La Girona del segle XVII (III).
El setge de 1653
El juny de 1653, un exèrcit de quatre mil cavallers i més de set mil infants, sota el comandament del mariscal francès Charles de Monchy, Marqués d'Hocquincourt, va penetrar per l'Empordà, i el 12 de juliol va posar setge a Girona, que havia esdevingut una plaça estratègicament vital per al pas de les hosts franceses en el seu camí cap a Barcelona. Les crides econòmiques de Joan Josep d'Àustria, i del mateix rei, varen ser ateses generosament per la ciutat; per pagar la guarnició de Girona, formada bàsicament per alemanys, borgonyons, napolitans i irlandesos, que feia catorze mesos que no havien cobrat, el Comú i els particulars varen lliurar trenta-cinc mil unces d'argent per encunyar moneda, i el Capítol de la Catedral, dues mil unces més.
El 22 de setembre, Joan Josep d'Àustria es va presentar a Cassà de la Selva al font d'un exèrcit de socors; el 24, a la Font de la Pólvora, a la batalla de Vila-roja, els francesos varen quedar atrapats entre l'exèrcit espanyol que avançava i els defensors de Girona. Aquesta acció militar va lliurar la ciutat i va permetre a l'exèrcit espanyol perseguir les tropes franceses per l'Empordà. Joan Josep d'Àustria va ser rebut triomfalment a la ciutat el 6 d'octubre, on se li va retre una rebuda amb cerimonial reservat "per Reys ho Emparadors" (Busquets i Simon, "Girona al segle XVII").
A primers de febrer de 1653 havia estat nomenat lloctinent i capità general de Catalunya Joan Josep d'Àustria, el fill natural de Felip IV i l'actriu Maria Calderón, home intel·ligent i despert que, a la mort del seu pare, va ocupar un important lloc en la política espanyola, i va tenir habilitat per reconduir la reconciliació entre Catalunya i la monarquia espanyola, durant el període entre 1653 i 1656.
Durant el periode de govern de Joan Josep d'Àustria, es va iniciar una política decidida d'atracció dels catalans, especialment dels considerats més afectes, la burgesia del litoral (1). No obstant, després del setge de 1653, la relació d'aquest amb Girona va ser més problemàtica que la que tenia amb altres viles i ciutats, per causa de la nombrosa guarnició que s'allotjava a la ciutat.
Soldats dels Terços espanyols. Fragment del Auto de Fe, de Francisco Rizi, 1680. (Wikipèdia).
Busquets i Simon (op. cit.) esmenten que el darrer dia de 1653, els jurats li enviaren una carta queixant-se dels danys originats pels soldats, tot atribuïnt-ne la causa a la manca d'avituallament que patien (2). Aquests problemes i arguments es repetirien els anys següents en la correspondència entre els jurats i Joan Josep, insistint, a més, en la manca de pagament del blat i farina que el Comú i els particulars havien subministrat a l'exèrcit reial, la penúria que es vivia a Girona com a conseqüència de les accions dels miquelets de França que obstaculitzaven l'entrada de queviures a la ciutat, etc.
La situació de tensió entre els caps militars i les autoritats militars va arribar al seu punt més àlgid el juny de 1654: Juan del Castillo, governador de la plaça, va reclamar dues mil lliures de menuts gironins per pagar les obres de fortificació que es feien a les muralles. En dues ocasions, el Consell de la ciutat ja s'havia oposat a aquesta demanda, exposant que "que lo córrer estos menuts per esta Ciutat a de ésser una gran ruyna per los habitants per la experiència tenim que fan de causar alterasió en los vivers y mercaderias, que ferà també notable dany per los soldats".
La nit del 9 de juny, Juan del Castillo es va presentar davant l'Ajuntament amb una companyia de soldats, i després de treure del seu domicili el que aleshora era jurat en cap, Miquel Cerdà, li va exigir el lliurament dels diners "y a la vista de la gran porfia de dit Governador y per evitar un escàndol que era molt factible sucehís, per a comensar-se de alterar la gent de la Ciutat, férem lo caxer de la Taula li entregàs sinch-centes lliures de dits menuts". Durant els dies següents d'hagueren de lliurar altres quantitats sota amenaces similars, com deixaven constància en les seves missives els jurats a Joan Josep d'Àustria.
El tractat dels Pirineus
La signatura de la pau dels Pirineus entre la corona espanyola i França, el 1659, que va consagrar l'hegemonia política i militar francesa a Europa, va representar per a Catalunya una gran mutilació territorial. El pacte signat pel cardenal Mazarino i Luis Menéndez de Haro establia la cessió a la monarquia francesa dels territoris del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part de la Cerdanya. "Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña [...]; bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hayasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris." (article 42 del tractat dels Pirineus).
Entrevista entre Lluís XIV i Felip IV, a l'Illa dels Faisans, el 1659, per acordar el tractat dels Pirineus. Darrera el rei espanyol s'aprecia Luis Menéndez de Haro. (Wikipèdia).
En el tractat es va incloure un indult general i la restitució de bens a tots els perseguits durante els anys de la revolta (1640-1659). Al costat francès, el compromis va incloure mantenir la vigència dels Usatges de Barcelona i les seves institucions al nord dels Pirineus, amb seu a Perpinyà, però aquest aspecte no va ser respectat pel rei francès Lluís XIV; un any més tard, el 1660, els Usatges foren derogats, el que que va comportar l'abolició de les institucions pròpies a la Catalunya septentrional, així com també la prohibició de l'ús del català a l'àmbit públic i oficial, segons reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any.
En el tractat també estava previst el casament de Lluís XIV de França amb Maria Teresa d'Àustria, filla de Felipe IV d'Espanya, la dot de la qual es va fixar en mig milió d'escuts d'or, a canvi de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya. Aquesta compensació no es va arribar a pagar mai, i va servir de pretext a Lluis XIV para annul·lar el tractat i iniciar noves hostilitats, essent un dels factors que portaria a la Guerra de Successió el 1702.
Els pactes acordats en secret per Felip IV, d'amagat dels consistoris catalans, aixecaren protestes, que no foren mai contestades per la cort. Els importants avenços aconseguits per França, no obstant, no aturaren l'imperialisme francès: durant les quatre darreres dècades del segle, els països veïns de França varen patir les agressions de la potència i, especialment, la monarquia espanyola. Entre 1667 i 1697 els àustries espanyols mantingueren quatre guerres amb França, finalitzades amb les paus d'Aquisgrà, el 1668, de Nimega el 1678, de Ratisbona el 1684, i de Rijswijk el 1697.
Durant aquest enfrontaments entre les dues monarquies, Catalunya va ser repetidament envaïda per les hosts del Rei Sol, i va esdevenir la muralla d'avantguarda d'Espanya. "Lo veynat de França nos ocasiona lo blasó de ser Cathalunya la muralla incontrastable d'Espanya, ahont ha irromput y rom tota la impetut de la furia francesa, desvaneixen-se com la dèbil espuma en las rocas del mar [...]. Però, també és nostra major incomoditat, no tant perquè sempre avem d'estar ab las armas en las mans, ocasionats en temps de guerra y previnguts en temps de pau, com perquè som lo camp que tenen més prop per a sembrar sos enredos y cullir nostras desdichas" (Busquets i Simon, op. cit.).
Girona, perdudes les fortaleses del Rosselló, va esdevenir la clau de la frontera del nord-est d'Espanya i punt vital per a la defensa de Catalunya (3). Aixi, com a plaça forta, Girona allotjava, després de Barcelona, la guarnició més nombrosa del país, dividida en dos cossos, les tropes de la monarquia i les milícies del municipi; normalment, aquestes darreres feien tasques de vigilància als portals de l'Areny, d'en Vila i de Sant Agustí, i eren, quan calia, el reforç de les tropes professionals en moments de guerra.
Els setges de 1675: Shomberg a Girona
La primera dels successius conflictes esmentats, l'anomenada Guerra de la Devolució de 1667-1668, per la qual Lluís XIV reclamava els pretesos drets de la seva esposa Maria Teresa sobre els Països Baixos espanyols, va tenir poques conseqüències per a Catalunya, situació molt diferent de la del segon conflicte hispano-francès, la Guerra d'Holanda del 1672-1678. Aquesta es va barrejar amb una revolta antifrancesa al Rosselló contra l'impost de la sal. Els guerriller revoltats rossellonesos, els anomenats "angelets", rebien ajuts del Principat, on el 1674 una invasió francesa va ser rebutjada a les vores del riu Muga pel virrei duc de San Germano.
La situació que inicialment era favorable des d'un punt de vista militar als exèrcits de Carles II, va canviar quan a finals del 1674 la insurrecció de Messina va obligar a desviar cap a Itàlia tropes del front de Catalunya, i, aprofitant la circumstància, el general francès Shomberg va entrar a l'Empordà amb més de 10.000 soldats d'infanteria i 3.000 cavalls. Després de saquejar La Jonquera, Agullana i altres poblacions empordaneses, el 27 de maig va establir setge a Girona.
Com en situacions semblants, la pagesia dels voltants es va refugiar a la ciutat; les monges del convent de Sant Daniel s'acomodaren a la casa del comte de Solterra (4). Les forces de les milícies de la ciutat, del regiment alemany de la "Xamberga" i els terços de la Diputació, amb el virrei duc de San Germano al capdavant, varen ser suficients perquè Shomberg desistís d'ocupar Girona, la qual es beneficià de les accions dels miquelets "espanyols", dirigits per l'olotí Blai de Trinxeria, que castigaven contínuament les línies d'avituallament dels francesos, impedient-los els necessaris abastaments.
Després de diverses escomeses pel Pont Major i el puig d'en Barufa, on els francesos s'apoderaren del castell de Montjuïc, el dia 29 de maig les tropes de Shomberg es varen retirar de Girona, pel Congost i la Costa Roja, camí de Verges. Girona es va veure lliure de qualsevol altre atac francès fins la publicació de la pau de Nimega el 30 de gener de 1679, signada a les darreries de l'any anterior.
Els setge de 1684: el mariscal Bellefonds
L'afany expansionista de Lluís XIV no es va aturar, i el 1683, les dues monarquies tornaven a estar en guerra. El mariscal Bernardin Gigault marquès de Bellefonds, després d'entrar per La Jonquera l'1 de maig i travessar l'Empordà, va assetjar Girona el 12 de maig de 1684, amb una host de més de 14.000 homes. Amb previsió de l'atac que els francesos preparaven contra Girona, els jurats de la ciutat posaren aquest fet en coneixement del virrei i capità general del Principt, duc de Bournonville, a qui sol·licitaren empar i protecció. Els combats foren llargs i cruents: l'artilleria francesa va bombardejar la ciutat amb insistència, i el 24 de maig es va produir un assalt. El capítol de la Catedral va contribuir amb 3.000 escuts al manteniment de la guarnició, i companyies de frares agafaren les armes i donaren alè a les tropes i als ciutadans per resistir l'invasor.
Les tropes franceses s'estavallaren davant la resistència de la ciutat, i es va atribuir a Sant Narcís el triomf sobre el poderós exèrcit francès que hauria estat víctima d'un nou miracle de les mosques. En realitat, el principal artífex de la victòria va ser el mateix Bellefonds, que es mostrà pèssim com estratega quan va ordenar un atac frontal a una bretxa massa petita i ben defensada, sense tenir assegurades les mitges-llunes que la protegien ni efectuar atacs de distracció en altres llocs de la muralla, tot i disposar de tropes suficients per fer-ho.
El 30 de maig, el general francès que, intentant justificar el seu fracàs, elogiava els gironins dient que "si el rey de España tuviera este género de vasallos en Flandes, no se perderían tantas plaças", va aixecar el setge, amb un balanç de prop de 5.000 baixes entre morts, ferits i presoners, i es va retirar per Domeny. Poc temps després, a l'agost de 1684, el tractat de Ratisbona posava fi a la guerra.
1694: l'entrada del duc de Noailles a Girona------[La batalla del Ter]
El 1688, quan a Catalunya s'iniciava un important alçament camperol contra els allotjaments de tropes i els impostos extraordinaris de la guerra, anomenat la guerra dels "gorretes" o "barretines", Lluís XVI iniciava un nou atac contra el països veïns, començant així l'anomenada Guerra dels Nou Anys, del 1688-1697.
El febrer de 1689, el virrei duc de Villahermosa, després de visitar la ciutat de Girona durant tres dies, informava a Madrid que la plaça es trobava "en el más miserable estado que se puede ponderar respecto de faltarle de todo, como lo están las demás plazas de aquel Principado". Durant els primers anys de la guerra les tropes franceses del duc de Noailles varen saquejar l'Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, i varen ocupar temporalment Olot, Camprodón i Sant Joan de les Abadesses; el juny de 1693 dominaven Roses, i el 27 de maig de 1694 el nou lloctinent del Principat, el marquès de Villena, va ser derrotat a l'anomenada batalla del Ter, on trobaren la mort cinc mil soldats espanyols i tres mil cinc-cents varen ser fets presoners (Busquets i Simon op. cit.).
El mateix marquès de Villena, en rebre reforços de lleves aplegades a Castella, havia manifestat que "con veinte mil soldados, todos españoles, no hay que temer". El 10 de juny l'exèrcit francès, després de la captura de Palamós, es proposà assetjar Girona, i va iniciar-ne les operacions el dia 19.
El dia 24 l'exèrcit francès havia establert les seves bateries, i l'artilleria va començar a disparar sobre la muralla de la porta del Carme; tres dies més tard, el 27, va caure el fort del Conestable, i les tropes de Noailles varen ocupar totes les fortificacions de les muntanyes properes a la ciutat, inutilitzant qualsevol possibilitat de defensa. La situació a l'interior de la ciutat va esdevenir dramàtica: mancaven tota mena de queviures, la guarnició no obeïa les ordres dels seus caps militars, i no es tenia cap esperança de rebre ajuda exterior.
El dia 29 es varen reunir el governador de la plaça, Francisco de Copula, el mestre de camp Carlos Sucre, els jurats de la ciutat encapçalats per Francesc de Prats, i representants del capítol de la Catedral. En la sessió que dueren a terme es va acordar la capitulació de la ciutat i, així, evitar-ne el saqueig, que era l'amenaça que havien proferit els francesos si hi havien d'entrar per la força.
El 5 de juliol el Consell General va designar Josep de Grato i Rasset, i Gerònim Fontdevila com emissaris per tractar amb Raymond Trobat, l'intendent del Rosselló que acompanyava com assessor el duc de Noailles, les condicions del lliurament de la ciutat. Raymond Trobat va imposar quatre condicions: que es prestés sagrament i homenatge al duc de Noailles com a lloctinent i capità general del rei Lluís XIV al Principat, que el mariscal francès entrés a Girona sota tàlem fins arribar a la Catedral, que la ciutat pagués una forta imposició cada mes per mantenir el governador, els oficials d'estat major i la tropa que no s'allotgés a les cases dels particulars, i, per últim, que s'atorgués al rei de França una contribució de 50.000 lliures barcelonines.
Malgrat les protestes dels jurats Francesc de Prats, Narcís Vidal i Miquel Codina, que s'oposaven a retre homenatge a Lluís XIV (5) el 10 de juliol el duc de Noailles va entrar a la ciutat i, sota l'amenaça de pena d'obediència, es va fer prestar sagrament de fidelitat i homenatge en els termes que ell mateix, o l'intendent, havien redactat.
La ocupació francesa
En els pactes establerts entre el de Noailles i els jurats gironins, s'establia la garantia, en iniciar-se el domini francès, de la continuïtat de totes les autoritats civils i eclesiàstiques en els seus càrrecs.
En allò que es refereix a les magistratures municipals es va acomplir, però no va ser així el cas del bisbe Miquel Pontic, a qui Noailles va expulsar pràcticament de Girona. El bisbe, que a principis de l'agost de 1694 deixava la ciutat per instal·lar-se en el convent franciscà de Reus, escrivia consternat a la Cort de Madrid comunicat-los que, malgrat que les autoritats franceses li havien atorgat un passaport, durant el viatge les tropes franceses l'havien robat a ell i als seus acompanyants, i sol·licitava del rei una pensió de 700 lliures per manutenció.
Constitutiones Synodales Diocesis Gerunden(sis).
In unum collectae, renovatae, et anotae sub Illustrissimo et reverendissimo domino Dr. Fr. Michaele Pontich, Episcopo Gerundensi.Variis glossis exornatae a Francisco Romaguera I.C. Civeque Honorato gerundensi. Inclito Martyri D. Narciso Episcopo Patrono ac Titulari Gerundensi dicatae. Girona, Hieronymi Palol, 1691 compilació feta per Miquel Pontic (1632-1699), amb comentaris de Francesc Romaguera, editada als tallers de l'impressor gironí Jeroni Palol. (Wikipèdia).
L'ocupació francesa, percebuda pels mateixos francesos com a temporal, es va caracteritzar pels esforços esmerçats per assolir un equilibri entre l'extracció de recursos per al manteniment de l'exèrcit i acordar, al mateix temps, unes condicions de convivència amb els gironins suficient per aconseguir l'objectiu de no provocar revoltes obertes contra els francesos.
El dia 11 de juliol els jurats varen lliurar a les autoritats franceses un memorial en el que exposaven les seves peticions orientades a regular les condicions de la presència francesa, escrit en el que es demanava, principalment, la confirmació dels privilegis, usos i costums de la ciutat, dels gremis i dels ciutadans, que no es demanés, per part dels oficials i tropa, més contribucions que els ja acordats 18.000 francs a pagar anualment pel Comú, que es prohibissin els jocs dels militars, pels aldarulls que podien provocar -i provocaven- pels carrers, que el municipi pogués mantenir els drets d'entrades sobre el vi i altres productes, que cap francès pogués tenir fleca, taverna, carnisseria o despatx d'altres queviures, i que el donatiu acordat a Lluís XIV es pogués satisfer a terminis, en base a les possibilitats de la ciutat.
Les autoritats franceses ho acceptaren sense gaires modificacions i l'ocupació, que va durar tres anys i mig, va transcórrer sense gaires alteracions, malgrat les càrregues fiscals, els abusos de les tropes i l'entorpiment de l'activitat mercantil deguda a la inseguretat originada per la guerra, aspectes tots que anaren empobrint la ciutat.
En l'aspecte militar, Girona va constituir una important base per a les operacions dels francesos, que es trobaven facilitades per la passivitat dels lloctinents espanyols el marquès de Gastaña i el comte de Melgar, que supeditaven la defensa de Catalunya a les conveniències del partit afrancesat que a l'epoca guanyava ràpidament adeptes a la Cort de Madrid. La presa de Barcelona pel duc de Vendôme el 10 d'agost de 1697 va constituir el moment àlgid de l'ocupació francesa de Catalunya i un nou intent, després de l'acció de 1641, d'integrar-la a la monarquia francesa. El Principat, no obstant, era només una de les moltes peces del joc, complex, de la política exterior europea, i la seva sort anava lligada a un nou tractat internacional.
Aquest es materialitzà en la signatura de la pau general a Rijswijk el 20 de setembre de 1697, document que, entre altres acords, preveia l'evacuació de Catalunya de les tropes franceses, evacuació que es va dur a terme sense gaires dificultats. Després d'abandonar Barcelona el 4 de gener de 1698, la matinada del 10 la guarnició francesa de Girona sortia cap al Pont Major, en direcció al Rosselló.
A les deu del matí d'aquell dia, entraren pel portal de l'Areny les tropes del tercio de la ciutat de Toledo, comandades pel marquès de la Florida, mestre de camp general de l'exèrcit espanyol, i per Diego Salinas, governador interí de la plaça. L'arribada dels soldats espanyols va ser rebuda amb mostres d'alegria per la població gironina, tal com descriu el Manual d'Acords d'aquell any: "la plaça de les Cols estava tota plena, ahont universalment havie acudit tothom que no.s pot explicar lo gran contento i crits de Visca España y luego les tres coblas de ministrils que esta Ciutat havia previngudas i estaven al balcó de sobre dit portal, se posaren juntas a sonar diferents ballades". A la tarda es va celebrar un solemne tedèum a la Catedral i hi va haver un repicament de campanes de totes les esglésies de la ciutat que durà una hora.
El final del segle: Girona i Carles II
La reincorporació de Girona a la monarquia de Carles II, el gener de 1698 es va produir en una situació de la ciutat ben penosa: moltes cases de la ciutat estaven derruïdes o semiderruïdes, la Taula de Canvi presentava un dèficit de 34.000 lliures, la situació monetària era d'un desgavell total per la gran quantitat de diner francès de baixa llei en circulació, els preus dels queviures extremadament desproporcionats al cost de la vida, la manufactura i el comerç, abatuts, i, per tant, fires i mercats amb molt poca concurrència, el que es traduïa en una considerable reducció de les fonts de recursos més importants per a la ciutat.
En el moment de produir-se l'entrada de les tropes espanyoles a la ciutat, els jurats s'adreçaren al marquès de la Florida expressant-li que els allotjaments dels soldats no representessin una nova càrrega per a una ciutat ja excessivament castigada "per trobar-se abatuda per causa del contratemps passat de haver estat rendida a l'Enemich, y captiva en son poder en lo discurs de tres anys, sis mesos y deu dias, y per consegüent com a forçada, y per no arribar a sa total ruhina y perdició, tenir los heraris vàcuos fins a haver hagut de gastar tots los diners dels particulars en aquells deposats". No obstant, el miserable estat de la guarnició que havia entrar a Girona va fer exigir noves contribucions. El governador de la plaça responia als jurats: "E molts portan les nafras ubertes y necessitan remeys", tot demanant un subsidi de 800 lliures per procurar llits i indumentària a la tropa; malgrat les protestes dels jurats, finalment es varen lliurar, a més de llençols i flassades.
Per redreçar urbanísticament i econòmicament la ciutat, des del mateix 1698 les autoritats municipals varen endegar una sèrie de mesures, com l'obertura de la Taula de Canvi, la protecció del mercat de Girona davant la competència dels de Cassà i Santa Coloma de Farners, defensa de les manufactures pròpies en front de les barcelonines, rigorós control de les despeses municipals, i, especialment, un ambiciós projecte per refer urbanísticament la ciutat, pla plantejat en el Consell General de l'agost del 1700, que passava per la reconstrucció del barri del Mercadal, el més castigat pels bombadeigs dels setges, edificar al costat del portal de Figuerola una gran caserna de cavalleria per posar fi als problemes dels allotjaments, acabar el pont de Sant Agustí i fer dos ponts més entre la plaça de les Cols i el Mercadal, tot per un valor de 15.500 lliures.
No obstant aquests esforços, la guerra tornaria a planar sobre Girona el 1705 amb motiu del plet successori per la corona d'Espanya que va enfrontar les Cases d'Àustria i de Borbó.
Notes
(1) - El príncep aprofitava totes les ocasions per recordar "lo entranyable amor que sa Magestat té als catalans", demanant a l'estament eclesiàstic que cooperés en l'obra de captació política i procurant resoldre la qüestió dels allotjaments "per evitar los treballs y excessos que de sa naturalesa causen". Font: "Girona al segle XVII", J. Busquets i A. Simon. Tornar al text
(2) - "[...] com dits soldats sols sien assistits ab un sol pa de munisió y no pugan vivir d'aquell, és evident hagen de fer y causar dits excessos y danys, y lo major és que molts de dits soldats per causa del poch aliment se emmalalteixen y moren en los hospitals de esta Ciutat de hon ve molt a disminuir-se dit real exèrcit". Font: "Girona al segle XVII", J. Busquets i A. Simon. Tornar al text
(3) - Busquets i Simon esmenten que en una misiva que el maig de 1675 enviaren els consellers de Barcelona a la regent Marianna d'Àustria, mare de l'incapacitat Carles II, reconeixien que "[...] essent senyor lo enemich de Gerona, pot anar seguint la Província [...] cortant las plassas de Puigcerdà y Camprodon, y arribar a la frontera de Aragó y València, no trobant puesto que li puga fer oppositió". Tornar al text
(4) - Feliu de la Penya, a Annales de Cataluña descriu la situació de la ciutat com a caòtica: "Avía hallado este asedio tan desprevenida la Plaça que ni las artillerías estavan en sus puestos, ni avia orden ni concierto en quanto se executó". (Busquets i Simon, op. cit) Tornar al text
(5) - El seu argument era que "havent esta Ciutat de tornar, com axí ho creu, a la obediència de son Rey Cathòlic per via de Paus o altrament, podia esta Ciutat ésser calumniada de haver-o fet". (Busquets i Simon, op. cit) Tornar al text
Bibliografia
- Girona al segle XVII. Joan Busquets / Antoni Simon. Quaderns d'Història de Girona, 1993. ISBN 84-86812-33-X
- Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-404-7571-3
- La Catalunya del barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Joan Busquets Dalmau. Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Ajuntament de Girona. 2 volums. 1994. ISBN 84-7826-514-7
- El tractat dels Pirineus i els seus antecedents. Josep Sanabre. Rafael Dalmau, 1988. ISBN 84-232-0274-7
- L'oferiment de retrocessió del Rosselló a Espanya (1668-1677). Pau de la Fàbrega Pallarés. Rafael Dalmau, 1962. Dipòsit legal B-20545-1962
- Sant Pere de Galligans. La història i el monument. Josep Calzada i Oliveras. Diputació de Girona, 1983. Dip. legal GE-11/83.
- El sitio de Gerona en 1684. Manuel Danvila y Collado. Publicat a Boletín de la Real Academia de la Historia, tom 35 (1899), pp. 355-358.
|