Inici Els municipis Paisatges naturals Cultura i lleure Gastronomia Edificis històrics i religiosos Recomanacions

Ara romana votiva de Sant Benet. 1955

Ara romana votiva de Sant Benet. 1955. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Ramon Berenguer IV. Miniatura de 'Compendio de crónicas de reyes', Segle XIV

Ramon Berenguer IV. Miniatura de 'Compendio de crónicas de reyes', Segle XIV. Biblioteca Nacional de España - (Ampliar)

Escut dels Cabrera

Escut dels Cabrera

Santuari de la Mare de Déu del Coll. 1910

Santuari de la Mare de Déu del Coll. 1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Carta de Joan, rei de Navarra, al Veguer de Girona i als batlles d'Osor i Anglès. 1455

Carta de Joan, rei de Navarra, al Veguer de Girona i als batlles d'Osor i Anglès. 1455. Arxiu de la Corona d'Aragó - (Ampliar)

Bandoler. Cap de cinquantena. Ca. 1575-1580

Bandoler. Cap de cinquantena. Ca. 1575-1580. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

Carrer de França. 1910

Carrer de França. 1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El bandoler Perot Rocaguinarda (1582-1635?)

El bandoler Perot Rocaguinarda (1582-1635?). Viquipèdia - (Ampliar)

Passaport atorgat pel general Feliciano de Bracamonte. 1717

Passaport atorgat pel general Feliciano de Bracamonte. 1717. Universidad de Zaragoza - (Ampliar)

Tinent d'una companyia del batalló de Girona. Tercera Guerra Carlina (1872-1873)

Tinent d'una companyia del batalló de Girona. Tercera Guerra Carlina (1872-1873). Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

El brigadier carlí Francesc Auguet Serra (1812-1880)

El brigadier carlí Francesc Auguet Serra (1812-1880). - (Ampliar)

Goigs de Nostra Senyora del Coll de Osor, bisbat de Vich. 1867

Goigs de Nostra Senyora del Coll de Osor, bisbat de Vich. 1867. Universitat de Montpeller - (Ampliar)

Antiga Fonda Puig a Osor. Ca. 1960

Antiga Fonda Puig a Osor. Ca. 1960. Sebastià Martí Roura. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Mare de Déu del Coll

Mare de Déu del Coll. Viquipèdia - (Ampliar)

Plaça d'Osor amb gent. 1890-1928

Plaça d'Osor amb gent. 1890-1928. Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

La riera d'Osor

La riera d'Osor. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Pere d'Osor

Església de Sant Pere d'Osor. Viquipèdia - (Ampliar)


Osor

Història d'Osor.

Les primeres referències documentals. Durant el període neolític a l'actual municipi ja hi habia assentament humans; s'han trobat elements que indiquen el poblament de l'actual Osor, com destrals de pedra, sílex i ceràmiques. Prop de la Codina, s'hi localitzaren fragments de ceràmica de finals de l'Edat del Bronze o principis de la del Ferro, d'entre 1200 i 650 aC. Del període romà, entre el Coll i Sant Benet, es descobrí una ara romana votiva i runes d'un petit templet.
La primera referència documentada de la població és del 860 quan apareix en un document l'indret Ausor amb motiu d'atorgar un alou de la Vall al monestir d'Amer. Al segle X es documenta Santa Creu d'Horta (902), la parròquia de Sant Pere d'Osor (917) i el Coll (949). En aquest mateix segle, els veguers o senyors de la Vall d'Osor eren el noble Sala i el seu fill Isarn, a la mort del qual les terres anaren a parar a mans del comte d'Osona que el 993 les vengué al prevere Sanç. El 994, el terme d'Osor va esdevenir independent, amb un senyor diferent al del castell de Solterra i de Sant Hilari.

