Dent de lleó (Taraxacum officinale)

Planta també anomenada camaroja, llumenetes, xicoira de burro, i, amb el nom més freqüent i divertit, pixallits, és una planta de la família de les asteràcies, molt comuna als prats de tot Europa. La flor d’un color groc daurat composta (en forma de margarida) que en madurar fa un fruit amb aspecte sedós, recobert d’una esfera de plomalls, que es dispersen d’una bufada portant les llavors per tot arreu.

El fruit és una veritable joguina de la natura, en el sentit que convida a bufar els plomalls, que ràpidament s'escampen per arreu. La mainada hi jugava provant de fer-los volar tots d'un sol bufet.

A les nostres contrades és molt freqüent i relativament abundant, per exemple als voltants de la Torre Gironella, o als prats de la Vall de Sant Daniel, indrets en els que s'han près les fotografies.

A aquesta planta se li atribueixen propietats medicinals, generalment mitjançant infusió de l'arrel: estimulant de la funció hepàtica i biliar, diurètic, aperitiu, laxant suau, ajuda a la cicatrització de ferides i llagues, etc., així com també se l'utilitza com una verdura fresca més a les amanides, a les que aporta un toc amargant.

Les aplicacions gastronòmiques de la planta es refereixen a les fulles, que se solen cullir tendres, a principi de primavera, abans que esdevinguin excessivament amargants. També s'utilitza com substitutiu del cafè: s'assequen les arrels al sol o amb un forn sense cremar-les, després s'esmicolen i es torren, per exemple en una paella, remenant-les sovint. Finalment es molen amb dues pedres.


Back