|
L'ús dels banys comunitaris o públics es remunta a la cultura romana, on el sudatorium, element semblant a les saunes, era una part de les estacions balneàries i termals, integrades en el gimnàs, la palestra, i també de determinats habitatges particulars. A finals del segle V aC, aquests espais termals van proliferar arreu i esdevingueren instal·lacions independents i més complexes. Oferien banys de vapor, laconium, i també piscines o basses amb aigua calenta caldarium, temperada, tepidarium o freda, trigidarium. A la Grècia antiga i a Roma, anar a aquestes instal·lacions esdevenia un ritual de cura corporal que afegia la pràctica d'exercici, massatges i banys a diverses temperatures. També s'hi feien tractaments per netejar la pell, a més de l'aplicació de cremes i olis.
Durant l'Edat Mitjana, l'església cristiana considerava "la neteja espiritual un fet més important que la neteja corporal" i les termes romanes "un lloc de perversió". I és que, malgrat que les ciutats medievals tenien banys públics, l'església sempre els va considerar llocs de mala reputació. Els musulmans, en canvi, eren molt afeccionats als banys i difongueren el seu costum i els tipus de les seves cases de banys entre els cristians. Els jueus disposaven de l'anomenada Mikwé, un bany ritual utilitzat per la purificació, practicat dins un contenidor d'aigua o banyera on una persona pugui submergir-se completament. La Mikwé no podia estar plena amb aigua estancada, si no que havia de ser aigua corrent. Utilitzat tant per homes com per dones, avui dia només les dones conserven l'obligació de utilitzar la Mikwé en forma ritual set dies després de cada cicle menstrual. Alguns homes acostumaven a fer servir el Mikwé només a la vigília de Yom Kipur o dia del Perdó.
|
Albrecht Durer, "Banys de dones", 1496. (Wikipèdia)
|
|
Planta dels Banys Àrabs de Girona, amb indicació de les modificacions realitzades per les monges en el temps en què els banys varen estar integrals dins el convent de les caputxines (1618-1929). El vestibul va ser convertit en el forn de coure pa (1), els antics vestuaris en el safareig (2), la sala freda en rebost (3), la sala tèbia en cuina (4) i la sala calenta (5) va ser parcialment enderrocada i en el seu lloc s'hi bastiren algunes dependències conventuals. (Dibuix basat en "La Girona del s. xIII", J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla i J. Sagrera).
|