L’exposició és una proposta per donar a conèixer aquell “ecosistema cultural propi” al marge del discurs oficial, que vivia a través dels llocs d’oci i dels col·lectius a parts iguals, tots aquells infralocus (sovint bars i discoteques) que la cultura colonitzava sense control ni premeditació.
L'exposició mostra de manera horitzontal la vida cultural dels noranta sense fer ús de les jerarquies habituals, començant per les que distingeixen alta cultura i cultura popular i, encara menys, de les que discriminen diferents modalitats d’activisme (feminisme, LGBTI, pacifisme, ecologisme...) o tot el que s’esdevé de forma espont&%agrave;nia, efímera i als marges del circuit oficial. Una manera de fer cultura lliure, sense programa ni subvenció, ni etiquetes que poguessin encotillar-los, que mesclava disciplines artístiques, els espais d’oci i la lluita dels moviments socials.
(Ampliar) - Exposició Infralocus al Bòlit de la Rambla de la Llibertat.
Infralocus a Bòlit - Rambla de la Llibertat.
És possible crear sense suport institucional? On s’origina la cultura? Un vídeo casolà on es pot veure l’assaig domèstic dels rapers Metro i Dj. Soyez (1996) ens ofereix una possible resposta. En paraules del músic de Salt: "La música está impuesta, la juventud escucha el sonido de masas —¡¡¡Si!!!—, la que escuchan en la disco, etc. Es el sonido comercial. Pero tengo capacidad para decidir, y decido ir a contracorriente. La gente me ve como un bicho raro porque pego adhesivos con firmas en los buzones y pinto trenes a mis 26 años. Yo me regocijo con mi actitud, mi comportamiento secreto, porque estoy del lado de la ilegalidad".
Il·legals o no, a finals dels vuitanta i al llarg dels noranta, Girona va veure com l’energia creativa es desplaçava a la seva perifèria amb grups com "Tecnika" (Metro & Soyez), que després saltaria a la palestra com a "Geronación" (1991), o Ariadna Puello, autèntica pionera del hip hop femení espanyol amb treballs com "El gancho perfecto" (1999).
El cas de Puello il·lustra a la perfecció una realitat que sovint sol passar desapercebuda a la Girona més estereotipada: nascuda a la República Dominicana, va arribar al país amb només vuit anys, al barri de Sant Narcís, l’estiu de 1993: "Allí frecuentaba La Maret, en Salt, una antigua fábrica de embutidos ocupada en diciembre de ese año por el movimiento squatter, muy activo en la época. En Salt fue donde vi los grupos de rap que había, los colectivos de graffiti, de break, y dije: esta es mi movida y yo quiero formar parte de ella. Y me hice activa, con la Hermandad latina junto a Bano. Así que Salt city es el sitio".
Sigui com sigui, la dissidència i l’alternativa al relat oficial també pot materialitzar-se al centre de la ciutat. Amb Consol Ribas i Lluís Llamas al capdavant, l’associació cultural "La Penyora", amb base al restaurant que portava el mateix nom i ubicat al carrer Nou del Teatre, va vindicar des dels seus orígens artistes com Ariadna Puello o Geronación, programant-los en algun dels nombrosos festivals que va organitzar al llarg de la dècada dels noranta, com ara "Mobiliari urbà (1999)". Una editorial de la revista Ajoblanco (núm. 56, octubre de 1993) se’n feia ressò a propòsit de "...E la nave va", una de les seves iniciatives més reeixides: "El tópico de que Girona es una ciudad pequeña, apacible, de reposo y, extremando las opiniones, culturalmente muerta, acaba de romperse desde el mismo corazón de esta localidad. El barrio de la Mercè (en pleno casco antiguo) ha dinamitado el anquilosamiento impuesto por la cultura oficial activando el dinamismo de unas acciones alternativas que hasta hace poco brillaban por su ausencia".
Accions alternatives, o festivals, com "...E la nave va", però també "Cocktail Art" (1995), "Tecnochock" (1997) o la incommensurable "La fiesta está en mi culo" (2004).
(Adaptat del full de sala).
(Ampliar) - Presentació de cartes del restaurant 'La Penyora', 1985. Roser Oliveras Oliver.
(Ampliar) - Presentació de cartes del restaurant 'La Penyora', 1985. Roser Oliveras Oliver.
(Ampliar) - Dibuix d'en Lluís i la Consol de 'La Penyora', 1998. Roser Oliveras Oliver.