La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats
Felip IV. Oli de Velàzquez, 47 x 37,5 cm. National Gallery, Londres. (Wikipèdia).

Joan Josep d'Àustria (Don Joan). (Wikipèdia).

Lluís XIII de França, oli de Philippe Champaigne. (Wikipèdia).

Pau Claris. Imatge provinent d'un gravat de l'obra Barcelona antiga i moderna d'Andreu Avel·lí Pi i Arimon, publicat en 1854. (Wikipèdia).

Fragment d'una làpida del segle XVII. Exterior de l'àbsis de Sant Pere de Galligants.

Militars del segle XVII, segons un gravat romàntic francès. (Wikipèdia).

Portada de Historia de los movimientos y separación de Cataluña de Francisco Manuel de Melo, 1608-1666. (Wikipèdia).

Lluís XIV de França, per Hyacinthe Rigaud, 1701. (Wikipèdia).

Constitutions y altres drets de Cathalunya. Tercer volumen de la compilación de 1585. (Wikipèdia).

Constitutions y altres drets de Cathalunya. Primer volumen de la compilación de 1702. (Wikipèdia).

Metge de la pesta a Roma (Doktor Schnabel von Rom). Gravat de Paul Fürst, el 1656. (Wikipèdia).

Felip IV. Oli de Francisco de Silva i Velàzquez. (Wikipèdia).

Lluis XIII, per Daniel Dumonstier, 1617. (Wikipèdia).

La Girona del segle XVII (II).

La Guerra dels Segadors

L’any 1640 va ser un any decisiu i de greus conseqüències a tot el Principat en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l’exèrcit reial -entrats a Catalunya a causa de la guerra amb França el 1635- i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions.

Algunes es negaren a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l’algutzir Montrodon per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l’algutzir trobà la mort. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes, el 3 de maig, i a Santa Coloma de Farners, el 14 de maig, desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s’estengué cap a l’Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès.

Formació dels Terços espanyols. Fragment del Desembarcament a la illa de Terceira. (Wikipèdia).

Francesc de Tamarit, diputat pel braç militar, va ser empresonat per l'autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i el posaren en llibertat. Els alçaments camperols, iniciats a la comarca de la Selva, s'estengueren per tot el país i culminaren amb l'entrada dels segadors a Barcelona el dia de Corpus -el 7 de juny- i la mort violenta del comte de Queralt i virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt.

Aquest fet marcà l'inici del conflicte que es convertí de seguida en una autèntica revolta social. La classe dirigent catalana, que no combregava amb els postulats de la insurrecció, la va reprimir i va provar de reestablir l'ordre social.

El descontentament dels camperols responia a una situació de crisi econòmica; l'aixecament dels "segadors" anava contra l'exèrcit, però també contra les autoritats, reials o catalanes, i contra tots els rics i poderosos. "Visca la fe de Christ!", "Visca lo rey d'Espanya, nostre senyor!" i "Visca la terra, muyra lo mal govern!" van ser els lemes dels segadors.

Corpus de Sang a Barcelona, oli d'Antoni Estruch. (Wikipèdia)

La repressió militar a Santa Coloma de Farners i a Riudarenes va afectar molt de prop a Girona. Es varen incendiar les esglésies, on el poble acostumava a dipositar les caixes amb els seus béns, cosa que va provocar ràbia i escàndol, alhora que era considerat un sacrilegi, més propi d'heretges. A la Catedral es va excomunicar l'exèrcit (1), fet que va provocar un gran impacte en la població; l'acció del bisbe de Girona, religiosament ben sincera en opinió de Busquets, no era gaire prudent. Un sentiment religiós fanàtic, sovint atiat per exaltats predicadors, va acompanyar sempre la revolta pagesa.

Aviat, la rebel·lió social va passar del camp a la ciutat, on els estrats urbans més humils es varen afegir a l'aixecament, i la protesta camperola va arribar a Girona. La ciutat va tancar les portes a l'exèrcit reial que, perseguit pels pagesos revoltats, volia refugiar-s'hi. Aquesta decisió va portar una nit de pànic a la ciutat, la del 16 al 17 de maig: els gironins anaren a les muralles convocats per les campanes de les esglésies.

L'exèrcit va haver de romandre acampat a Salt i a la Devesa. Per tot Catalunya s'escampava la veu que l'exèrcit del rei havia assaltat Girona i que havia estat rebutjat pels seus habitants, notícia incerta, però que va convocar els camperols de les comarques. Era un encerclament de l'exèrcit a Salt, al mateix temps que s'impedia que la ciutat els fes arribar queviures.

Les bandes de pagesos constituïen un perill, però tenien partidaris i parents dins la ciutat, generalment entre els estrats més humils, que varen donar suport als revoltats i varen provocar aldarulls: la revolta social havia esclatat a Girona. Els pocs soldats que havien quedat dins les muralles es varen haver de refugiar als convents i tancar-se a les esglésies.

La ciutat va viure un dia de total anarquia, sense cap autoritat que s'hi imposés: el jurat en cap Pau Escura havia fugit després de veure saquejades les seves propietats; el segon, Francesc de Vilanova, havia mort i el jurat tercer, Joan Clapés, estava greument malalt. L'únic que es trobava en actiu era el jurat de la mà menor, Antoni Vila, un paraire.

Amb la mort del virrei, Dalmau III comte de Queralt i de Codina, la màxima autoritat era el governador de Catalunya, Ramon de Calders, que es trobava a Girona, però que també va desaparèixer, igual que el batlle, el veguer i el sots-veguer. El 28 de maig els amotinats van irrompre en els convents: a Sant Agustí i a Sant Pere de Galligants hi va haver diversos morts -soldats i funcionaris que s'hi havien refugiat-, i l'endemà la presó i l'hospital van ser assaltats i hi van matar tres soldats napolitans.

El jurat Antoni Vila, l'únic que es trobava en actiu, va actuar enèrgicament, amb l'objectiu de salvar vides i restablir la pau ciutanada; amb aquesta finalitat va organitzar diverses companyies d'ordre, amb "gent principal", i sobretot va aconseguir fer sortir del seu amagatall el batlle, el veguer i el mateix governador, i els va obligar a intervenir. L'anarquia ciutadà, però, va continuar encara un mes i va costar la vida, al menys, a deu persones.

La Casa de l'Ardiaca a la la plaça dels Apòstols, des de la torre de la Catedral

Com exposa Joan Busquets a La Catalunya del barroc vista des de Girona, la revolta que va esclatar el 1640 va donar lloc a dos movimients revolucionaris. Per una banda, la revolta popular, i de l'altra, la política, de manera que no s'ha de confondre ambdues, de manera que l'una va precedir l'altra i formen, en principi, dos moviments autònoms que concideixen en el temps.

La revolta catalana, conduïda per Pau Claris, canonge de la Seu d'Urgell, diputat del braç eclesiàstic i elegit President de la Generalitat, mai va aconseguir ser un moviment unitari, i molts catalans es varen mantenir al costat de Felip IV, sobretot l'alta aristocràcia, o tornaren a l'antiga obediència, empesos pel desengany i per la repressió francesa. La Guerra de Separació (1640-1642), o Guerra dels Segadors també va ser una guerra civil entre catalans.

La participació de les classes dirigents de les ciutats en la revolta, al costat dels nobles arruïnats i marginats, especialment els juristes, era un fet que havien adquirit un gran presitigi a les ciutats catalanes, i que varen ser els que aportaren arguments legals per justificar el trencament amb el rei, i donaven cohesió al moviment revolucionari. L'argument utilitzat era el pactisme: el rei havia trencat el pacte constitucional i Catalunya quedava, per tant, lliure, abocada a defensar-se contra l'exèrcit que es disposava a envair-la.

Girona va seguir un procés d'adhesió a la revolta, igual que la resta de ciutats del Principat, llevat de Tortosa, que tenia l'exèrcit massa a prop mper pronunciar-se en aquest sentit. Pau Claris va mantenir una copiosa correspondència amb les autoritats gironines, adreçada als jurats, però també al bisbe Parcero i als canonges. La participació de Girona a la guerra havia de ser la de defensar la frontera pirenenca, amb l'objectiu que l'exèrcit espanyol es trobés confinat al Rosselló.

Claris va convocar les corts generals el 10 de setembre de 1640 i va escriure a la ciutat de Girona perquè hi enviés els seus representants; paral·lelament, i sense consultar a les ciutats, Claris va començar els contactes amb els francesos; al convent dels caputxins de Ceret, enviats de confiança van signar un pacte d'aliança amb França.

