La Girona del segle XVIII (I).
La situació de la ciutat. L'entorn històric.
El segle XVIII, per a Girona, s'obre i tanca amb dues guerres: la guerra de Successió a la corona espanyola i la Guerra Gran contra la República francesa. Enmig dels dos conflictes la població gironina experimenta un considerable creixement, paral·lel a un període de modesta prosperitat, en bona part deguda al consum de la nombrosa tropa instal·lada a la ciutat i el flux de renda dels propietaris i rendistes de la terra, eclesiàstics i noblesa local. No obstant, aquest desenvolupament gironí no assoleix les cotes d'altres viles de l'entorn gironí i de la resta del Principat.
El sector comercial de la ciutat, en aquest període, encara tenia una feble implantació, i depenia bàsdicament d'enriquir-se amb l'especulació d'arrendaments i monopolis alimentaris. El sector manufacturer va fracassar.
Es produiren devallades econòmiques per les destrosses dels aiguats i les pèrdues directes que ocasionaren, element que va tenir, a més de l'efecte directe, un altre d'indirecte de desmoralització de la societat gironina. Ultra això, la guerra amb França de principis del següent segle XIX, va suposar una important davallada demogràfica i econòmica per a molts gironins.
Girona durant la Guerra de Successió (1705-1714)
El conflicte internacional de la guerra de Successió va esclatar com a conseqüència de la mort sense descendèndia del darrer rei hispànic dels Habsburg, Carles II. Aquest nomenà el seu successor el nét del rei de França Lluís XIV, Felip d'Anjou, el que va provocar la oposició de l'imperi austríac, Anglaterra i Holanda, que s'enfrontaren als exèrcits espanyol i francès a partir de 1702.
El 14 de gener de 1702 va tenir lloc a Barcelona l'acte solemne de cloenda de les corts en les quals Felip V va jurar les Constitucions, al cap d'un segle d'inexistència de corts concloses. Malgrat aquesta adhesió institucional al rei borbó, la societat catalana es va decantar, tres anys després, per l'arxiduc, en part, per l'ampli sentiment antifrancès que s'havia originat durant les darreres dècades de l'anterior segle XVII, conseqüència de les repetides i constants ocupacions del territori, la darrera el 1697, i en part per l'existència d'un projecte econòmic mercantil i industrial incompatible amb els interessos francesos i també polític, basat en el constitucionalisme català.
En la canalització del descontentament polític va influir un sòlid partit austriacista format per burgesos importants, nobles i eclesiàstics, però també va tenir el seu pes l'aspecte econòmic materialitzat en el cobrament dels serveis votats a les Corts, la qual cosa va provocar notables protestes a Girona i Vic, fiscalització agreujada a partir de 1704 pels mètodes absolutistes del virrei Velasco davant les Constitucions.
Per altra banda, la popularitat de l'últim virrei dels Àustria, Georg von Hessen-Darmstadt, el príncep de Darmstadt, va ser un element indiscutible d'atracció de simpaties cap aquesta dinastia. Finalment, el suport internacional, amb la signatura del pacte de Gènova i l'arribada de l'armada aliada l'estiu de 1705, al comandament de l'almirall Sir George Rooke, van acabar de decantar el indecisos a favor de l'arxiduc i van fer possible l'alçament del país i la presa de Barcelona l'octubre de 1705.
En general, l'actitud dels municipis davant aquest fet va ser d'espectació, si bé l'anomenada revolta dels vigatans, iniciada el 1704, havia aconseguit mobilitzar un contingent important. La política portada fins a les seves darreres conseqüències pel Consell de Cent, va tenir una especial incidència en les poblacions amb una guarnició militar important, com era el cas de Barcelona i Girona, que va lliurar-se a l'arxiduc el 12 d'octubre.
Aquestes ciutats, amb Lleida i Tarragona, foren les darreres en capitular. Els municipis, que no varen actuar mai unànimement, alteraven el seu posicionament cap a un o altre candidat segons la pressió exterior que rebessin (1), dels avatars de la guerra i del balanç de forces dels dos partits.