Frontal d'altar de la Mare de Déu del Coll. Finales del segle XII

Frontal d'altar de la Mare de Déu del Coll. Finales del segle XII. Museu Episcopal de Vic. Viquipèdia - (Ampliar)

L'Osor medieval. La vall d’Osor, amb la parròquia central de Sant Pere i les filials de Santa Creu d’Horta i Sant Daniel de Sorerols (més tard Sant Miquel de Maifré, aquesta sufragània de Susqueda), s’independitzà al principi del segle XI del terme del castell de Solterra per constituir-se en una entitat pròpia. El 993 els comtes de Barcelona havien venut els seus alous de la vall d’Osor al prevere Sanç, però foren recuperats el 1068 per la casa comtal mitjançant una compra feta a Arnau Sal·la.
El 1125 l'edifici parroquial va ser substituït per una església romànica consagrada pel bisbe de Vic Ramon Gaufred. La Universitat de prohoms del terme d’Osor, que per un privilegi del comte Ramon Berenguer IV es reunia a la plaça de la sagrera de Sant Pere d’Osor, era integrada pels feligresos del mateix Sant Pere, de Santa Creu d’Horta i de Sant Daniel de Sorerols. Aquest privilegi, atorgat el 1144 per Ramon Berenguer IV, va ser sovint reclamat pels homes d’Osor enfront dels successius senyors que tingué la vall; també restaven eximits de pagar la cugucia i s'atorgava llibertat a les donzelles previ pagament de dos sous.

Tresor del segle XII trobat al Santuari de la Mare de Déu del Coll, el 1895. Constava de més de 17.000 monedes (16.500 diners i uns 130 òbols), que es van dispersar. El MNAC en conserva 143 diners i 18 òbols

Tresor del segle XII trobat al Santuari de la Mare de Déu del Coll, el 1895. Constava de més de 17.000 monedes (16.500 diners i uns 130 òbols), que es van dispersar. El MNAC en conserva 143 diners i 18 òbols. Museu Nacional d'Art de Catalunya - (Ampliar)

Bernat de Centelles, Bernat de Peratallada, Sibil·la de Saga, Isabel de Cabrera i Artau de Foces a qui el 1352 Bernat II de Cabrera comprà els dominis de la Vall, varen ser senyors de l'indret durant els segles XIII i XIV, fruit de vendes o empenyoraments dels comtes o reis, moment a partir del qual varen pertànyer al vescomtat de Cabrera. Famílies importants en el senyoriu dels Cabrera foren la Paba, la Mata, la Recs, la Romagueres, la Vilanova i la Sarriera, que n'esdevingueren senyors quan Joan II els va cedir la Vall pel seu suport durant la Guerra Civil Catalana. El terme s'organitzava en tres parròquies, Santa Creu d'Horta, Sant Daniel de Maifré i Sant Pere d'Osor i es repartia entre la Sagrera (edificacions entorn de l'església) i una bona colla de masos.
Entre 1410 i 1430 es produïren un seguit de terratrèmols que enrunaren cases de la vila, l'església, el pont i masos, pel que es va haver de reconstruir el terme com demostra la important presència de construccions posteriors: can Roure, el Pont, la Torre de Recs. Els terratrèmols, iniciats a la vila el 1425, l'afectaren greument, situada com era prop de l’epicentre: el 10 d’abril de 1427 els jurats de Girona escrivien al rei que “totes les cases de la vall e lloc d’Osor se són enderrocades”, i el 2 d’agost als jurats de Perpinyà que a Sant Pere d’Osor “eren trencats los ponts e enderrocada la isglésia”, la qual hagué de ser reconstruïda precipitadament, i a la fi del segle XVIII va ser totalment transformada en un edifici barroc amb elements neoclàssics. La població se'n ressentí; el 1553, era de 63 focs, uns 252 habitants.

1318. Jaume II a Ferrer de Lillet, batlle general de Catalunya. Li mana que sigui a Girona, i no a la vall d’Osor, on es rebi la informació sobre un privilegi de gràcia concedit pels seus predecessors a favor dels habitants de les parròquies de Sant Pere d’Osor, de Santa Creu d’Horta i de Sant Daniel de Maifré

1318. Jaume II a Ferrer de Lillet, batlle general de Catalunya. Li mana que sigui a Girona, i no a la vall d’Osor, on es rebi la informació sobre un privilegi de gràcia concedit pels seus predecessors a favor dels habitants de les parròquies de Sant Pere d’Osor, de Santa Creu d’Horta i de Sant Daniel de Maifré. Lletres reials. Arxiu Històric de Girona - (Ampliar)

Del segle XVI al XVIII. Els segles XVI i XVII foren de recuperació demogràfica malgrat el bandolerisme. El 1592 el priorat del Coll s'uní a la dignitat abacial d'Amer i el 1632 es construí la capella de Sant Gregori; la població arribà, el 1687, a 80 focs, unes 320 persones. Els senyors de la Vall foren els Vilanova, els Puigferran, els Sarriera i el marquès d'Aitona. Paral·lelament, les muntanyes servien de refugi de bandolers amb incursions delectives a la vila i a masos. Destacaren Perot Rocaguinarda, l'Escrivanet, Jaume Masferrer "Toca-son" i el mític Joan Sala "Serrallonga". La colla d'en Serrallonga va cometre segrestos, robatoris i enfrontaments amb les autoritats. En una batuda, a 1630, el batlle Benet Quintana ferí de mort un company de Serrallonga, Cristòfor Madriguera.
El segle XVIII i principis del XIX va ser una època d'augment demogràfic; el 1782 la població era de 1.250 habitants i el 1855 de 1.777. Tot i això, el període es caracteritzà pels enfrontaments bèl·lics. Es va viure la Guerra de Successió amb moviment de tropes seguint ordres del jutge d'Hostalric o del veguer de Vic a favor de Carles d'Àustria i contra el duc Felip d'Anjou. Les autoritats municipals, el 20 de setembre de 1714, es rendiren a l'exèrcit borbònic del general Feliciano de Bracamonte Rodríguez de las Barillas.

Vista de la plaça d'Osor. En primer terme s'observa una tartana en un racó de la plaça. 1918

Vista de la plaça d'Osor. En primer terme s'observa una tartana en un racó de la plaça. 1918. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Els segles XIX i XX. El segle XIX la situació no varià massa; les tres carlinades influïren fortament en el terme. La primera, de 1833 a 1840, Guerra dels Set Anys, provocà segrestos, assassinats, afusellaments, saquejos i incendis com el del santuari i el casal prioral del Coll que, a més, varen ser usats com a hospital. De la segona, entre 1847 i 1849, la Guerra dels Matiners només es té constància de moviments de tropes i estada de soldats a la vila. La tercera, de 1872 a 1876, la darrera Carlinada, va ser la més violenta i intensa. Hi va haver enfrontaments entre columnes liberals del coronel Cabrinetty i Cladera, i del tinent coronel Font de Mora i faccions carlines de Savalls, Francesc Auguet Serra, i Piferrer "l'adroguer d'Anglès", que hi va deixar la vida, entre Osor i el Coll, fins al punt que la població durant uns mesos de 1872 i de 1875, va caure a mans dels carlins, fins que el novembre de 1875 es va restituir l'ordre. Les baixes foren nombroses, incloent-hi l'afusellament per part dels carlins de l'alcalde Josep Boscà.
Entremig, es produiren enfrontaments entre trabucaires i l'exèrcit, com el de 1842 entre el capità Boada i el trabucaire Ramon Felip que acabà amb un tiroteig a la vila amb diversos ferits, entre ells l'alcalde Josep Gravalosa. Un famós trabucaire era d'Osor, Martí Plademunt "Becaina", esquarterat a Girona el 1829.
A les acaballes del segle XIX i les primeres dècades del XX, quan la població d'Osor s'estabilitzà al voltant de les 1.250 persones, la vila inicià un procés de modernització que comportà la xarxa d'aigua corrent a partir de 1886, instal·lació d'enllumenat elèctric a partir de 1911, arribada del servei telefònic el 1921 i inauguració de l'edifici escolar el 1936 i del Local el 1937. El 1905 es va acabar el tram de la carretera que uneix el poble amb Anglès i el 1925 el de Sant Hilari Sacalm. Osor vivia bàsicament de les tasques forestals, destacant els carboners, els pipaires, els traginers, els bosquetans i, sobretot, els roders que a 1892 fundaren la Sociedad de Areros que el 1900 s'anomenà "Arera Osorense", que existí fins a 1939 i que, el 1913, durant la celebració de la Festa del Treball organitzà un important acte a la vila en el qual es donà a conèixer la unió de les diferents societats rodellaires de la comarca; es tracta d'una de les associacions obreres de caràcter sindical més important de la població al llarg de la història, la primera del seu ram, que participà activament en una gran vaga entre 1913 i 1914, que impulsà el 1917 la cooperativa "L'Econòmica" i que arribà a 150 afiliats.
Cal esmentar l'existència d'una empresa tèxtil i les Mines d'Osor, l'explotació minaire que, documentada des de 1821, va tancar a 1980 i es tracta d'una de les activitats més significativa durant molts anys, i diferents oficis (espardenyers, fusters, ferrers...)
La Segona República arribà a Osor amb el republicà Julià Soler Ripoll al capdavant de l'ajuntament fins a 1934 i Lluís Obiols Taberner fins a 1936. La Guerra Civil va fer explotar moltes tensions acumulades i es produïren enfrontaments, col.lectivitzacions i morts: dotze el 1936, vuit a partir de 1939, entre l'alcalde entre 1936 i 1937, Pere Gamell Dull, i dinou al front. Demogràficament, els efectes foren aclaparadors: Osor perdé un 20% del seu cens, passant a tenir 1.174 habitants el 1.940.
La primera postguerra va ser dura com a tants indrets, amb exilis, temors, afusellaments, empresonaments, multes..., incloent-hi enfrontaments entre la guàrdia civil i grups de maquis. En els anys cinquanta es produïren símptomes lleus d'apertura cultural: cantades corals i de caramelles en català a partir de 1953, representacions dels Pastorets a partir de 1957 i audicions de sardanes. També es realitzaren millores i obres com la construcció dels "Nínxols" a l'entrada del poble venint de Sant Hilari Sacalm per evitar esllevissades, a finals dels quaranta, del Pont dels Soldats a la carretera que va al Coll entre 1940 i 1967, la pavimentació amb llambordes dels carrers de França, Pont i Verger a finals dels quaranta principis dels cinquanta, la reconstrucció de l'edifici de l'Ajuntament, el 1965, la inauguració de la presa de l'embassament de Susqueda el 1967 i la construcció del Parc Infantil el 1971.
Referit a l'associacionisme cal esmentar la federació de la UE Osor a principis dels cinquanta, malgrat que existia des de 1936, la fundació de l'Agrupació Coral Sant Pere d'Osor el 1953, del Club Rosó el 1967, de la Societat de Pescadors a principis dels seixanta i de diferents grups teatrals. La població inicià un important retrocés per l'abandonament dels masos i el tancament de les mines, passant dels 1.183 habitants el 1950 a 649 el 1975.