Façana de l'església de Sant Martí Sacosta

Catalunya es va acostar a França per necessitat; l'exèrcit espanyol avançava cap a Barcelona, i estava travessant el Llobregat. Davant aquesta situació, Claris va proposar als Braços, el 23 de gener de 1641, que Lluís XIII de França fos proclamat rei dels catalans, a títol personal; el nou rei es va obligar a conservar les Constitucions de Catalunya.

Catalunya no tenia exèrcit propi, i el va haver d'improvisar sobre la marxa. Girona va participar en la guerra defensiva amb cinc companyies, el capità de la primera de les quals era Ramon de Xammar i el de la cinquena, Jeroni de Real. La resta dels sis nobles als que s'havia encarregat la defensa de la ciutat eren Rafel Raset de Trullàs, Francesc Bas, Francesc Saconomina i Ramon Bas.

Girona va animar altres ciutats a sumar-se a la defensa de la terra: el diputat Tamarit va venir a Girona i comarques per organitzar i dirigir-ne la resistència. La ciutat, el bisbe i els canonges, i la classe dirigent gironina varen participar considerablement en la guerra contra l'exèrcit del rei de Castella. Els gironins varen mantenir la seguretat a la frontera pirenenca i l'exèrcit espanyol no va poder passar a l'Empordà. Els que si entraren va ren ser els aliats francesos, i s'hi van quedar: havia començat la Guerra de Catalunya.


Domini francès (1641-1652) i posterior retorn a la monarquia espanyola

A Girona, de la mateixa forma que a la majoria de la resta del Principat, tant les autoritats municipals com el poble varen acceptar els pactes que incorporaven Catalunya a la monarquia francesa de Lluís XIII, el gener de 1641, sense gaire entusiasme, atès que es tractava de l'enemic secular, però era la única solució possible que entenien per aturar l'exèrcit que havia enviat el govern de Madrid contra Catalunya (2).

Moneda emesa durant el domini francès de Catalunya, el 1641. (Wikipèdia).

Durant el 1641, les principals procupacions del jurats gironins foren, simultàniament, la guerra contra el rei d'Espanya i la restauració de la justícia i l'ordre públic, desbaratats per la revolta de l'any anterior.

El Consell General va acordar, el 26 de març, que el jurat en cap, Rafel Raset, exercís les funcions de veguer, atès que no quedava a Girona cap dels antics oficials reials. Per altra banda, la junta de guerra de la ciutat accentuava les seves actuacions per reclutar homes i enviar-los al front de guerra de les comarques de Tarragona i del migjorn de Lleida, i també cap a l'Empordà, on els castellans encara dominaven la fortalesa de Roses.

També a la ciutat es prenien mesures de policia per castigar el ciutadans que a casa seva emparessin soldats o oficials castellans "sots pena de si és home, de cinch anys de galera i si és dona de cent assots o de altres majors o menors penas", segons publicava una crida del Juí de Porhoms de setembre de 1741 (J. Busquets i A. Simon, op. citada).

Aviat, però, es demostrà que l'aliança amb els francesos tampoc era la solució: aquests actuaven a Catalunya com en un país ocupat, explotant-la econòmicament i utilitzant-la per als seus objectius militars. El setembre de 1641 els jurats de Girona, en una carta adreçada a Bernat de Cardona, ardiaca major de la Seu i diputat eclesiàstic de Catalunya, es queixaven dels tropells comesos per les tropes franceses, segons esmenten J. Busquets i A. Simon, op. citada, recordant que "una de les coses que comensaren a moure los ànimos dels Provincials, no sols d'esta comarca, però de tota Catalunya, a les revolucions de l'any passat, és indubitat que foren los excessos y desafueros que.s feren ab los paysanos en los allojaments. Ab estas tropas de cavalleria francesa que ara últimament són passadas per assí, hi ha haguts notables deòrdens", i demanaven els jurats que s'hi posés remei.

Els partidaris de la causa d'Espanya el 1644 ja escampaven per la ciutat opuscles i fulls volants que expressaven les seves denúncies contra l'opressió francesa. Busquets i Simon esmenten que els jurats informaven al governador de Catalunya, nomenat per Lluís XIII, Josep de Margarit i de Biure, que a la matinada del 20 d'agost "han comparegut en tres cantons de la present Ciutat aficats uns papers contenits uns versos escandalosos [...] ab los quals és cert que los mal afectes qui.ils han posats, volen o intentan desviar y apartar de dit servey los ben intencionats".

Durant aquest període, les autoritats franceses varen dur a terme una política de repressió que va afectar a persones significades que eren o es veien com a sospitoses: el vicari general de la diòcesi, Francesc Pijoan, va ser enviat a l'exili a França, i a finals del 1644 l'abat de Sant Pere de Galligants, Gispert d'Amat i Desbach, diputat eclesiàstic, va mantenir un dur enfrontament amb Pere de Marca, que més tard seria virrei de Catalunya, que va acabar amb la seva detenció i més tard enviat a Montserrat.

Aquest sentiment antifrancès, que va créixer progressivament, va abocar, juntament amb el avenços de l'exèrcit espanyol, que el 1650 ja ocupava Flix, Miravet i Tortosa, en la seva marxa cap a Barcelona, el retorn de Catalunya a la monarquia de Felip IV.

Cap al 1650 el recolçament que inicialment s'havia donat al domini francès s'ensorrava, i moltes ciutats i comarques catalanes s'alçaven a favor de Felip IV, com a protesta per l'opressió de l'ocupació fancesa, alhora que l'exèrcit espanyol, al comandament de Francisco de Orozco, marquès de Mortara, avançava victoriosament des de les terres de Lleida i posava setge a Barcelona l'agost de 1651.

Girona, com la resta del Principat, es trobava exhausta per la guerra i les exaccions de tota mena; el 22 de febrer, davant una nova demanda de contribucions per part del govern francès, els jurats de la ciutat enviaren una ambaixada al capità general de Catalunya, mariscal Philippe de la Mothe-Houdancourt, donant a Francesc de Burguès les següents instruccions: "Representarà lo stat de la Ciutat, com ell be sap, que és tal que després dela desditxa del morbo, y ja en aquella, per acudir a les necessitats de la Ciutat se és tinguda de valer del diner que los particular tenían en la Taula, y han tancada aquella sens speransa de poder-la tornar obrir fins que estas inclemèntias de la guerra sien remediadas" (Citat de J. Busquets i A. Simon, Girona al segle XVII).

El 8 d'octubre de 1652, davant la presència de l'exèrcit espanyol manat pel marquès de Mortara, ja virrei nominal de Catalunya, i a punt de rendir-se Barcelona, el Consell de la Ciutat es va afanyar a fer-li saber que "estava prompta la Ciutat per donar de boníssima gana la obedièntia al nostre Rei Catòlich"", missiva en resposta del la qual el de Mortara es va comprometre a respectar esl privilegis de la ciutat, atorgar el perdó general, llevat de Josep Margarit, qui, a la caiguda de Barcelona el 1652 va fugir a Perpinyà des d'on provaria diverses vegades d'envair Catalunya, confirmar els càrrecs dels oficials reials i conservar els privilegis de les viles i poblacions del bisbat de Girona que, de bon grat, es lliuressin als espanyols.

El 10 d'octubre, a les tres de la tarda, el nou virrei entrava solemnement a la ciutat, on va jurar les Constitucions de Catalunya i durant deu dies va rebre l'obediència dels pobles de les comarques, excepte Roses i Puigcedà, que de moment seguien unides a França, conjuntament amb el Rosselló.

El mateix dia els jurats varen enviar cartes al rei Felip IV, a Joan d'Àustria i a Lluís d'Haro demanant ser acceptats "per los humilíssims i fidelíssims vasalls de Sa Real Magestat de tota sa Monarquia, y més desiyosos de acudir sempre a són real servey que serà la mejor dicha que poden tenir en esta vida, assegurant-se V. Magestat que sacrificam y sacrificarem sempre nostras personas, vidas y aziendas al Real servey de V. Magestat". Amb aquest lliurament voluntari, Girona va ser posada com exemple a altres poblacions, i no va veure retallats els seus privilegis i preeminències, com va passar amb Barcelona, que s'entregà a l'exèrcit castellà després d'un setge d'un any.

Amb el retorn de Girona a la monarquia espanyola, ni amb la capitulació de Barcelona l'11 d'octubre de 1652, la guerra no va concloure. Felip Iv no dominava tot el Principat, ni Lluís XIV controlava tot el Rosselló i la Cerdanya, i les batalles i setges que seguiren oposaren catalans contra catalans i tropes franceses contra soldats espanyols.


