La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats


Ramon Folch de Cardona, l'any 1285. Dibuix de Joaquim Pla i Dalmau, publicat al cartell del XIX Mostra de Miniatures Històriques, Soldat de Plom 1999, organitzada pel l'associació "El Baluard".



Almogàvers a la conquesta de Mallorca
Segle XIV. Saló del Tinell, Barcelona
(Wikipèdia)



Felip III, l'Ardit
(Wikipèdia)



Almogàvers a la conquesta de Mallorca
Segle XIV. Saló del Tinell, Barcelona
(Wikipèdia)



El rei Pere el Gran, pintura de Manuel Aguirre y Monsalbe (1885). (Wikipèdia)



El papa Martí IV, Simó de Brion. (Wikipèdia)

La Girona del segle XIII (III)

7. La invasió francesa i el setge de 1285.

Girona, durant molts anys, per la seva posició estratègica, escollida pels romans en el moment de la seva fundació; bastida sobre un turó, era el pas obligat per a qualsevol exèrcit provinent del nord (els francesos) o del sud (els musulmans). Com recorda Christian Guilleré a Girona medieval. L'etapa d'apogeu 1285-1360, els Jurats de la ciutat, per recordar a la Corona els seus deures, solien emprar la fórmula clau, horca i tancament del regne.

La primavera de 1285 el rei en Pere (III de Catalunya i Aragó, dit el Gran) es trobava en una difícil situació; els fets de les Vespres Sicilanes havien fet que el papa Martí IV (Simó de Brion), favorable als Angevins, branca secundària dels Capets amb qui havia entra en conflicte el rei Pere, promulgués una croada contra el rei excomunicat, que es va posar en marxa dirigida pel rei de França Felip III l'Ardit. El propòsit del papa era desposseïr dels seus dominis el rei Pere i lliurar-los al fill del rei de França Carles de Valois.

El rei Pere no compta amb cap recolzament, ni el del seu germà Jaume II de Mallorca, que estava disposat a deixar pas lliure als exèrcits de la croada. Tanmateix, a l'interior dels seus dominis hi havien dificultats per aplegar l'exèrcit (diferències polítiques amb els aragonesos, penes espirituals contra els opositors a la croada...). Quedava, per tant, preparar una aferrissada defensa des de terra, i Girona n'havia de ser puntera, i des de mar. Aquest darrer aspecte es salvà amb l'eficaç acció de l'almirall Roger de Llúria, qui a la batalla de les illes Formigues va destruir l'estol francès.

Felip III va aplegar un notable exèrcit que Bernat Desclot (Crònica)descriu: E ell d'altra part aparellà's de venir per terra ab lo major poder que de cent anys ençà la corona de França no havia ajustat. E entre cells que hac asoldats, foren bé set mil·lia hòmens a cavall, tots de paratge; e soldejà bé dihuyt mil·lia ballesters de peu, e altres hòmens de peu bé cent mil·lia o pus. E era tan gran l'aparellament, que quaix no és cosa que dega creure si hom no ho ha vist. E hac fet aportar per los dos anys passats vianda per mar e per terra, tanta quanta pogué, d'Alemanya ençà tro sus a Narbona e a Carcassona e a Tolosa, e en los llogars veïns del rei d'Aragó, ço és a saber prop Catalunya. E puix partí's de França ab tota aquella multitud de gents, e venc-se'n a Tolosa [...] (Bernat Desclot, Crònica, CXXXI).

L'entrada de l'exèrcit croat per l'Empordà es va saber de seguida a Girona. Perelada va ser abandonada al invasor, i els seus habitants feren cap a Girona, on s'aplegaven també els soldats cridats pel rei Pere, i els que s'havien retirat de Panissars. El 15 de juny, el rei arribà a Girona, després d'haver passat de Perelada a Castelló d'Empúries. Aprofitant l'alteració de la ciutat, els almogàvers saquejaren el Call jueu, fet que indignà el rei Pere. L'endemà va reunir els caps de les hosts, a qui va exposar la seva visió de com s'esdevindria l'enfrontament (segons Desclot, amb plena coincidència amb la realitat que succeïria més tard); els demanà la seva ajuda, bé en homes experimentats o en diners, i que partissin als seus llocs de procedència.

Al dia següent decidí, en reunió amb els seus cavallers i prohoms de la ciutat, que aquesta no seria abandonada, sinó que considerava convenient i aconsellable posar-la en situació de defensa. Els cavallers que es trobaven en el consell s'excusaren d'acceptar l'encàrrec de defensar la ciutat; només Ramon Folc vescomte de Cardona, com castellà de Girona, es manifestà disposat i obligat a fer-se'n càrrec.

Les tropes croades posaren setge a la ciutat el 26 de juny; el rei Felip s'instal·là al convent dels franciscans, des d'on dirigia les operacions. La part alta de la ciutat va ser la que va resistir, degut a les fortificacions i al condicionament de la Força com si fós un castell, amb poca població civil al seu interior. Ramon Folc havia fet enderrocar les construccions adossades a la muralla i totes aquelles que haguessin pogut ser d'utilitat per a les tropes invasores, excepte les de la part de l'església de Sant Feliu. Precisament va ser per aquest punt per on, a primers d'agost, els francesos venceren la resistència del redute gironí. Christian Guilleré esmenta, basat en documents de lèpoca (MHCG), que [...] quan en lo temps quels franceses assetjaren la ciutat de Gerona e fou esvassada la dita ciutat per los franceses per 1 loc del burg de Sen Feliu qui és dejús lo castel de Sobreporta, lo qual no era fort, ne ben deffençat, e per aquesta raon, can los franceses sen foren tornatz, los jurats e prohòmens de la dita ciutat pensans lo mal que daquella part era vengut, compraren e feeren deffer los alberchs qui eren en aquel loc e feeren hi fer val e pont levador qui ara comunamen sapela val e pont de na Clara [...].

Després d'una aferrissada defensa, el 15 d'agost el rei en Pere es va enfrontar a les tropes franceses en una batalla amb un resultat indecís; com a conseqüència, Felip va proposar la capitulació. És en aquest moment que se sitúa la intervenció miraculosa de les mosques de Sant Narcís. Signada la capitulació, les tropes de Ramon Folc evacuaren la ciutat, i entraren, el 5 de setembre, els francesos. Els croats no varen poder mantenir les posicions degut a la desfeta que els havia produït l'esquadra comandada per Roger de Llúria, que va privar-los de la seva intendència.

Desmoralitzats, els croats iniciaren la seva retirada cap al Rosselló, amb el rei Felip moribund, per trobar-se amb l'immens desastre de la matança al Coll de Panissars, on els almogàvers feren una gran carnisseria. Vint dies després de la retirada, la petita força francesa deixada en guarnició es va rendir, i retornà Girona al rei i als seus habitants.

Les nefastes conseqüències del setge varen quedar gravades en la memòria col·lectiva dels gironins. Una part dels ciutadans abandonaren la ciutat, les pèrdues materials foren de molta consideració, i fins i tot s'atribueixen a aquest fet d'armes conseqüències que no tenen res a veure-hi: la tradició assegura que l'arxiu municipal va ser cremat en aquest episodi, quan la realitat és que es va perdre a causa d'una riuada posterior.

Fresc del setge de Girona de 1285, procedent de la canònica de l'església de Sant Vicenç de Cardona, manat fer per Ramon Folc de Cardona conservat al MNAC. La pintura descriu el principal fet d'armes, i és la primera representació gràfica coneguda de Girona (1). (Wikipèdia).

Les fonts documentals.

Bernat Desclot explica així la desfeta de les hosts franceses (Crònica, CLX, "De la pestilència que les mosques que Déus [sic] tramès sobre los francesos"): [...] e nostre Senyor d'altra part, qui tota vegada mantén los humils e puneix los ergullosos, tramès-los damunt en aquella host pestilències, e malalties, e fam e totes males ventures. Car primerament los tramès pestilències de mosques que hi hac tantes que el romanent del món no foren anc vistes tantes ensems; e eren mosques ben tan grosses e tan grans com una glan, e entraven per les narils als cavalls e davall per lo ses, que no hi valien mantes, ne tanques de cuir, ne nengun giny que fessen, que els ho poguéssen vedar; e mantinent que els eren entrades per un dels llocs damunt dits, no hi havia tan forts ne tan poderós cavall, que tantost no caigués a terra mort fred, així que bé en moriren en aquella host, per aquelles mosques, quatre milia cavalls de preu e ben vint milia d'altres, sens tot si, que anc la plaga que Déus donà en Egipte al rei Faraó no poc ésser major que aquesta. E anaprés Déu donà sobre les gents d'aquella host diverses malalties e mortaldats, així que el terç d'aquelles gents tan grans, e especialment dels comtes e dels barons, moriren de diverses malalties que Déus los donava, que no hi bastava hom a sebollir, tants ne morien tots dies. [...] e morí lo rei de França e els altres foren desbaratats e ahontats, segons que oirets.

Enric Mirambell esmenta que, pocs anys després, l'autor dels Gesta Comitum Barcinonensium, escrivia: Atacant l'església de Sant Feliu destruïren el cos de Sant Narcís, que era tingut en gran reverència pels habitants d'aquesta terra; i moltes altres reliquies de sants van ésser esmicolades i escampades amb gran irreverència; a causa d'aquests fets van ocórrer més tard infamants calamitats. Segons l'autor, aquestes injúries trobarien el càstig en la munió de mosques que descriu que eren en part negres, en part verdes i en certes parts del seus cos mostraven un color vermell. Eren tant verinoses que no podien tocar cap cavall o jument que no quedés mort a l'acte; perquè la major part dels cavalls de l'exèrcit morien víctimes d'aquesta plaga, així com infinitat de bèsties de bast. Eren tants els cadàvers d'animals i homes que l'aire quedà infectat de mal olor i de putrefacció; per causa d'una tal infecció molts nobles francesos, comtes i barons, altres cavallers i una infinitat d'homes d'infanteria causaren baixa a l'exèrcit per mort sobtada [...] Aquesta mateixa pestilència afectà també al rei francès.

Aquesta defensa del patró de la ciutat es repetiría segles més tard, amb la sortida d'unes mosques estranyes del sepulcre del sant. L'anomenat "miracle de les mosques" té un rerefons històric, tot i que no va ser com ho presenten alguns cronistes cronològicament allunyats dels fets, ni com la tradició popular ha volgut que fós.


Notes

(1) - J. Canal i altres, a "La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1295)" esmenten a propòsit d'aquesta pintura que [...] és imprensable que l'exèrcit atacant fos desconeixedor de la solidesa de la posició defensiva de Girona, de la potència i seguretat d'uns murs i d'un perímetre reduït que n'asseguraven una ferma defensa amb una tropa reduïda i feien impossible de prendre-la mitjançant un atac directe.

Corroboraria aquesta opinió el fet que Desclot narrà solament un fet d'armes suficientment detallat com per ser real i, en efecte, ho fou tal com provaria l'existència d'una pintura mural que decorava el nàrtex o galilea de l'església de Sant Vicenç de Cardona que Ramon Folc hauria fet pintar molt poc temps després, tot resumint en l'únic encontre bèl·lic digne d'aquest nom la gloriosa defensa que li havia encomanat el rei Pere, que havia significat, en darrera instància, l'anorreament del seu exèrcit i la victòria final.

La pintura ens recorda una acció que degué tenir lloc en els primers moments del setge; un atac absurd i perillosíssim, d'uns cavallers francesos contra la porta meridional del recinte, dita de l'Onyar, davant l'actual placeta del Correu Vell i dins dels carrers de la ciutat fora murs i abandonada. Allí, en pujada i sota el domini de la torre i muralla urbana, el sector del castell de Girona -també dit de Cabrera o de Requesens-, en un indret on l'eficàcia de la cavalleria quedava en no-res i on la infanteria tenia tots els avantatges, els defensors, en ràpida sortida, ocasionaren gran desgavell i mortaldat entre la noblesa francesa, que posà de manifest la manca de rigor en el comandament dels atacants i l'eficàcia de la força altament combativa i entrenada dels defensors.
Tornar al text


Bibliografia

  • La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1295). J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla, J. Sagrera. Quaderns d'Història de Girona. Ajuntament de Girona, 2005. ISBN 84-8496-007-2.

  • L'eclosió urbana de Girona. Carles Ferrer Juanola i Joan Villar Torrent. a Història de Girona, publicat per l'ADAC, 1990. ISBN 84-404-7571-3.

  • Crònica. Bernat Desclot. Edicions 62, 1982. ISBN 84-297-1840-O.

  • El setge de Girona en temps de Pere el Gran. Enric Mirambell. Rafael Dalmau editors, 1963. B-17900-1963.

  • Girona medieval. L'etapa d'apogeu. 1285-1360. Christian Guilleré. Ajuntament de Girona, 1991. ISBN 84-86812-25-9.


    Back-Index-Next

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés