de la Força vella, dit de Sant Llorenç, és a saber des de la Presó en amunt". No consta que, efectivament, la casa de Sant Llorenç fos destinada a cooperativa del glaç; però era considerada apta par a tal afecte (Actes del Notari Rosselló, 8-565, Arxiu Històric de Girona).
El 1700 l'immoble tenia el nom de "casa de Joan Verdalet", el qual, l'any 1652 havia estat contractat com a organista de la Catedral. Era un músic seglar casat amb Mònica, pare d'un altre Joan Verdalet successor seu en el càrrec, i Francesc Verdalet, els quals van assolir llicència per a enterrar el seu pare al claustre de la Catedral, cosa que es va fer l'any 1703, i Joan Verdalet va ser ordenat sacerdot amb el títol d'organista a l'any 1707 (1). La família Verdalet va instal·lar-se a la casa de Sant Llorenç però ja abans la posseïa un beneficiat de la Catedral, Jeroni Verdalet, sempre en concepte d'arrendataris dels Aniversaris de la Seu. A l'any 1710 la casa va ser arruïnada pels bombardeigs de la ciutat amb el setge de la Guerra de successió. Després de 1720, hi habitava Pere Maurí, el qual la va vendre a Jeroni Costa.
Els Aniversaris ja s'havien desprès de la propietat de l'edifici, que va ser comprat el 16 de març de 1736 pel notari causídic Andreu Berga, casat amb Magdalena, mare dels canonges Francesc i Andreu, la qual n'apareix com a mestressa, essent vídua, a l'any 1790. Els padrons municipals esmenten després els noms de María Berga a l'any 1806, Ignasía Berga, el 1819, i Dolors Berga el 1859.
Segons el Registre de la Propietat, els seguí Josep Calm i Perarnau i el seu fill Esteve Calm i Guinart i encara després Ramon Calm i Guinart, mor l'any 1921. El succeí Joan Calm i Gruart i més tard la seva filla Dolors Calm i Calm, casada amb Narcís Llac i Guerra. Aquest matrímoni l'any 1955 va vendre la casa a Enríc Stern i Sánchez i posteriorment va pertànyer a Carles Stern i Panella i a Carme Panella i Sarrà.