Notes

(1) - Joan Busquets, basat en Jeroni de Real, a "La Catalunya del barroc vista des de Girona. La Crònica de Jeroni de Real (1626-1683)" ho descriu de la següent forma: El diumenge 13 de maig, mentre a les comarques rurals la revolta s'anava encenent del tot, a la Catedral de Girona, acabada la Missa Major, foren excomunicats solemnement le soldats napolitans del terç de Leonardo Moles pels fets de Riudarenes. El 24 de juny, amb idèntica cerimònia, ho foren els soldats espanyols del terç de Juan de Arce per l'incendui sacríleg de Montiró.
La cerimònia era de ritual. [...] A la catedral hi havia tot el poble, presidit pels jurats, els cavallers i els prohoms, tots vestits de negre.El governador de Catalunya, Ramon de Calders, que es trobava a Girona, hi fou convidat però va excusar diplomàticament la seva assistència. Això sol ja indicava la càrrega política evident que tenia un espectacle religiós semblant en aquestes circumstàncies.
El bisbe fra Gregorio Parcero, assistit pel vicari general Francesc Aymerich i per deu canonges més, tots amb capa pluvial negra, i acompanyat per molts altres clergues i religiosos va proclamar solemnement
"excomunicats, anatemitzats i maleïts" els soldats que havien cremat l'església i el Sagrament a Riudarenes. Els bancs de la catedral estaven coberts també de draps negres i, enmig d'un gran silenci, el poble va escoltar la proclamació de la sentència feta pel bisbe en llatí i seguint el Pontifical, a la qual tota l'assemblea va respondre: "fiat, fiat, fiat".
El bisbe i els canonges prengueren tretze candeles enceses que van llençar per terra i van trepitjar expresivament. Després les recolliren els escolans. Seguidament es donaren tretze pedres als mateixos celebrants i processionalment es va anar fins a la porta de la Catedral cantant el salm 109:
"Deus, laudem meam ne tacueris". És un salm que demana la venjança divina i expressava el rebuig i la condemna de l'Església contra els sacrílegs i heretges.
Al replà de la porta principal, la processó s'aturà; el bisbe i els celebrants
"tiraren amb ímpetu les pedres" escala avall, juntament amb les candeles. Després tornaren en silenci a la sagristia. Mentre va durar tota aquella cerimònia la campana major tocava a dol .
Tronar al text

(2) - En una carta de primers d'octubre de 1641, els jurats de Girona manifestaren la seva adhesió al rei de França, Lluís XIII amb un estil barroc i retòric: "De tanta diversitat de treballs i aflictions de que ésta Ciutat de V. Magt. Christianissima de molt temps a ésta part, axí per occasió de las revolucions passadas com per altres causas a éstas antecedents, ha estat oprimida podía sols ésser (com realment és estat) lo major alivio y alegria en Comú y en los ánimos de sos particulars, fidelíssims vasalls de V. Magt. lo réber las dos reals cartas de l'últim de agost y de 16 de setembre, pròxim passats, que una aprés altra de V. Magt. tenim rebudas; de las quals en tot generalment (que és tant general lo amor, quant innata la fidelitat que ésya Ciutat sempre tingut a sos Reys y Senyors y de present té y perpetuament tindrà a V. Magt.) ha cabut tan iúbilo y contento y de ellas se ha feta y fa tanta y tal estimació que.ns faltan modos y paraulas pera significar-ho a V. Magt., axí per les evidents demostracions del singular amor ab què V. Magt. ostenta voler a estos sos humils vasalls". Arxiu Històric Municipal de Girona, Manual d'Acords de 1641, fol. 188. Transcrit de "Girona al segle XVII", J. Busquets i A. Simon. Tronar al text


Bibliografia

- Girona al segle XVII. Joan Busquets / Antoni Simon. Quaderns d'Història de Girona, 1993. ISBN 84-86812-33-X

- Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-404-7571-3

- La Catalunya del barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Joan Busquets Dalmau. Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Ajuntament de Girona. 2 volums. 1994. ISBN 84-7826-514-7

- El tractat dels Pirineus i els seus antecedents. Josep Sanabre. Rafael Dalmau, 1988. ISBN 84-232-0274-7

- L'oferiment de retrocessió del Rosselló a Espanya (1668-1677). Pau de la Fàbrega Pallarés. Rafael Dalmau, 1962. Dipòsit legal B-20545-1962

- Sant Pere de Galligans. La història i el monument. Josep Calzada i Oliveras. Diputació de Girona, 1983. Dip. legal GE-11/83.


Back-Index-Next

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés