L'església Parroquial de Sant Quirze i Santa Julita A final del segle XIII ja s'esmenta una ecclesia de Campolongo, i el 1319 hi efectuà una visita pastoral el bisbe de Girona, Pere de Rocabertí i Desfar (4).
Va ser reconstruïda, de forma molt ben identificada, durant els segles XV, XVI i XVII. La part més antiga correspon al presbiteri, de forma rectangular; possiblement la seva construcció correspon a les primeres èpoques del romànic. De l'església primitiva, que constava d'una sola nau i el campanar, amb una escala d'accés, en resten pocs vestigis. L'antiga volta de punta d'ametlla del presbiteri es perllonga fins a la meitat de la nau, on canvia l'estructura, indicant clarament una nova tendència de construcció.
L'any 1958, al construir una capella lateral dedicada a la Verge del Roser, es va malmetre part del mur, que va afectar la volta i s'hagué de renovar (5).
La capella que s'obrí a la banda oposada és del 1724, dedicada al Sant Crist. Hi ha una clau de volta artísticament esculpida. Obres ulteriors efectuades en aquesta capella evidenciaren l'existència d'una làpida funerària (6) que quedà al descobert en abaixar el paviment.
A l'esquerra del presbiteri hi ha una pica baptismal que data del 1582. Aquesta pica era empotrada a l'entrada, al capdavall de la nau, on hi ha actualment la pica d'aigua beneita. El peu gòtic no era visible, ja que romania enterrat, i alguns trossos de la pica, molt malmesos. L'ambó fa joc amb la pica baptismal. A l'esquerra de la nau, on hi havia hagut la trona, hi quedà una cavitat que s'adaptarà com a fornícula pels sants patrons de la parròquia.
Tenint en compte que Campllong és una parròquia rural i que com a tal la feligresia venera els dos patrons dels agricultors, Sant Isidre i Sant Antoni Abat, es van col·:locar un a cada costat de l'entrada al temple.
El cor data de l'any 1739. Per accedir-hi, calia fer una escala, i aleshores se suprimí la de pujada al campanar construint-ne una altra de més gran que servís per adreçar-se als dos llocs.

Església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita. - (Ampliar)

Des de la dreta i l'esquerra del presbiteri es pot accedir a la Sagristia i a l'actual capella del Santíssim, que antigament havia estat l'habitació dels mals endreços. Aquest departament havia estat afegit i no formava part de la primitiva església, atès que el mur que la separa del presbiteri donava a l'exterior, i així ho constaten les marques dels regalims de l'aigua que baixava de les teules, ben visibles a la pedra.
El campanar és de planta quadrada, amb un finestral a cada banda amb reforç al damunt, i acaba amb coberta piramidal. Les campanes són les que foren col·locades en una de les etapes reconstructives m&és antigues, i malgrat els esdeveniments bèl·lics de les passades centúries i els desgavells de la darrera guerra civil, continuen dringant.
La portada de l'església correspon a la reforma del segle XVII. És rectangular amb timpà triangular i dues pilastres i esferes que surten del angles verticals. Al damunt, un rosetó i dues finestretes laterals en el terrabastall. El frontó és presidit per les imatges dels patrons de la parròquia, Sant Quirze i Santa Julita.
La rectoria, amb tot el seu aspecte de típica masia, és un edifici que ha tingut una gran incidència al poble. L'any 1743 va ser construïda sota el rectorat de mossèn Petrus Sivil, com es fa constar a la llinda de la porta. Durant la Guerra del Francès va ser cremada per l'exèrcit napoleònic, motiu pel qual el rector d'aleshores, mossèn Jaume Boadas, sol·licità llicència del bisbe perquè la gent del poble pogués treballar algunes estones els fies festius per treurer la inmundicia que hi ha dins dita casa, perquè de est modo se ahorrarà molt gasto... La llicència va ser concedida.
Durabt la guerra del 1936-1939 va ser ocupada coma a local social del sindicat, després s'habilità per a alberg de refugiats, i finalment serví de caserna a les tropes republicanes. Acabada la guerra tornà a complir les funcions de rectoria. Actualment ha estat restaurada i alberga, a M6eacute; de la rectoria, les dependències municipals.

