Durant el segle XIX i fins la primera meitat del XX les pràctiques socials i protocol·làries entorn de la mort es basaven en les relacions personals i de veïnatge. Quan una persona estava greument malalta se n'assabentaven amistats i veïns i, si es preveia una mort propera, es feia notar amb el pas del viàtic que es dirigia a casa del qui es considerava en imminent perill de morir. En produir-se el decés, els més propers a la família del difunt se n'assabentaven tot seguit i si era necessària la seva presència, era immediata. El mateix dia el sereno del barri o un missatger al servei de la funerària passava per les botigues del barri per anunciar l'hora de l'enterrament. Si la família tenia possibilitats econòmiques es publicava una esquela en a la premsa local. La porta de l'escala del domicili mortuori es mantenia entornada si només tenia un batent; i si era de dos batents, un es mantenia tancat.
Carruatge fúnebre tirat per cavalls engalanats circulant per la plaça del Vi a l'altura de l'ajuntament de Girona. 1920. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Els cotxes fúnebres. El seguici.
Quan s'apropava l'hora de l'enterrament, s'anaven concentrant els assistents davant la casa del difunt, mentre en moltes finestres i balcons s'hi veien sortir els curiosos, com si presenciessin un espectacle (Mirambell, op. cit). A l'hora establerta arribava el cotxe fúnebre de la categoria d'acord amb el que podien o volien disposar la família afectada. Un cotxe tibat per un o dos cavalls, adientment engalanats, i en casos més solemnes amb quatre o sis cavalls, que lluïen un aparatós plomall, si la categoria ho requeria.
Seguici fúnebre d'un enterrament al seu pas per la plaça del Vi. Al centre, el carruatge fúnebre tirat per cavalls engalanats. 1920. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Seguidament arribava la clerecia parroquial. Un, tres, cinc, set, nou, onze capellans o confraria oberta, que consistia en un nombre indeterminat de més d'onze clergues. Si eren onze o més, el rector o vicari vestia capa pluvial, dos diaques vestien dalmàtica i dos bordoners també amb capa pluvial. Un acòlit portava l'encenser, i en tots els casos un escolà encapçalava la comitiva portant la Creu alçada, mentre un altre anava tocant la campaneta. Els empleats de la funerària baixaven el taüt i el col·locaven en el cotxe. Els clergues cantaven un responsori i seguidament es formava la comitiva. En alguns casos unes monges vetlladores, portant un ciri, anaven a cada costat de la carrossa fúnebre. A vegades amics del difunt portaven unes gases negres si es tractava d'un adult o blanques si era un infant.
Anunci de la funerària 'La Neotafia' publicat al Diari de Girona d'avisos i notícies del 10/10/1889. - (Ampliar)
Darrere el cotxe (1) es formava la presidència familiar, acompanyada del director espiritual del difunt si era el cas. Seguien la resta de familiars, sempre per ordre de proximitat i tots els amics i coneguts que s'hi volien fer presents. Els de les primeres files tots vestits de negre i en un respectuós silenci. Els de més enrere cada vegada més enraonadors, i alguns sense deixar de fumar. Els assistents eren només homes; les dones ja assistirien als funerals que se celebraven uns dies més tard. La comitiva es dirigia a l'església parroquial, on el clergat i la majoria dels assistents entraven al temple i es cantava un responsori. El cotxe fúnebre amb el difunt es quedaven davant la porta del temple.
Seguici mortuori pel centre de la ciutat. Girona. S'observa el carruatge amb el taüt. 1950. Martí Massafont Costals. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Acabada la celebració en el temple, es tornava a formar la comitiva i es dirigia al portal del Carme, lloc situat al límit de l'actual plaça Catalunya, prop del Jardí de la Infància. Mirambell explica que a principis del segle XX encara s'anomenava "El Portal", quan ja feia anys que s'havia enderrocat la muralla, i el portal ja no existia (2). Els que formaven el dol se situaven en la vorera ran de la barana del riu, i en front s'hi posava el clergat que cantava un responsori, i tot seguit es retiraven, restant només el que aniria al cementiri, amb l'escolà portador de la creu.
Enterrament d'un alumne de l'Escolania del Mercadal. Seguici funerari al seu pas per la rambla Jacint Verdaguer. 1956. Martí Massafont Costals. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Seguidament s'iniciava la desfilada dels assistents que anaven donant el condol als familiars, uns només amb una inclinació de cap, altres encaixant i pronunciant uns mots de confort. Seguidament el cotxe fúnebre emprenia el camí del cementiri, precedit pel cotxe on anava el vicari i seguit dels cotxes d'acompanyament que abans eren de tracció animal, i posteriorment automòbils. Si es tractava d'una família escassa de recursos, la comitiva formada pel vicari, l'escolà amb la Creu i els familiars i amics més propers, seguien caminant fins al cementiri. Per retornar al temple parroquial, el vicari i l'escolà ho feien muntats en el cotxe fúnebre, encabint-se en el pescant, al costat del cotxer.
Vista interior de la fusteria Ventura - Figueras - Brugué, de la funerària Juncà, al carrer Portal Nou. S'observa els operaris treballant. A la dreta, Josep Ventura Barceló, segon a l'esquerra, Lladó i quart a l'esquerra, Josep Brugué. Al fons del taller, a l'entresolat, hi ha els taüts ja finalitzats. 1935. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Anunci de la fusteria Ventura - Figueras - Brugué publicat al Diari de Girona d'avisos i notícies del 24/1/1929.
Anar a Can Crestó .
A Girona es va encunyar l'expressió anar o portar algú a Can Crestó, com a sinònim d'anar al cementiri. Aquesta dita va arrelar ràpidament i va fer fortuna al llarg de més d'un segle; l'erudit Enric Claudi Girbal, en un article a la Revista de Girona, el 1877, ja registrava el modisme "aviat anirà a can Crestó" per referir-se a "alguna persona delicada i malalta, la salut de la qual presenta símptomes alarmants", o bé "expressar que està pròxima a morir o a ser dut al fossar la persona a qui s'aplica", afegia.
Anunci de la funerària Poch publicat al Diari de Girona d'avisos i notícies de l'1/11/1902. - (Ampliar)
Can Crestó era una casa, de nom autèntic mas Clascar, situada al barri de Vista Alegre, al número 237 del carrer del Carme. can Crestó, segons J. Curbet (op. cit) era el malnom referit al boc (3) que hi havia hagut a la casa, que era coneguda sobretot com a lloc de pas i parada formal abans de procedir a la sepultura. Les gestions per preparar nínxols i làpides es feien en aquest habitatge des de 1829, any de construcció: del cementiri, i de diverses generacions de paletes de l'emblemàtica instal·lació. Cap el 1845 es va fer costum de portar flors als morts, per cobrir los tombes i els nínxols; en la diada de Difunts, i un paleta del cementiri anomenat Crestó, es dedicava a vendre flors que collia al seu jardí (J. Gibert, op. cit). Durant la Guerra Civil la casa es va salvar dels bombardejos de l'aviació franquista; amb els habitants a dins, una bomba va escapçar trenta metres quadrats de la façana, però els fonaments van resistir (J. Curbet).
Enterrament d'un desnonat. Josep Lluís Pellicer. Segona meitat del segle XIX. Museu Nacional d'Art de Catalunya - (Ampliar)
El dol .
Actualment, ben poques persones mantenen el costum de vestir de dol. En tot cas es manté només en la celebració de comiat, mentre que abans s'allargava durant dos anys per la mort dels pares, un any pels avis, oncles i ties, i algunes vídues vestien de negre la resta de la seva vida. Era un dol que no només consistia a vestir de negre, sinó que també comprenia abstenir-se d'assistir a festes i espectacles.
Anunci de la fusteria funerària Ventura i Figueres publicat al diari L'Autonomista el 4/2/1936.
Anunci de la funerària Juncà publicat al diari El Pirineo el 2/11/1939. - (Ampliar)
Notes
(1) -
El transport dels cadàvers en cotxe al cementiri data de l'any 1855. L'Ajuntament instal·là el primer servei a l'edifici de les Àligues a plaça de Sant Domènec. El poble es va resistir a aquesta innovació, al·legant que no era adient que fossin bèsties les que transportessin a enterrar les persones. Però amb el temps s'hi habituà, i fins i tot donà lloc a la dita "more't, que et duran en cotxe", que s'atribueix a la satisfacció postrera de la pobra gent que mai no havia pogut anar-hi en vida (Gibert, op. cit). -
Tornar al text
(2) -
El portal del Carme, obert en el segle XIV per convertir-se en entrada sud de la ciutat, lloc de començament del carrer del mateix nom. Disposava de cos de guàrdia i estava defensat per una massissa torre medieval i per un tambor defensiu que ocupava bona part de l'actual Jardí de la Infància. Tot el conjunt va ser enderrocat el 1901, juntament amb el tros de muralla annex en direcció a les Pedreres. En aquest moment, era utilitzat per al control dels productes comercials que portaven a terme els burots, situats en els punts principals d'accés a la ciutat. -
Tornar al text
(3) -
Un crestó, segons els DIEC, és un cabrit castrat de dos anys. -
Tornar al text
Bibliografia
- "Cementiris i sepelis". Dolors Grau i Ferrando. 2002. Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona. ISBN 84-9518-739-6.
- "Protocol entorn de la mort". Enric Mirambell i Belloc. Article publicat al Diari de Girona el 10/11/2019.
- "Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore", J. Gibert. Barcelona, 1961.
- "Vida i mort a can Crestó". Jordi Curbet Hereu. Article publicat al Diari de Girona l'1/11/2011.
(Ampliar) - Seguici fúnebre d'un enterrament al seu pas per la plaça del Vi, amb el carruatge tirat per cavalls engalanats. A la dreta, façana del Banc Espanyol de Crèdit. 1920. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Interior del cementiri municipal de Girona. 1932. Josep Jou Parés. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Enterrament del bisbe de Girona Josep Cartañà Inglés, a la Catedral de Girona. La comitiva fúnebre accedeix a la plaça del Vi des del carrer Ciutadans. 1963. Narcís Sans Prats. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Interior del cementiri municipal de Girona. S'observen quatre pisos de nínxols, que serien ampliats amb dues fileres més durant la Guerra Civil. 1932. Josep Jou Parés. CRDI - Ajuntament de Girona.
Acompanyament del fèretre d'un bomber per familiars, amics, companys de feina i autoritats pels carrers del barri vell de Girona. 18/08/1981. Pablo García Cortés, Pablito. INSPAI - Diputació de Girona.
(Ampliar) - Mausoleu al cementiri municipal de Girona.
Anunci de la funerària de Narcís Pell publicat al Diari de Girona d'avisos i notícies del 6/3/1926.
(Ampliar) - Interior del cementiri de Girona. 1986. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Relleu en un mausoleu al cementiri municipal de Girona.
(Ampliar) - El lledoner de Can Crestó. 1996. Ernest Costa Savoia. INSPAI - Diputació de Girona.
(Ampliar) - Interior del cementiri de Girona. 1986. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona.