Vista d'Osor. En primer terme, l'església parroquial de Sant Pere. 1918

Vista d'Osor. En primer terme, l'església parroquial de Sant Pere. 1918. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

L'església de Sant Pere d'Osor. L'església original era una petita construcció preromànica que va ser substituïda per una de romànica a principis del segle XII, consagrada el 1125 pel bisbe de Vic Ramon Gaufred. D'aquest edifici resta el mur meridional amb nou arquacions llombardes que ressegueixen el vessant de l'antiga teulada. El 1977, de resultes de l'enderrocament d'unes construccions annexes, va aparèixer una part del creuer de l'antiga església romànica, encastat al mur de l'església barroca. Hi ha una finestra de doble esqueixada al centre i lesenes als extrems. Se suposa que constava d'una nau i que tenia tres absis a llevant, on ara hi ha la porta principal, dedicats a Sant Joan, Sant Pere i Sant Tomàs.
Els terratrèmols de 1427-1430, van afectar greument l'església i els ponts d'Osor, a part de totes les cases i masos del poble i dels del voltant, des de Santa Coloma de Farners a Olot. Els jurats de Girona van escriure al rei Alfons el Magnà:nim que: "totes les cases de la vall e lloch d'Osor se són enderrocades". El Pont Vell i l'església varen ser reconstruïts a partir de mitjan segle XV.
Entre els segles XVI i XVIII es va afegir diversos altars, com el del Roser, el del Sant Crist, de Sant Roc i Sant Sebastià. Des de finals del segle XVIII fins a 1833 es va reformar en diverses etapes i es van adherir elements barrocs i neoclàssics. La façana està datada de 1798. L'orientació actual és inversa a l'original romànica.
El 1805, al llibre d'actes de l'Ajuntament, està documentat un robatori a l'església: "La plata que se n'han emportada és la següent: dos bordons, la creu grossa, la vera creu, los encensers, la naveta i cullera dels encens, dues paus, una salpassa, que tot era de plata". El juliol de 1936, l'església va partir molt desperfectes; es van destruir les imatges, bona part de l'altar major i van desaparèixer tres campanes. Durant la Guerra Civil l'edifici va servir de magatzem i taller. Malgrat això, encara es conserven retaules anteriors al 1936, del segle XIX, tot i que sense imatges. Durant els anys 1960 es va renovar el presbiteri i l'altar major.

Església de Sant Miquel de Maifré. 1911-1944

Església de Sant Miquel de Maifré. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona

L'església de Sant Miquel de Maifré. El 1068 ja existia amb el nom de Sant Daniel de Sorerols. El 1144, amb el nom de Sant Daniel de Manfredi, està inclosa dins el consell de prohoms de la Vall d'Osor, malgrat que va ser sufragània de la parròquia de Sant Vicenç de Susqueda fins al segle XVII. Al segle XIV es produí el canvi de titular, de Sant Daniel a Sant Miquel.
És una petita església de planta romboïdal d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. A l'absis, llis tant a l'interior com a l'exterior, hi ha una finestra de doble esqueixada centrada. La façana de ponent està coronada per un campanar d'espadanya amb dos ulls sense campanes, amb arcs de tipus de ferradura. El portal d'accés, ubicat a la façana de ponent, és rectangular i està equipat amb llinda monolítica i muntants de pedra ben treballats i escairats. Ambdós elements són de pedra sorrenca.
L'actual edifici de planta romànica va ser molt transformat i en bona part refet els anys 1616, quan s'hi va fer una nova volta i un portal, i el 1788 quan es va haver de reconstruir a causa d'una esllavissada de terra. En la llinda es pot llegir una inscripció que diu "16+16 SANT MICVEL PREVAV PER NOS". A sobre de la inscripció hi ha una petita cartel·la de ciment amb tres números al seu interior "9 46" que fa al·lusió a la restauració que de l'església el 1946.
En temps relativament moderns s'ha practicat una sèrie d'obres importants a l'església: per una banda, s'ha tret la capa externa d'arrebossat de l'edifici, deixant a la vista tota la composició interna a base de la combinació de blocs de pedra lleugerament desbastats amb pedres fragmentades sense treballar i cò;dols de riu, tot lligat amb morter de cal·. El campanar resta encara amb el tractament original, arrebossat i pintat de blanc. També s'ha descobert i obert una nova porta en la façana lateral orientada al Sud. Pel que fa als acabats i espais interiors, la volta de l'absis és de quart d'esfera i la de la nau, apuntada. L'interior és molt auster i senzill i està totalment arrebossat i emblanquinat.

Vista de les mines d'Osor en ple treball

Vista de les mines d'Osor en ple treball. Manel Lladó gentilesa de l'autor - (Ampliar)

Les mines d'Osor. Es creu que ja els segles IV-II aC s'explotava la galena i s'exportava mineral a la zona d'Osor i Anglès, però les primeres extraccions estan documentades el 1734. A partir de 1821 s'inicià el màxim rendiment de la mina, amb alts i baixos fins al seu tancament el 1980. Les mines van arribar fins a un màxim de 200 treballadors i la mina principal va arribar a tenir cap a 300 metres de profunditat.
Al final del segle XIX, uns estudiants anglesos van descobrir un filó de fluorita (espat fluor) i galena al costat de la riera Gironella. Atrets per la galena i la blenda, van llogar a la "Societé d'Arts et Études de París" la concessió minera fins al final de la Primera Guerra Mundial. El 1921 l'explotació va passar a l'enginyer químic Dámaso Ibáñez, que intensificà els treballs i fundà l'empresa "Minerales y productos de explotación S.A.", que extreia blenda, galena i fluorita. Generalment sortia cap a Palamós i Sant Feliu de Guíxols on embarcava cap al seu destí. Durant la Segona Guerra Mundial gairebé tota la producció era enviada a Alemanya. Als anys 50, el producte de les mines s'enviava als Estats Units d'Amèrica.

Aspecte del pou Leonor de les mines d'Osor. 1952

Aspecte del pou Leonor de les mines d'Osor. 1952. Fons digital MinerAtlas - (Ampliar)

Durant la Guerra Civil formà part de la "Col·lectivitat Catalana del Plom", i es va continuar traient mineral de fluorita. El 1942 es va fundar l'empresa "Minerales y Productos Derivados", i s'especialitzà en l'extracció d'espat de fluor.
Amb el boom turístic dels anys 60 hi hagué una crisi en la mà d'obra de la mina. Es va haver d'anar a buscar gent a Barcelona i fins i tot a Portugal. Atès que les mines eren cada cop menys rendibles, es van tancar el 15 d'octubre de 1979, quan el filó quedà gairebé esgotat. Amb els anys, el barri miner i les antigues cases dels treballadors es van convertir en un petit poble, tot i que la majoria de cases eren de segona residència. A finals dels anys 80 s'hi va instal·lar una fàbrica tèxtil, una granja, una casa de colònies i s'hi va obrir un restaurant. Avui el que queda de les antigues instal·lacions és un conjunt d'edificis en ruïna.

Evolució demogràfica d'Osor

Evolució demogràfica d'Osor. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 68 focs; 1515, 72 focs; 1553, 66 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)


Bibliografia
- "Osor: història, llegenda i tipisme". Maruja Arnau i Guerola. 1970. Revista de Girona, número 52.
- "Toponímia i arqueologia industrial: els molins de la riera d’Osor". F. Bruguera, X. Espinach, F. Julián i J. Verdaguer. 2015. Universitat de Girona.
- "Osor". Fèlix Bruguera Ligero i Narcís Ramió Diumenge. 1997. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-86812-66-6.
- "L’administració de justícia en l’àmbit local. (Fer la fi d’en Becaina. Petita història d’un assassí)". Montserrat Jiménez Sureda. 2007. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XLVIII.
- "Mines d'Osor. Imatges i records". Fèlix Bruguera i Ligero. 2004. Impremta Pagès, Anglès.
- "La mineria a Osor". Fèlix Bruguera i Ligero. 1995. Quaderns de la Selva, 8. Centre d'Estudis Selvatans.


  • www.osor.cat------Web oficial de l'Ajuntament d'Osor.

  • (Imatges base capçalera: Viquipèdia)

    Història d'Osor

    Escut d'Osor

    Escut d'Osor.

    Mapa d'Osor

    Situació del municipi d'Osor dins la comarca de la Selva

    Ara romana votiva de Sant Benet. 1955

    Ara romana votiva de Sant Benet. 1955. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Joan II (1398-1479)

    Joan II (1398-1479). Viquipèdia.

    Capbreu del priorat de Santa Maria del Coll del monestir de Santa Maria d'Amer. 1560-1568

    Capbreu del priorat de Santa Maria del Coll del monestir de Santa Maria d'Amer. 1560-1568. Arxiu de la Corona d'Aragó - (Ampliar)

    26 de juliol de 1696. El lloctinent Francisco Antonio Fernández de Velasco als jurats de la ciutat de Girona. Els tramet el passaport per poder transportar des de les muntanyes d’Osor la neu que necessiten per proveir la ciutat

    26 de juliol de 1696. El lloctinent Francisco Antonio Fernández de Velasco als jurats de la ciutat de Girona. Els tramet el passaport per poder transportar des de les muntanyes d’Osor la neu que necessiten per proveir la ciutat. (Arxiu Municipal de Girona, Lletres Reials). - (Ampliar)

    Bandoler. Cap de colla. Ca. 1620

    Bandoler. Cap de colla. Ca. 1620. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

    Torre de Recs. Segle XV

    Torre de Recs. Segle XV. 1890-1936. Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

    El general Josep Cabrinetty i Cladera (1822-1873)

    El general Josep Cabrinetty i Cladera (1822-1873). Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

    Escut d'Osor

    Escut d'Osor. Publicat a la 'Geografia General de Catalunya' de Botet i Sisó, 1908-1918

    Maqui (1944-1955)

    Maqui (1944-1955). Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

    Carrer de França ple de gent. Ca. 1909

    Carrer de França ple de gent. Ca. 1909. Josep Massot i Palmés. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

    El Pont Vell d'Osor

    El Pont Vell d'Osor. Viquipèdia - (Ampliar)

    Can Roure, antic casal dels Mateu. 1989

    Can Roure, antic casal dels Mateu. 1989. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Fluorita (Espat fluor)

    Fluorita (Espat fluor). Viquipèdia - (Ampliar)

    Mines d'Osor. 1987

    Mines d'Osor. 1987. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Galena

    Galena. Viquipèdia - (Ampliar)

    Santuari de la Mare de Déu del Coll. 1997

    Santuari de la Mare de Déu del Coll. 1997. Quim Roser. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés