Parlar de titelles a Girona, a la dècada dels 50, era parlar del teatre de tilleres d'en Didó: en Polichinela, en Guinyol, Donya Quiteria, la Caputxeta, en Caco... i en Dimoni.

El sobrenom de "Didó" corresponia a Ezequiel Vigués, un personatge, nascut a Terrassa, inquiet i imaginatiu com pocs, característiques que el dueren a realitzar les coses més absurdes i extraordinàries per arreu on va anar. Procedent de la seva ciutat natal, va anar a Paris, on va fundar el cabaret "Sevilla", i arribà a ser manager de la famosa ballarina catalana Teresina Boronat, amb la que va voltar el món sencer.

A França se li va despertar l'interès pels titelles, i allà també va aprendre a manipular-los. Una rusa tenia instal·lat un teatre de titelles al Parc Montsouris; atret per l'espectacle, Vigués no va aturar-se fins ser admès com ajudant de la titellaire. Quan ja es va creure capacitat, va muntar el seu propi teatre el "Petit Moulin".

A la seva tornada a Barcelona, Didó va donar una qualitat artística excepcional a l'espectacle de titelles al "Círcol Artístic de Sant Lluc", que va obrir les sevs portes en el local del carrer Montesió, ocupat fins feia poc pels Quatre Gats. Va muntar sessions infantils, i també d'altres per als artistes, sessions que qualificava de "Gales Artístiques". Va representar obres de Molière i el poeta Ramon Vinyes va escriure diverses peces per ser representades pels seus titelles.

Una mica de tècnica.

Vigués treballava amb titelles de tipus francès; el cap dels ninots només admetia el dit index, al revés del tipus català, que accionen mitjançant els tres dits centrals. Amb el procediment francès, el titella té molta vida, disminuint la seva rigidesa lògica. Vigués també va ser el primer en suprimir la llengüeta. Els seus eren els únics titelles que parlaven sense la làmina, cosa que permetia donar-los molt més caràcter, atès que Didó tenia una gamma de cinc veus masculines, i la seva dona i col·laboradora, Teresa Riera, tenia una veu molt flexible que podia modular i passar-la d'un to a un altre. Els titelles del teatre de Didó tenien una tipologia molt definida: el bo, el dolent, l'astut, el brètol... Didó era l'artífex dels seus ninots, amb els que aconseguia infinites combinacions: eren una petita obra mestra de talla i de psicologia.
(Documentat a partir de l'article "Los títeres de "Didó", postrera edición de la alegría que pasa", Sebastià Gasch. Publicat a "Diario de Barcelona", l'1 de gener de 1971).

Amb la Guerra Civil espanyola, es va acabar el "Círcol Artístic de Sant Lluc", i el teatre de titelles de Didó va haver de muntar les seves lones per fires i festes de pobles i ciutats de Catalunya. Com explica Gasch en l'esmentat article del "Diario de Barcelona", Didó comercalitzava la seva professió de forma indispensable per viure i, si hagués estat possible, hagués obert el seu teatre a tots els nens sense passar per la guixeta. Ezequiel Vigués, en Didó, va morir el 21 de novembre de 1960, portant a terme la seva tasca de dignificació i renovació de l'art dels titelles fins el seu moment final. Teresa Riera, la seva esposa i col·laboradora de molts anys, fins el 1975, va seguir durant alguns anys la tasca iniciada per Didó.

El Teatre d'en Didó, aquarel·la de Jaume Roca Delpech des de la seva casa al carrer Jaume I de Girona.

A Girona, Vigués va fer amistad amb el pintor Jaume Roca Delpech i, naturalment, també amb el seu fill Santi Roca D. Costa. Aquest, conjuntament amb Carles Vivó, va organitzar una exposició durant les Fires de l'any 1983 en homenatge al gran titellaire, exhibició en la que es va mostrar una bona part dels seus ninots, cedits per la vídua de l'artista a l'Institut del Teatre de Barcelona.

Amb motiu d'aquest esdeveniment, J. Víctor Gay va escriure: Hi han dos aspectes a considerar en les peces exposades, d'una banda, el món de fantasia creat i recreat per Didó, i per l'altra, l'estricte treball de realització, de torn, de gubia, en la que els ninots reviuen màgicament en els que varem tenir la sort d'una infancia amenitzada pel "Guinyol Didó", aquelles escenes que contemplàvem des dels bancs durs, les aventures de dimonis i pastors, d'exòtics orientals o d'indis sempre bons. Didó ha mort, efectivament, però la seva obra segueix recordada com quelcom especial per generacions de catalans, que tinguerem l'ocasió de compartir hores de les nostres diversions infantils amb la desbordada imaginació d'un personatge singular d'aquest país, autèntic artista, autèntic bohemi".

Tarjeta dedicada per Didó al pintor Santi Roca D. Costa "signada" per tota la troupe de titelles. Octubre de 1954.

---

Documents i fotografies de la col·lecció particular de Santi Roca D. Costa.

Felicitació de Didó a Jaume Roca Delpech, amb el text "Li desitja molts d'anys de vida per que ens vegi arrivar". 10 d'abril de 1955.

-