El setembre de 1705, poc abans de la presa de Girona pels austriacistes, el militar francès Recco avisava als seus superiors que el nombre de gent armada per defensar-la era reduït i que la seva bona voluntat encara és menor, per la qual cosa no podem fiar-nos-en gens; les autoritats locals procuraren preparar la defensa davant un possible atac austriacista, sense trobar el suport de la població ni de les confraries.
A la fi, la pressió del noble Ramon de Belloch i Esteve Andreu, uns dels contribuents més importants de Girona, que havien portat un missatge de l'arxiduc per a la ciutat, varen fer decantar les autoritats cap a un lliurament pacífic (2).
Assalt de les tropes de Felip V a Barcelona, l'11 de setembre de 1714.
(Wikipèdia).
El partit de l'arxiduc va comptar, des del primer moment, amb una considerable representació d'eclesiàstics que varen col·laborar amb la difusió de la causa austriacista, de paraula o mitjançant impresos, i organitzant el partit, establint contactes, preparant reunions en convents i esglésies, però també militarment, com en el 1706 quan varen ser mobilitzats 110 religiosos regulars per defensar la muralla del convent de Sant Domènec, organitzats en tres companyies, amb els seus caporals, a les ordres de l'abat de Sant Pere de Galligants. Això es va organitzar en absència del bisbe Miquel Joan de Taverner i Rubí, qui, en retornar, va fer indagacions per castigar-los.
Fins el 1710 la ciutat va romandra sota l'obediència de l'arxiduc (3). l 14 de gener d'aquest any l'Arxiduc arribava a Girona amb l'objectiu d'encoratjar els catalans a resistir, en una situació difícil, provocada tant per la guerra com per les penúries econòmiques que comportava. El duc de Noailles, instal·lat a Cervià el 14 de desembre de 1710, ja preparava el setge de la ciutat.
La guarnició de Girona, de 2.000 soldats, s'havia d'enfrontar amb les tropes de Noailles, amb 18.000 homes.Els francesos començaren per tallar el subministrament d'aigua de la sèquia Monar, que provocà l'aturada dels molins, i aquesta sequera i la penúria d'aliments, van provocar que el governador de la ciutat, el comte d'Estatenbach, decretés la venda lliure d'aliments sense limitació de preus, i va haver de demanar un préstec a la ciutat, de 1.000 doblers, per pagar la tropa.
Malgrat que el general francès Du Bruelh, el 21 de desembre, comunicava a París el propòsit de resistència de la ciutat (4), el 29 de desembre capitulava el fort de Montjuïc. Això va permetre que Noailles emplacés bateries d'artilleria al Puig d'en Roca, des d'on bombardejà la ciutat, atac només aturat per les fortes plujes i la crescuda de l'Onyar del 9 al 12 de gener, que immobilitzà les tropes franceses.
L'11 de setembre de 1714. Oli d'Antoni Estruch, 1909. (Wikipèdia).
La ciutat capitulà el 14 de gener de 1711, amb un balanç de 400 morts o ferits i 200 presoners en l'exèrcit austriacista, i de 348 morts i 512 ferits en el francès. El dia 25 varen ser signades les capitulacions, mitjançant les quals els ciutadans que havien estat mobilitzats no serien castigats, i els habitants que volguessin sortir de la ciutat, tindrien dos mesos per fer-ho. Es va decretar la lliure circulació de moneda francesa, que comportà l'entrada massiva de moneda falsa procedent dels Rosselló.
La situació pels gironins va esdevenir, encara, més crítica, per les contribucions i les estades dels homes d'armes establerts a Girona, Banyoles i altres vil·les, en temença d'una mobilització important del país per recuperar Girona. A la primavera, el proveïment de les tropes franceses era encara més dificultosa per les accions de miquelets a l'Empordà, que controlaven la zona sense que l'exèrcit els pogués eliminar.
A principis d'estiu, l'exèrcit francès patia desercions i fam, o acabaven vivint d'almoines; els malalts i els morts augmentaven. El comte de Fiennes deia, a finals de juliol, que no sabia d'on treure un préstec per a la guarnició i la cavalleria, atès que ja havia obtingut, amb molts problemes, 12 o 13 mil lliures de la gent del país.
A l'abril de 1712, el general Wetzel, al front de les tropes austriacistes, assetjà la ciutat, setge que es va perllongar fins a finals d'any. En aquesta ocasió, la fam va ser el pitjor enemic tant dels gironins com de les tropes ocupants franceses; uns i altres intentaven sortir de la ciutat per apaivagar-la. El 15 de desembre el mariscal Stahremberg gairebé va aconseguir entrar a la ciutat, assaltant amb escales la muralla, però va ser rebutjat pels defensors de la ciutat. Uns dies més tard, l'arribada d'un reforç francès de 20.000, comandats per duc de Berwick, va ocasionar la retirada de les tropes austriacistes i l'aixecament del setge de la ciutat.
Felip V de Borbó imposa el Toisó d'Or al duc de Berwick. Oli de Jean Auguste Ingres. (Wikipèdia).
A la darrera fase de la guerra, la resistència catalana i l'oposició a Felip V lluitaven sols; les signatures dels tractats d'Utrech, del 1713, i de Rastatt, de 1714, propiciaren la retirada del suport a l'arxiduc Carles per part dels aliats, Anglaterra i Àustria.
Només quedaven Barcelona, Cardona i alguna altra zona que els miquelets i els somatents ocupaven eventualment. La capitulació de Barcelona l'11 de setembre de 1714 va representar el final de la guerra i la integració efectiva de Catalunya a una Espanya centralista i unitària, de clara influència francesa, segons el concepte encunyat pel nou monarca.
El Decret de Nova Planta de 1716: les conseqüències
La derrota militar de Catalunya va implicar una integració política sense condicions a la nova monarquia borbònica. Una de les primeres mesures empreses per la corona va ser l'anul·lació de les llibertats i privilegis dels catalans, instituïda mitjançant el Decret de Nova Planta de 1716, en el que es va concretar, entre d'altres, un nou pla econòmic basat en la imposició d'un nou sistema fiscal, el Reial Cadastre, que gravava la riquesa de cadascú en lloc d'aplicar la tributació indirecta tradicional. La quantitat estipulada inicialment va ser molt alta, el que va provocar situacions dramàtiques en una posguerra que s'havia allargat molts anys.
També es va liquidar l'Estudi General o Universitat de Girona, a l'edifici de les Àligues, en un intent d'imposar l'administració i l'ensenyament de la llengua castellana, com a base de la nova divisió territorial es va substituir la Veguera pel Corregiment, i a partir de la segona meitat del segle, es nomenaren bisbes foranis a Girona.
En un entorn més local, l'octubre de 1718 es va promulgar una Reial Cèdula en la que s'establien les disposicions relatives al govern municipal, amb l'objectiu d'uniformitzar-ne el funcionament i, fins i tot, allò que es referia al cerimonial i protocol: es va abolir l'antiga vestimenta dels consellers, jurats, cònsols i paers, i es va substituir pel "traje moderno español", es determinà la precedència en els seients entre els regidors, privilegiant l'alta noblesa, cavallers, ciutadans honrats i els que tinguessin privilegi militar, entre d'altres.
Tot anava encaminat a fer desaparèixer qualsevol signe d'identitat diferencial local o territorial: la denominació de jurat, pròpia del país, va ser substituïda per regidor, pròpia de Castella, i es donava un paper preponderant al Corregidor, qui presidia les reunions de l'Ajuntament, i en absència seva, era substituït pel tinent de rei o alcalde major.
El control de país que s'havia mostrat rebel al nou ordre també es va materialitzar en una estreta vigilància del moviment de la població, depuració de responsabilitats i control de les armes; el març de 1719 Tiberio Caraffa, corregidor de Girona, va prohibir als habitants de la ciutat i dels seu corregiment abandonar les seves llars durant més de vint-i-quatre hores; si ho havien de fer per necessitats professionals o personals, havien d'aconseguir una llicència especial justificativa.
La intenció d'uniformització absolut de la monarquia també es va materialitzar, per exemple, en una carta de la Reial Audiència comunicant l'ordre del rei per la qual s'havien de canviar el nom dels oficis que tradicionalment s'havien practicat a Girona, i se'ls comminava a fer-ho ràpidament, atès que, malgrat les disposicions reials, se seguia emprat les denominacions antigues.