La Torre Llupiana, fortificada, amb pati i garites, construïda poc després de la guerra dels Remences. - (Ampliar)

Masies i cases pairals: la Torre Llupiana. Al costat de l'església, hi ha l'anomenada Torre Llupiana, coneguda també com Torre de Llupià o simplement La Torre, que constitueix un model de casa fortificada, castellet o residència senyorial d'estil gòtic. Assentada probablement sobre alguna obra anterior de la qual conserva característiques com un finestral amb l'escut del marquès de Llupià, el propietari primitiu, les torres de defensa del gòtic final, la llar de pedra del saló del primer pis, i els grans arcs de les antigues cavallerisses actualment destinades a celler.
Els Llupià (7), important llinatge rossellonès que es remunta al segles XI, entroncà amb nobles famílies espanyoles i molts dels seus membres ostentaren càrrecs al servei dels reis d'Espanya. El segle XVI es documenta per primera vegada el nom de Campllong vinculat a la família. Lluís de Llupià i Destoll, donzell de Campllonch, morí a Girona el 10 de desembre de 1585. Als llibres parroquials de Campllong es documenta el segle XVIII Maria de Llupià i Ferrer. Possiblement seria la darrera descendent de la família que habità La Torre.
L'any 1942 fou adquirida pels actuals propietaris i al 1966 la van haver de restaurar totalment per amenaçar ruïna.

Façana de la Torre Llupiana. - (Ampliar)

Flanquejat per les torres de defensa del gòtic final, consta de dues parts; l'antiga a l'ala posterior, i la més moderna, acarada a l'església parroquial. Antigament la Torre era voltada d'un fossar amb aigua, característica dels vells castells o cases fortes.
La part moderna del casal té una llarga galeria al pis superior que ocupa tota la façana. Uns pilars parteixen de la planta baixa fins al teulat, quedant l'entrada coberta d'una mena de porxo allargassat. Aquí s'obre el portal d'entrada, de grosses dovelles. Les finestres que donen a la galeria, convertides en portes d'accés, corresponen a entre els segles XVI-XVIII.
Traspassat el portal, un vestíbul empedrat amb grans lloses, accedeix per un portal de ferro al pati interior. En un angle, el pou, de grans proporcions, les finestres que s'obren sobre el pati pertanyen a l'època renaixentista, i en una d'elles apareix l'escut nobiliari dels Llupià, amb les variants esmentades.
L'ampul·lositat de les estances interiors mostra clarament el seu noble passat. Destaca el saló del primer pis, on l'empremta gòtica és ben palesa. L'orna una gran llar de pedra, i les antigues cavallerisses foren habilitades com a celler. La Torre Llupiana fou acollida al Decret del protecció dels castells de 22 d'abril de 1949.

La Torre Llupiana amb l'església, entre 1890 i 1918. Imatge: Centre Excursionista de Catalunya . - (Ampliar)

Masies i cases pairals: Can Pou. Casa molt principal del passat que donà nom al veïnat. Havia rebut el nom de "Can Pou de la Polenca" pel fet que per regar els camps extensos de la finca tenien instal·lades, al costat dels pous que hi havia a tocar el torrent, un seguit de palanques i que per degeneració del mot el poble rural solia anomenar "polanques" o "polenques" (8). Aquesta circumstància doná lloc a l'alies de la família.
Can Pou era la casa pairal d'una de les famílies, ja inexistents, més importants del poble. En una època va ser habilitada per a escola primària. També serví va ser habilitada com habitatge per a la mestra i fins i tot per a un peó de carretera. També s'anomenà la "Casa Gran", i més tard hi visqué un personatge de geni fort i força malhumorat el qual, quant les criatures s'atansaven a la casa, les foragitava tirant-los terrossos de sorra. I fou la mainada qui batejà la casa amb el nom de "Can Tarrossa". La casa ha estat restaurada i forma part de les instal·lacions de l'empresa d'embotits de la família Albertí.
Tot i que la casa ha quedat bloquejada per altres edificis, i que l'extensa planúria que l'envoltava s'ha reduït a un carreró estret, s'endevina la seva importància passada. La façana té un gran portal adovellat i finestres gòtiques. Una de les obertures manté la inscripció; "Pere Pou 1612".

Primavera a Campllong. - (Ampliar)

Masies i cases pairals: altres cases. Altres cases de renom al poble són Can Sant Dionís, que es troba al veïnat del mateix nom. L'ermita de Sant Dionís, que va ser destruïda per les tropes de Napoleó, dóna nom a aquesta masia medieval aixecada al mateix indret on s'alçava l'ermita. A la dreta de l'entrada hi ha una espitllera, que demostra que la casa havia estat fortificada. També es conserven els forats de les espurnes (9) a cada costat de la porta per la part interior.
Can Bosch, al veïnat del mateix nom, és de les més antigues del poble. Sembla que l'origen del topònim es deu a l'espessa boscuria de la zona, i que la casa assolí el nom per aquest motiu.
Al veïnat de les Ferreries s'hi troben les Masies de la Torre Colomina i el mas que dona nom al veïnat Mas Ferreries. Al veïnat de Can Canyet, s'hi troben les masies amb història de Can Quirc o Can Guitó. Al veïnat de la Bruguera, destaca per la seva antiguitat el Mas Catedral, el Mas Gall, i Can Teixeras.

(Text adaptat de la publicació a la web de l'ajuntament de Campllong)

---

Notes
(1) Aquesta denominació apareix a "Rationes Decimarum Hispaniae (1279-80)".
Campolongo també apareix, entre d'altres documents, en una donació de l'1 de maig de 1041 en la que Arnau Mir de Tost actua com a marmessor del bisbe Eribau d'Urgell ("Arnau Mir de Tost, un senyor de frontera del segle XI", Francesc Fité Llevot, Eduard González Montardit, Universitat de Lleida). - (Tornar al text)

(2) L'any 1368 el castell de Púbol pertanyia al noble Gispert de Campllonch, a qui el rei Pedro el Ceremoniós va vendre la jurisdicció juclicial sobre el terme del castell. - (Tornar al text)

(3) No obstant això, Jaume Camps, veí de Campllong, intentà pal·liar la situació adquirint forment per al Comú de Girona, al qual comunicà que només havia pogut obtenir deu quarteres i al mateix temps els digué que en demanessin a Cassà de la Selva, que en tenia a bastament, o bé a Sant Feliu de Guíxols, on havia arribat un vaixell que en venia a preu molt baix. Però Girona, pel que sembla, desitjava proveir-se de Campllong i els demanà altres mercaderies. Tornà Jaume Camps novament a negociar amb la capital i els féu d'intermediari per a l'adquisició de fusta resinosa que, segons ell, cremava molt bé, pel preu de 210 lliures, 8 sous.("Girona pas a pas", referenciat a la bibliografia). - (Tornar al text)

(4) Pere de Rocabertí i Desfar va ser canonge i més tard bisbe de Girona durant el període 1318-1324. Era fill del vescomte de Rocabertí Dalmau VI de Rocabertí i d'Ermessenda Desfar, baronessa de Navata i Calabuig i germà de l'arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí (1309-1315). Està enterrat en una de les capelles laterals de la catedral de Girona, la Capella del Sagrat Cor, abans de Santa Marta i Sant Bernat en un bell sepulcre decorat amb les armes dels Rocabertí. - (Tornar al text)

(5) En aquesta capella va aparèixer una làpida sepulcral pertanyent a un personatge de Can Pou, família potentada del poble. Tots els terrenys del contorn de l'antiga rectoria, amb una extensió de 13 o 14 vessanes, on avui esta ubicada la urbanització "La rectoria" eren propietat dels Pou, els quals en feren donació a la parròquia. A la làpida s'hi llegeix: A 10 de maig de 164... morí Pere Pou de la Palancha ordena dos aniversaris y una missa de Ntra. Sra. Ab los goigs y los dissabtes lo quiscuna semana. R.I.P.. - (Tornar al text)

(6) Hi havia estat enterrat un sacerdot, fill del poble, de Can Piferrer, que havia exercit de vicari a Bordils. Emmalaltí i va a morir a la casa pairal. La partida de defunció i el seu testament varen ser trobats pel rector, mossèn Pere Casellas. El document testamentari prescrivia que volia ser enterrat a la capella de la Crucifixió. La seva mort esdevingué l'any 1792 i el testament fou fet davant del rector de la parròquia. - (Tornar al text)

(7) L'escut dels Llupià, situats a Campllong, és descrit com "Partido y cortado: 1º, una cruz flordelisada de ...; 2º y 3º, de ... un monte flordelisado de ..., 4º y 5º, de ... un castillo de ... Estas armas se ven en una ventana y otras partes del castillo de Campllonch" (Nobiliario del Rosellón. “Nombre de los quienes la Magª del Rey Felipe III condecoró con el título de en las Cortes de Monzón, año de 1599 a 13 de julio.” Anònim. Any 1727-1730.
L'escut que figura a la façana de l'edifici és el primitiu del marquesat. Els de l'interior presenten algunes lleugeres variants, per unions matrimonials o per l'annexió d'altres títols obtinguts posteriorment. - (Tornar al text)

(8) La "polanca" o "polenca" és un estri rudimentari fet amb dos troncs transversals: un de vertical que a pagès denominen "el peu dret" i el basculant, que forma una palanca de dos braços, en un dels extrems del qual hi ha una pedra i a l'altre la galleda. Aquest l'anomenen "el bugador" que es fa anar amb el llivan, la corda que el fa pujar i baixar. - (Tornar al text)

(9) Les espurnes eren en unes fortes barres de fusta amb les quals antigament reforçaven el tancat. Solien emprar-se molt en les cases de pagès que pel seu aïllament sovint eren abordades pels malfactors. - (Tornar al text)

---

Bibliografia
"Girona pas a pas", Dolors Grau i Ferrando, Lluís Planas i Casamitjana, Joan Segur i Peracaula. Editat pel Diari de Girona, 1987. ISBN: 978-84-87844-04-1
"La història de Campllong", Lluís Freixas i Vilardell, publicat a "El gra i la palla", Núm 9, agost 2006.
"Púbol", Jaume Marquès Casanovas. Revista de Girona.

---

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)