De la proclamació el 14 d'abril de 1931 a l'esclat de la Guerra Civil
Segona part. (1933-1936)
5. El bienni conservador (o bienni negre) (1933-1936)
El 14 de gener de 1934 es van celebrar eleccions municipals per renovar els ajuntaments del 12 d’abril
de 1931. Es va anar passant d’una inclinació massiva pel centre esquerra, cap a una inclinació parcial cap el centre dreta. L’electorat de la ciutat de Girona era lleugerament més conservador que l’electorat de la seva demarcació. Però la Girona conservadora estava dominada per ERC, que va gaudir de la confiança electoral de les classes mitjanes i els obrers. El sindicat hegemònic era la Federació Local de Sindicats, que es va organitzar el 1932, fins aleshores el més important va ser la CNT.
La tasca primordial de la república va ser l’educació i la cultura, fet que va provocar que aquest període també se’l conegui com La República dels Mestres. Calia formar als ciutadans a tots nivells i especialment en valors universals com la tolerància, la llibertat i la igualtat. El Consistori gironí en tres anys va crear més places escolars que la monarquia en lustres. De fet, a nivell estatal, es van crear 10.000 noves escoles. A Girona s’inaugura l’escola Ramon Turró, l’actual Col·legi Verd, i l’escola de Montjuïc, dedicat a Ignasi Iglesias i inaugurat pel president Macià el setembre de 1933, esdevingué un centre modèlic i el símbol de la Girona republicana. El món de l’ensenyament va tenir un paper destacat en les tasques de catalanització i d’educació per aconseguir una societat civil tolerant i democràtica.
La Comissaria delegada de la Generalitat, per la seva banda, contribuí a la celebració de la Festa del Llibre, atorgà beques i subvencions, fomentà cursos de gramàtica catalana, propicià la tasca protectora i de catalogació del patrimoni artístic i monumental, etc. i cooperà en el traspàs de la Biblioteca Provincial a la Generalitat.
La vitalitat cultural de la ciutat fou completada pels centres d’ensenyament secundari o professional (Institut, Escola Normal de Mestres, Escola de Belles Arts), les entitats i les institucions de la societat civil (Ateneu, l’Associació de Música, el Grup Excursionista i Esportiu Gironí, etc.), la premsa, la celebració dels Jocs Florals, la tasca particular d’artistes i escriptors, així com la producció editorial de la casa Dalmau Carles-Pla, coneguda arreu per la publicació de textos escolars.
A Espanya, el govern presidit per Lerroux es desfà a mitjan del mes d'abril de 1934, donant pas a un altre de provisional en mans de Ricardo Samper Ibáñez, home de la seva confiança i fins aleshores ministre d'Indústria i Comerç. A l'octubre la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil-Robles y Quiñones forçà la seva dimissió i es creà un nou govern Lerroux amb tres ministres de la CEDA. La presidència de la República correspongué a Niceto Alcalá-Zamora.
El nou govern intentà anul·lar la legislació social aprovada, especialment la reforma agrària; s'enfrontà amb el govern de la Generalitat a causa de la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català; amnistià els implicats en la Sanjurjada i establí una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat.
La política conservadora del govern ocasionà l'esclat de vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de Madrid i de Barcelona i, sobretot a partir de l'entrada dels tres ministres de la CEDA al govern, la revolució d'Astúries de 1934 i els fets del sis d'octubre.
A Astúries, a partir dels dies 5 d'octubre, un cop coneguda la participació d'homes de la CEDA en el nou govern, l'Aliança Obrera, amb participació de la CNT, decretà la vaga general. La revolta es va estendre per les ciutats obreres més importants amb els cartutxos de dinamita a la mà, però fou esclafada de forma sagnant per les tropes regulars i els legionaris després d'uns 15 dies de durs combats amb centenars de morts.
L'endemà, 6 d'octubre, el president Companys s'adhrerí al moviment subversiu i declarà la República Catalana en la República Federal Espanyola com a resposta del govern de la Generalitat de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà; a Girona va fer el mateix l’alcalde Joaquim Camps i Arboix, des del balcó de l’Ajuntament. Però l'exèrcit, liderat pel general Domènec Batet, seguí les instruccions de Madrid i anuncià l'estat de guerra. Durant la nit del sis d'octubre la manca de coordinació, el desordre i la desinformació van minvant la revolta. Al matí del dia set, la Generalitat i l'Ajuntament s'hagueren de rendir i els seus dirigents foren empresonats al vaixel Uruguay. L'estatut d'Autonomia quedà abolit i, finalment, la Generalitat també seria suspesa.
Així començà l'anomenat bienni negre. El president del govern espanyol continuà essent Lerroux i, el mes de maig de 1935, posà en mans de José María Gil-Robles y Quiñones, lider de la CEDA, el ministeri de Guerra. Gil-Robles nomena el general Francisco Franco cap de l'Estat Major. El president de la República, Alcalá-Zamora, temorós del poder de la dreta republicana, aconseguí forçar la dimissió del govern Lerroux i transferí l'autoritat a Joaquín Chapaprieta i, posteriorment, a Manuel Portela Valladares.
La tensió social i política, amb corrupció política inclosa per l'escàndol de l'estraperlo, facilità a Alcalá-Zamora convocar eleccions pel mes de febrer de 1936.
El President Macià, al balcó de l'Ajuntament de Girona, el 21 de juny de 1931. (Museu d'Història de la ciutat).
6. Obrers, treball i premsa a Girona durant el període
A Girona, aquest període va estar caracteritzat també per una marcada conflictivitat social i laboral. La major part dels treballadors estaven en empreses petites, principalment botigues, o tallers de poc personal, on el propietari era un treballador més. Aquest fet, en una ciutat petita i conservadora, va afeblir les possibilitats de reivindicacions per part dels assalariats gironins. Les empreses més importants eren la del contractista d’obres Montseny i Juher, amb més de cent treballadors i la Societat Anònima Grober, amb menys d’un miler de treballadors, on el 80% eren dones. Els salaris van patir una important davallada abans de la proclamació del nou règim i es van anar
recuperant a poc a poc fins el 1936. Així, el poder adquisitiu dels assalariats gironins va anar minvant. Entre juliol de 1931 i octubre de 1934 hi va haver diverses vagues per part dels treballadors gironins.
La situació de la premsa política va millor considerablement i va experimentar un creixement espectacular. Els punts de referència cabdals van ser el Diari de Girona, portaveu del catalanisme burgès, de la Lliga Regionalista, L’Autonomista, òrgan del republicanisme català, d’ERC, i El Nord, conservador i de dretes. Però, no eren els únics i va haver-hi una gran quantitat de periòdics de signe diferent que va fer que la Girona de l’època gaudís d’una premsa plural, com mai.
A Catalunya, el 1930 es funda el GATPAC (Grup d’Artistes Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània), que va incorporar l’ avantguarda europea. El Govern de la Generalitat es va centrar en la difusió de la llengua catalana i en la modernització de l’ensenyament. El màxim exponent de la cultura d’aquesta època, a la ciutat de Girona, va ser Carles Rahola. La seva obra i la seva tràgica desaparició, afusellat per les seves idees catalanistes, el van convertir en
el símbol cultural de tota una època. Rahola, assagista, historiador, periodista i republicà convençut va ser l’autor més prolífic de l’època republicana a Girona. Un altre bon exemple de l’actuació política dels intel·lectuals gironins va ser el cas del professor Miquel Santaló. De la seva càtedra a l’Escola Normal de Magisteri va passar a ser alcalde de la ciutat i més endavant, diputat a les Corts de Madrid. En resum, l’activitat cultural de l’època republicana va ser molt important
i va estar especialment dirigida a la catalanització i democratització del país.
La Constitució de 1931 va establir que Espanya era "una república de treballadors de tota mena". El proletariat va rebre amb entusiasme i esperança l’adveniment de la república, però tot i les mesures per a millorar la situació dels treballadors, que sempre entraran en conflicte amb els interessos de la patronal, a partir de 1933 regna el descontentament entre la classe treballadora. L’Anarquisme va prenent cada vegada més força.
La Federació local de Sindicats, vinculada inicialment a la Confederació Nacional del Treball i dirigida per elements
del Bloc Obrer i Camperol, com l’activíssim Miquel Gayolà, fou la primera organització obrera de Girona.
Cartell de la II Fira Comercial i Agrícola de Girona.
7. Les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Front Popular
En aquestes eleccions, l'esquerra s'havia reorganitzat: el Partit Socialista (PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) i els nacionalistes gallecs (ORGA) i catalans (ERC) es van presentar a les eleccions com a Front Popular. Els nacionalistes del País Basc hi simpatitzaven i l'important sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT) trencà el seu apoliticisme per demanar el vot pel Front Popular, mentre els partits de dretes es presentaren de forma desunida. A Catalunya les dretes sí que s'organitzaren, en l'anomenat Front Català d'Ordre.
A Espanya, les eleccions del 16 de febrer de 1936 foren guanyades de forma aclaparadora pel Frente Popular, mentre a Catalunya guanyà el Front d'Esquerres. La victòria de les esquerres es produí per una conjunció de factors: la desqualificació del Partit Radical de Lerroux, la massiva participació electoral dels anarquistes i la divisió d'unes forces de dreta fraccionades entre el Bloque Nacional (succesora de Renovación Española) de José Calvo Sotelo i la CEDA de Gil Robles.
A Catalunya, les eleccions de febrer van ser guanyades pel Front d'Esquerres de Catalunya, que s'enfrontava al Front Català d'Ordre, liderat per la Lliga. La victòria de les esquerres va suposar la llibertat immediata per a Lluís Companys i la resta dels detinguts pels esdeveniments del 1934. Al Parlament es mantenia un esperit de no agressió entre la Lliga i ERC, però al carrer les actituds es radicalitzaven entre els seguidors dels diversos partits i s'esperava que d'un moment a l'altre es produís un cop d'estat.
8. Cap a la sublevació militar
Manuel Azaña fou escollit nou president de la República i Casares Quiroga fou nomenat nou cap de govern, del qual no van formar part els socialistes, atès que es trobaven dividits entre els partidaris de Francisco Largo Caballero, procliu a realitzar una transformació revolucionària de la societat, i els socialistes moderats, partidaris d'Indalecio Prieto, favorable a col·laborar amb els partits burgesos.
El nou president del govern, Manuel Azaña era odiat intensament per part de la dreta espanyola, que recordava la retallada del pressupost de l'exèrcit i el tancament de l'acadèmia militar quan era ministre de guerra (1931). A la dreta, el monàrquic José Calvo Sotelo va reemplaçar a José María Gil-Robles com a portaveu de la CEDA al parlament. A Catalunya, Companys tornà al capdavant de la Generalitat. El general Francisco Franco va ser destituït de la Jefatura de l'Estat Major i enviat a les Canàries, el general Manuel Goded va ser desplaçat i enviat a les Balears, i el general Emilio Mola Vidal, cessat com a jefe superior de las fuerzas militares de Marruecos i és enviat a Pamplona. D'aquesta manera el nou govern pretenia dissuadir els militars de la temptativa d'un cop d'estat.
A partir dels mesos de febrer i març de 1936, el Front popular i les dretes seguiren camins diferents: la dreta inicià el camí de la conspiració per guanyar allò que havia perdut a les urnes, mentre a l'esquerra PSOE, UGT i comunistes es radicalitzen i ocupen finques agràries. Tothom es preparava, com deia el dirigent falangista, José Antonio Primo de Rivera: "ha llegado el momento de la dialéctica de los puños y las pistolas". La Falange Espanyola fou il·legalitzada i José Antonio Primo de Rivera, el seu cap, fou detingut. A l'exèrcit també es visqué la divisió política: per una banda, la Unión Militar Española preparava el cop d'Estat i es triava, l'abril de 1936, com a director del futur cop d'estat al general Emilio Mola Vidal; a l'altra extrem es formà l'Unió Militar Republicana Antifeixista.
El 12 de juliol de 1936, José Castillo, membre del Partit Socialista i oficial de la Guàrdia d'Assalt fou assassinat a prop de Madrid per uns falangistes quan sortia a patrullar. En revenja, l'endemà, el líder de l'oposició conservadora, José Calvo Sotelo, va ser assassinat per una unitat de la Guàrdia d'Assalt. Aquests assassinats foren els catalitzadors de la guerra civil. El 17 de juliol s'inicià la sublevació militar a Melilla. Entre els dies 17 i 20 de juliol de 1936 es produí la insurrecció militar, la fase de pronunciamiento, que inicià la Guerra Civil. La insurrecció militar del 17 al Marroc es va estendre per moltes guarnicions militars: Manuel Goded Llopis prengué el poder a les illes Balears, el general Francisco Franco a les Canàries, Queipo de Llano a Sevilla i Emilio Mola, principal planificador de la revolta, a Pamplona.
Bibliografia
La Girona de la Restauració (1874-1923). Joan Puigbert. Quaderns d'Història de Girona, Ajuntament de Girona, 1995. ISBN 84-86812-49-6
La Girona convulsa. Entre la il·lusió i el desencís (1923-1939). Josep Maymí. Quaderns d'Història de Girona, Ajuntament de Girona, 2004. ISBN 84-8496-128-1
Segona República i Guerra civil a Girona, (1931-1939). J. Boadas, M. Casacuberta, Ll.E. Casellas. Ajuntament de Girona. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, 2006. ISBN 84-8496-025-0
Conflictes socials a Girona en els primers anys de la II República. Joan Surós i Peracaula. Article publicat a "Revista de Girona"
La II República a Girona (1931-1936). Diversos autors. Publicació del Museu d'Història de la ciutat amb motiu del 75è aniversari de la proclamació de la II República. 2006
|
