La Girona anterior a Gerunda
Pels voltants del lloc que molt més tard ocuparia Girona, durant el paleolític inferior, fa uns trenta mil anys, ja s'hi detecten restes dels primers pobladors; malgrat no haver-ne trobat restes humanes, sí s'han tret a la llum proves de la seva activitat en forma d'eines treballades en pedra en jaciments a l'aire lliure i en coves. La persistència d'activitat humana posterior, durant el neolític, s'ha documentat en els jaciments de Montilivi i la Creueta, i també en altres indrets del pla de Girona.
A la muntanya on es troba situada la "Girona antiga" no s'hi han trobat, al menys de moment, restes antigues que expliquessin l'existència d'un poblat iber, malgrat que les seves característiques respondrien a aquest tipus d'assentament: situació damunt d'un lloc elevat, prop d'un terreny pla i ric en aigua. Els poblats ibèrics dels propers enclavaments de Sant Julià de Ramis i de la Creueta (el Puig d'en Rovira),i altres una mica més allunyats, repeteixen aquestes característiques.
Els habitants del territori gironí en l'època anterior a la dominació romana, sembla, pertanyerien a la tribu dels indigets, tribu assentada a l'Empordà, però alguns autors apunten als ausetans, instal·lats a la comarca d'Osona.
La fundació de Gerunda
En el si de les guerres de Sertori (82-72 aC), vers el 77 aC Pompeu edificà un oppidum (plaça forta emmurallada) sobre la Via Heraclea (la futura Via Augusta) per defensar-la i lluitar contra el sediciós Sertori, de la facció dels populares, que s'havia aixecat en armes a la Hispània romana contra Sul·la, de la facció dels optimates i que controlava el poder a Roma. D'aquesta fundació baix-republicana no hi ha cap text antic ni inscripció, però sí evidències arqueològiques. L'existència de Girona en aquesta ruta està documentada en un dels quatre vasos d'argent anomenats Apol·linars trobats a Vicarello (Laci, Itàlia), en el que hi figuren totes les mansiones o parades del camí entre Gades (Cadis) i Roma. Gerunda està situada entre Acquis Voconis (possiblement l'actual Caldes de Malavella), i Cilnianam (Cervià de Ter, o els seus encontorns).
És aleshores, per aquestes necessitats militars, que els ocupants romans fundaren l'originària Girona, que s'anomenava en aquells moments Gerunda, l'etimologia de la qual encara no s'ha aclarit, per bé que, segons alguns autors, podria significar "entre l'Undarius", nom que rebia en llengua ibera l'actual riu Onyar. Un dels pocs textos clàssics en els que s'ementa el nom de la ciutat, Geographiké Hyphigesis de Claudi Ptolomeu (segle II dC), ens transmet clarament el nom de la ciutat, Gerounda/Gerunda. Plini el Vell (mort durant l'erupció del Vesuvi el 79 dC a les platges de Pompeia), a la seva Naturalis Historia, també esmenta el nom de la ciutat: Nunc per singulas conuentus reddentur insignia praeter supra dicta. Tarracone disceptant populi XLI , quorum cebelerrimi ciuium romanorum Dertosani, Bisgargitani, latinorum Ausetani, Ceretani qui Iuliani cognominantur, et qui Augustani, Edetani, Gerundenses, Iessoniensis, Teari qui Iulienses, stipendiariorum Aquicaldenses, Aeronenses, Baeculonenses. (Ara, convent per convent, s'exposaran les coses significatives llevat de les dites anteriorment. Quaranta-dos pobles pladegen a Tarragona, els més cèlebres dels quals són els Dertosans, Bisgargitans, de dret romà, els Ausetans, Ceretans, que són anomenats Julians i Augustans, els Edetans, Gerundenses, Iessonienses, Tearis, que són anomenats Julians, de dret llatí, i Acquicaldenses, Aeronenses i Baeculonenses, estipendaris).
La nova ciutat de Gerunda, segurament, es devia nodrir dels antics habitants del poblat de Sant Julià de Ramis que, segons sembla, foren obligats a traslladar-se a l'oppidum gironí. Així, la Girona romana s'erigí com a baluard defensiu de l'entrada de la Via Augusta a Hispània i esdevingué un centre important de la regió, amb l'articulació d'un ager romà al voltant de l'urbs gironina. En suma, ambdues unitats formaven la civitas de Girona, la peça essencial i bàsica de l'organització territorial romana. De fet, la civitas, la ciutat, era una idea abstracta que comprenia dos aspectes concrets i, per a l'epoca, indivisibles: l'urbs, la ciutat pròpiament dita, sovint envoltada per muralles perimetrals, i l'ager o territorium, el rerapaís circumdant que alimentava la urbs. En aquest espai s'hi trobaven les villae, cases de pagès, pastures, conreus, i els elements extractius necessaris.
Tot i que Gerunda es trobava a l'interior i allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port romà d'Empúries, primer bastió romà al nord-est peninsular, colonitzat en el si de la Segona Guerra Púnica al costat de l'assentament grec que ja hi existia.
--- 
Carreus a la porta baix-imperial de la Torre Gironella
L'estructura urbana
L'estructura de la ciutat de Gerunda era atípica. No seguia les distribucions estàndards, ni les centuriacions habituals de les urbs romanes. Com que s'aixecava sobre la Via Augusta per motius estrictament militars, la seva planta és totalment irregular. Malgrat tot, es poden entreveure les parts bàsiques de la ciutat romana: el cardo maximus, el forum. No s'ha pogut documentar l'existència de cap decumanus maximus. Quant al cardo maximus, aquest se situava sobre la traça de la Via Augusta al seu tram per l'interior de la ciutat, el que actualment és el carrer de la Força. Quant al forum, aquest se situava a l'actual plaça de la Catedral. El temple de la ciutat molt probablement era on avui s'eleva la l'església catedral de Santa Maria de Girona. La distribució de la ciutat sobre terrasses paleofluvials dificultava la mobilitat dins el centre i s'hagueren de transformar tots els decumani (carrers alineats d'est a oest) en escales. La majoria encara es conserven a l'actualitat, amb les reformes i modificacions fetes al llarg dels anys. L'altre gran element de la ciutat era la muralla. Aquesta s'edificà en dues fases: una s'executà en fundar la ciutat i l'altra vers les darreries del segle III dC. Les diferències morfològiques permeten d'identificar-les fàcilment, atès que empren pedres de composicions i formes distintes. La segona fase s'executà arran de les necessitats defensives que les incursions germàniques a Hispània provocaven. Les muralles no solament s'usaven per a fins militars, sinó que servien per definir els límits de l'urbs (anomenats pomerium) i separar-la de l'ager.
La major part dels indicis que es tenen, inclinen a pensar que el perímetre emmurallat de la ciutat no davia canviar durant la pau profitosa que va des de les guerres civils de principis del segle I aC fins la segona meitat del segle III dC; no obstant, en alguns punts, varen ser desmuntades per facilitar la relació amb l'ager i amb els petits nuclis habitats que anaven apareixent fora del recinte.
Plànol de la Gerunda romana.
La política de Gerunda
L'estructura política de la ciutat seguia els paràmetres estàndards de qualsevol ciutat romana. Cal no oblidar que Gerunda era una civitas d'una província llunyana i petita, irrisòria als ulls de Roma. La ciutat es regia probablement pel dret llatí, que no es diferenciava excessivament del dret romà. A la pràctica, els habitants lliures de les ciutats de dret llatí disposaven d'una ciutadania més restringida que els habitants de ciutats amb dret romà. El mecanisme per obtenir una ciutadania plena era el cursus honorum, la carrera política o pública. Era per aquest motiu que les magistratures romanes eren cobejades pels ciutadans ambiciosos, per bé que eren càrrecs molt cars, per tal com totes les despeses públiques que eren competència d'una magistratura eren assumides pels fons privats del magistrat de torn. Gerunda, en tant que civitas romana, disposava de les institucions habituals, com l'ordo decurionum (el senat municipal, amb poder legislatiu, euivalent, a escala, al Senat romà), el duumvirat (dos magistrats col·legiats amb el poder executiu, d'elecció anual) i l'edilat (dos magistrats subordinats encarregats dels serveis públics de la ciutat). Cal no oblidar d'esmentar els càrrecs religiosos que, en el fons, també eren càrrecs polítics. El centre de la política municipal era l'ordo decurionum, sempre format per posseïdors de la ciutadania romana plena.
Es conserva el basament d'una estàtua en el que figura la refèrencia d'un ciutadà que detingué les dues magistratures electives i també va ser sacerdot del culte imperial: L. Plotio L.F. Gal | Asprenati Aed. / II Viro Flamini | Tribuno Leg. III | Gallicae | Iulia C.F. Marcia | Marito Indulgentissimo. (Júlia Màrcia, filla de Caius, al seu marit indulgentíssim, Lucius Plotius Asprenas, fill de Lucius, de la tribu Galèria (que fou) Edil, Duovir, Flamen i tribú de la legió III Gàl·lica).
L'economia de la Girona romana
En allò que es refereix a altra part de la civitas de Gerunda, l'ager, cal esmentar que era l'àmbit de producció agrícola i manufacturera, on es concentraven les villae, això és, els centres agricolaramaders de proveïment de la civitas, la majoria de les vegades, propietat d'hisendats que vivien a l'urbs i delegaven l'administració als seus subordinats (villicus). A la civitas de Gerunda s'hi concentraven activitats de cereal, olivera i vinya, ramat oví, boví i cabrum i una moderada quantitat de bòbiles ceràmiques.
Les villae començaren a aparèixer durant l'època baix-republicana, al principi petites i generalment habitades pels seus propietaris. Al llarg de l'Alt Imperi, anaren creixent, fent-se més complexes i, en la majoria del casos, els amos devien viure a l'urbs, de les rendes de les seves propietats, dedicats a la política. Les dues més importants que es conserven són, per una banda, la situada al Pla de l'Horta, a Sarrià de Dalt, d'orígen baix-republicà. Per una altra, la de Can Pau Birol, a Bell-lloc del Pla. En aquesta s'han localitzat importants mosaics, que representen escenes de circ, datats del segle III dC.
L'arribada del cristianisme i la fi de la Girona romana
La primera comunitat cristiana de Gerunda apareix documentada vers el 304-305 dC, en el si de les persecucions de l'emperador Dioclecià, en les quals es creu que morí en martiri a la ciutat un dels difusors de la religió a la zona, arribat per mitjà de les rutes comercial marítimes: Sant Feliu d'Scil·lum (Mauritània), amic i company de Cugat, també nord-africà i mort a Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès). Així ho recull cent anys més tard el poeta Prudenci a : Parva Felicis decua exhiberit | artubus sanctis locuples Gerunda.... Doncs, Sant Feliu es convertí en el primer i únic màrtir de la ciutat i sant primigeni, fins que fou desplaçat per l'apòcrif Sant Narcís, de tradició importada en època altmedieval.
L'erecció d'un martyrium (tomba d'un sant màrtir) a l'actual burg de Sant Feliu i les restes trobades, com les del possible sarcòfag del sant (segle IV dC), palesen l'existència d'una comunitat cristiana primigènia, forta i poderosa (els marbres del sarcòfag són de gran qualitat i fets a Roma per les millors escoles de relleus). A les parets de l'absis central de l'església de Sant Feliu es poden veure encastats a les parets sis sarcòfags de tema cristià (d'un total de vuit) que molt probablement procedeixen de l'antiga necròpolis que hi havia en aquell indret.
Pel que fa a l'existència d'un bisbe, hi ha ha documentada, en una epístola del papa Innocenci I (401-417 dC) una referència del 404-405 dC en la qual es parla del bisbe de Gerunda, reprovat fortament pel I Concili de Toledo. Així es coneix l'existència del bisbe de Girona Minucius que, com feia el bisbe Rufinus consagrava bisbes en llocs amagats i sense l'autorització del metropolità. Igualment, hi ha documentada l'existència d'un palau episcopal i una basílica, tot i que l'emplaçament no ha pogut ésser definit, elements que, sens dubte, devien comportar reformes importants a l'estructura urbana.
Les incursions germàniques del 406, que esdevingueren el preludi de la desfeta del poder romà sobre el territori no afectà de moment la península ibèrica, ni més tard, el 409, quan sueus, vàndals i alans entraren a Hispània pels passos occidentals dels Pirineus; la part oriental de la península quedà protegida. Girona no patí la presència dels bàrbars fins el 413, anys en el que Ataülf, successor del saquejador de Roma Alaric, penetrà a la Tarraconense i instal·là la seva capital a Barcino. L'únic Poder que no es desféu i que s'adaptà al canvi fou l'Església, que perdurà i s'expandí durant aquells anys (segles IV-VI dC). Girona continuà existint, conservà el bisbat lligat a la seu metropolitana de Tarragona. A l'ager s'observaren alguns canvis de poblament bruscs que, en alguns casos, poden ésser considerats veritables regressions en relació al període romà. El canvi més notable, fou l'erecció en ple segle III d'un castellum sobre les antigues ruïnes del poblat iber de Sant Julià de Ramis per protegir el pla de Girona i la ciutat dels nombrosos atacs als quals es veié exposat el territori amb la descomposició política i militar de l'Imperi.
Bibliografia
Girona abans de Girona. Eudald Carbonell / Enriqueta Pons. Quaderns d'Història de Girona, 1987. ISBN 84-505-5302-4
El sector nord de la ciutat de Girona. De l'inici al segle XV. Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, 2000. Ajuntament de Girona. ISBN 84-86837-98-7
Historia de las fortificaciones y alojamientos militares de Girona. Carlos Díaz Capmany / Fernando Torres González. Institución Fernando el Católico (C.S.I.C.), 1998. ISBN 84-7820-412-1
Els mosaics de Can Pau Birol. Josep M. Nolla, J Sagregra, Pau Verrié, David Vivó. Ajuntament de Girona, 1993. ISBN 84-86837-36-7
Girona romana. De la fundación a la fi del món antic. Narcís M. Amich / Josep M. Nolla. Quaderns d'Història de Girona, 1992. ISBN 84-505-5303-2
