El reportatge ha estat realitzat a l'escenari de la plaça de la Catedral, durant el assajos del grup Madhavi Mudgal & Madhup Mudgal, Música i dansa de l'Índia, el 4 de juliol de 2009, en el marc del 10è Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona. L'àrea musical del grup està format per Madhup Mudgal i Sawani Mudgal, veu, Jitendra Swain, tabla i pakhavaj, Srinibas Satapathy, flauta i Yar Mohammad, sitar.

La música de l'Índia, inclou múltiples varietats de música folk i música pop, a més de la música clàssica: música carnàtica i música hindustànica. La tradició musical de la índia s'allarga uns milers d'anys, i desenvolupada a través de diferents eres, es manté com a font d'inspiració religiosa, expressió cultural i entreteniment.

La música clàssica de l’Índia és una disciplina artística de bellesa i refinament únics, amb un potencial intrínsec per a l’elevació espiritual. Els seus desenvolupaments, d’inicis lents i contemplatius transporten l’oient cap un estat d’introspecció, i la llibertat improvisativa permet a l’artista un alt grau d’expressió individual. El concepte fonamental de la música de la Índia és el raga. Raga significa literalment “allò que satisfà la ment”.

D’alguna manera totes les músiques pretenen deixar emprempta en l’ànima però als ragues hom troba una capacitat gairebé cientìfica per a l’estimulació espiritual que produeixen els diferents sons que en formen part.

Cada nota s’interpreta i s’ornamenta d’una manera concreta, conferint el caràcter al raga, i la unió dels diferents sons formen una estructura melòdica que es desenvolupa mitjançant improvisació rítmica.

Musicalment parlant, els ragues encaixen dintre del que coneixem com a música modal D’acord amb les convencions de la música hindú, la música vocal ocupa un lloc d’importància cabdal que arriba al seu màxim esplendor en l’anomenta estil Khayal. En una interpretació Khayal, l’essència del raga es manifesta a través d’improvisacions basades en una o dues composicions consistents entre 4 i 8 versos, dividits en dues parts.

Odissi

L’Odissi va néixer a les costes orientals de l’Índia. Els orígens d’aquesta dansa mil·lenària les trobem ja al segle 2 abans de Crist. Les maharis, o ballarines dels temples, interpretaven aquesta dansa diàriament davant de les divinitats desenvolupant una tradició que va arribar al seu màxim esplendor entre els segles XII i XVI.

Posteriorment, aquesta pràctica va declinar, però es va desenvolupar una tradició paral·lela, protagonitzada pels gotipuas o joves ballarins masculins, que tenia lloc als voltants dels temples i a les places dels pobles.

Després de segles d’oblit progressiu, la dansa Odissi va renéixer a principis dels anys 50 del s. XX. Avui dia, la seva pràctica prové tant de la tradició gotipua com de la mahari, així com de les intenses recerques fetes a les escultures dels temples, manuscrits en fulla de palmera i textos antics.

La Nritta (dansa tècnica) i la Nritya (contingut poètic) són els dos aspectes fonamentals d’aquesta dansa, que es fusionen creant motius visuals a través de la gestualitat simbòlica de les mans i l’expressió facial. La tècnica de la dansa Odissi s’ha estructurat a través de dues posicions bàsiques del cos: el chauk o quadre, que fa referència a la divinitat masculina, i la tribhanga o postura de tres girs, que personifica a Shakti, la seva consort.

(Text del programa de l'actuació)

---