Es va prohibir a nobles i altres personatges portar armes, interdicció que no va ser aixecada fins el 1760, moment en el que, segons el rei "no han cesado los cathalanes de dar pruebas nada equívocas de lealtad, fidelitat i amor a la monarquia", i que els atorga el permís perquè està segur que "están ansiosos de emplearlas ellos y sus descendientes en defensa y servicio mío y de los míos". (Esmentat per Ramon Alberch, "La Girona del set-cents").
Regnat de Ferran VI. Ardit, 1756. Encunyació catalana. (Wikipèdia).
Notes
(1) - Joaquim Albareda, a "Girona durant la Guerra de Successió, 1705-1714 esmenta que Girona, el 1711, va esdevenir filipista i els jurats homenatjaren Felip V, quan feia menys d'un any que havien aclamat l'arxiduc. Tornar al text
(2) - Al treball "Girona durant la Guerra de Successió, 1705-1714 citat, Joaquim Albareda, esmenta que d'aquells anys tan conflictius, disposem d'un testimoni excepcional com és el de mossèn Patllari Ombravella, del santuari del Collell, el qual parla del Duc d'en Jou o de Felip quint Rei d'Espanya i demés i del Sr. Carlos Tercer, Rei interino d'Espanya, en referir-se als dos pretendents i explica que entraren los imperials ab gran triunfo y prosperitat vehent que lo país los era favorable i anava prestant la obediència d'un lloc a l'altre i de una vila a l'altra i de ciutat en ciutat entraren a Girona cerca de la festivitat del gloriós Sant Narcís als 29 de octubre de dit any 1705 i que el país i populatge menut casi estava la major part en son favor i obediència encara que no faltava qui era afeccionat i afecte al Sr. Feip quint, Rei d'Espanya. Entre aquests darrers cal remarcar el bisbe de Girona Joan Miquel Taverner -un dels homes forts del partit a Catalunya, el qual, amb sis nebots seus, s'exilià a Perpinyà, on va rebre una pensió fins el seu retorn a Girona el 1711-, i també el noble Josep d'Oliveras. Tornar al text
(3) - Mossèn Patllari Ombravella, citat per Joaquim Albareda, esmenta que [...] encara que en estos paratges de Catalunya i bisbat de Girona per les armes del Sr. Carlos 3 er. no faltava prou tribulació i treballs per raó de la tropa francesa que tots los anys ab lo r. duc de Noailles entrava per lo Empordà anat de una part a altra fent-se donar l'obediència i contribució i algunes vegades robant ab gran detriment del país i destrucció de la terra, que uns pelaven d'un costat i los altres de l'altre, fent un poc de cara retirant-se los imperials cap a la ciutat de Girona.. Tornar al text
(4) - [...] els gironins semblen ben resolts a defensar-se, i tothom s'ha allistat sense límits, fins i tot els frares, els capellans i els estudiants, dels quals n'han format regiments, i abans que la plaça sigui embestida hi han fet entrar a l'entorn de 1,500 homes de la milícia que Barcelona, Vic, Manresa i algunes altres poblacions afectes a l'arxiduc han aixecat i mantenen a càrrec seu a raó de 16 i de 20 sous per dia, però la vivacitat amb la qual el duc de Noailles es disposa a atacar la plaça i el brogit de la seva artilleria alentiran aviat l'ardor d'aquestes tropes mal aguerrides i de la guarnició, formada per set batallons. Citat per Joaquim Albareda, op. cit. Tornar al text
Bibliografia
- La Girona del set-cents. Els límits d'una transformació (1700-1792). Ramon Alberch / Josep Quer. Quaderns d'Història de Girona, Ajuntament de Girona, 2001. ISBN 84-95187-31-0
- Els segles XVI i XVII. La trajectòria demogràfica, de Narcís Castells i Calzada, a Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-404-7571-3
- Girona durant la Guerra de Successió (1705-1714), de Joaquim Albareda i Salvadó, a Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-404-7571-3
- Girona després de la Guerra de Successió: riquesa urbana i estructura social al primer quart del segle XVIII , de Joan Boadas i Raset. Ajuntament de Girona, 1986. Monografies de l'Institut d'Estudis Gironins - 13. ISBN 84-00-06279-5
- La introducción del catastro en Gerona, Joaquim Nadal i Farreras. Barcelona, 1971. Publicaciones de la Cátedra de Historia General de España.
[Text del Decret de Nova Planta per a Catalunya]
--- |