Inici Els municipis Paisatges naturals Cultura i lleure Gastronomia Edificis històrics i religiosos Recomanacions

Via romana de Capsacosta

Via romana de Capsacosta. Viquipèdia - (Ampliar)

3 de març de 1523. Venda atorgada per Esteve Piquer, àlies Collferrer, blanquer d’Olot, senyor útil del mas Esparc Sobirà de Sant Andreu de Socarrats de la Vall de Bianya, a favor de Gabriel Femada, blanquer d’Olot menor d’edat, d’una peça de terra erma situada a la parròquia de Socarrats

3 de març de 1523. Venda atorgada per Esteve Piquer, àlies Collferrer, blanquer d’Olot, senyor útil del mas Esparc Sobirà de Sant Andreu de Socarrats de la Vall de Bianya, a favor de Gabriel Femada, blanquer d’Olot menor d’edat, d’una peça de terra erma situada a la parròquia de Socarrats. Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

El rei Martí l'Humà

El rei Martí l'Humà. Detall del retaule de Sant Sever, 1542. Museu Diocesà de Barcelona. Viquipèdia

Balconada del Farró de Sant Salvador de Bianya. 1914-1936

Balconada del Farró de Sant Salvador de Bianya. 1914-1936. Josep Danés i Torras. Arxiu fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Dona amb nens a l'escala de la Canova a la Vall del Bac. 1932

Dona amb nens a l'escala de la Canova a la Vall del Bac. 1932. Josep Danés i Torras. Arxiu fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Capitell de l'entrada de l'esglé romànica de Sant Salvador de Bianya, del segle XII

Capitell de l'entrada de l'esglé romànica de Sant Salvador de Bianya, del segle XII - (Ampliar)

Església de Sant Salvador de Bianya i cases al voltant. 1902

Església de Sant Salvador de Bianya i cases al voltant. 1902. Cèsar August Torras. Arxiu fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Església de Sant Salvador de Bianya

Església de Sant Salvador de Bianya. - (Ampliar)

Homes treballant les terres davant la façana del Molí de Solà de Sant Pere Despuig. 1914-1936

Homes treballant les terres davant la façana del Molí de Solà de Sant Pere Despuig. 1914-1936. Josep Danés i Torras. Font Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

La Rectoria de Sant Salvador de Bianya

La Rectoria de Sant Salvador de Bianya. - (Ampliar)

Interior de l'església de Sant Martí del Clot. 1920

Interior de l'església de Sant Martí del Clot. 1920. Josep Danés i Torras. Font Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Pica baptismal de l'església de Sant Salvador de Bianya. Segle VIII

Pica baptismal de l'església de Sant Salvador de Bianya. Segle VIII. Viquipèdia - (Ampliar)

Rectoria de Sant Pere Despuig

Rectoria de Sant Pere Despuig. Amador Álvarez. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Andreu de Socarrats

Església de Sant Andreu de Socarrats. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Andreu de Socarrats

Església de Sant Andreu de Socarrats. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Andreu de Socarrats

Església de Sant Andreu de Socarrats. Viquipèdia - (Ampliar)


La Vall de Bianya

Història de La Vall de Bianya.

Les primeres referències i la via romana. Al terme municipal de la Vall de Bianya s’han localitzat diversos jaciments del període Neolític (5500 - 4000 aC), a la Coromina, Llongarriu, la Coma, la Bedosa, les Corominotes) (1).
L'anomenada Via romana del Capsacosta és una via secundària que enllaçava amb la Via Augusta que portava a Roma, és un camí que ha estat transitat des de temps remots fins pràcticament avui: en els darrers anys com a camí ramader, i anteriorment com a única via de pas cap a la vall de Camprodon des de la vall de Bianya, comunicant la plana amb els Pirineus. L’únic tram de tota la Via del Capsacosta que s’ha conservat en molt bon estat transcorre entre Sant Pau Vell, al terme municipal de Sant Pau de Segúries, al Ripollès, i el pas dels Traginers, a la Vall de Bianya, amb una longitud total de vuit kilòmetres.

Nou gegant de la Vall de Bianya, en Farrus Tremendus. Tavi Algueró i Àngel Rigall. 04/10/2012

Nou gegant de la Vall de Bianya, en Farrus Tremendus. Tavi Algueró i Àngel Rigall. 04/10/2012. Jordi Casas Figueras. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Al llarg del seu recorregut es poden observar els trams empedrats de la via amb els elements relacionats directament amb la seva construcció, com els desguassos d’aigua, la pedrera d’extracció per a la construcció, ponts, reservoris d’aigua, hostals... Conserva gairebé intactes més de sis kilòmetres d'empedrat, juntament amb els murs de contenció, voreres i trencaaigües. Sortia de Llocalou i, per la Riba i Ca l'Enric, arribava a la casa de la Coromina. A partir d'aquest tram la carretera actual s'allunya del primitiu traçat romà, per la qual cosa el seu estat de conservació és òptim. Discorre per la Pineda, Can Pere Sastre, Can Climent i el Callís i s'enfila cap al Capsacosta (2).
Aquest camí va ser refet en època medieval i utilitzat fins a temps molt posteriors; per exemple se'n va fer força ús durant la Guerra Gran. Durant aquest conflicte amb França (1794) els sometents d’Olot hagueren de desallotjar els francesos de la serra de Capsacosta.

Traçat de la via romana del Capsacosta

Traçat de la via romana del Capsacosta. Font: Wikiloc. - (Ampliar)

L'època medieval. L'actual municipi de la Vall de Bianya va formar part del Comtat de Besalú. La implantació del comtat va provocar l'organització del territori en districtes rurals, on es van construir grans cases senyorials, i en grans masies (villare), destinades a pagesos. La família Bianya, que vivia en una casa senyorial a prop de l'església de Sant Pere Despuig, disposava d'un franc alou en l'actual territori de la Vall de Bianya. Aquesta família va construir l'església de Sant Pere Despuig, consagrada l'any 964. Posteriorment, la casa senyorial dels Bianya va ser venuda a la família Soler de Camprodon, després al monestir de Camprodon, i finalment, el monestir la va vendre a la família Corona l'any 1396, qui va edificar la Torre de Sant Pere.
Aquestes demarcacions senyorials creades en l'època del Comtat de Besalú convivien amb les antigues demarcacions eclesiàstiques, les parròquies, que van ser l'origen de la gran majoria dels pobles que conformen la Vall de Bianya.
El 1396, el rei Martí l'Humà va incorporar a la Corona d'Aragó les parròquies de Santa Margarida de Bianya, Sant Pere Despuig, Sant Martí de Solamal, Sant Martí de Capsec, Sant Andreu de Socarrats i el veïnat de les Illes, precursor de l'actual poble de la Canya. Durant el segle XV, els forts terratrèmols que van assetjar les terres garrotxines van afectar la Vall de Bianya, amb moltes morts i deixant impracticables les esglésies de Santa Maria de Llongarriu a la vall del Bac, Sant Martí de Capsec, Sant Pere Despuig, Sant Martí de Solamal i Sant Salvador de Bianya, a més de desperfectes importants en la resta d'esglésies bianyenques.
El 1497 existien onze parròquies al territori de la Vall de Bianya: Capsec, Castellar de la Muntanya, Sant Andreu de Porreres, Sant Andreu de Socarrats, Sant Martí de Solamal, Sant Martí del Clot, Sant Miquel de la Torre (o Avellana Corba), Sant Pere Despuig, Sant Salvador de Bianya, Santa Margarida de Bianya, Santa Maria Sacot i Vall del Bac. Durant la baixa Edat Mitjana, les parròquies de Santa Margarida, Sant Pere Despuig, Sant Martí de Solamal, Sant Martí de Capsec i Sant Andreu de Socarrats, juntament amb el veïnat de les Illes, formaven una entitat anomenada Consell General de la Vall de Bianya o Universitat de Bianya, que s'encarregava d'administrar els pagaments i cobraments dels residents. Cada parròquia o veïnat era representat per dos cònsols que s'encarregaven de la gestió del territori que representaven, i cada cap d'any tots els cònsols es reunien a l'església de Santa Margarida de Bianya, on escollien els nous càrrecs per l'any i s'escollia el mostassaf.

Sant Salvador de Bianya

Sant Salvador de Bianya - (Ampliar)

Del segle XVI al XX. El Consell General de la Vall de Bianya va ser el precedent de l'actual municipi, format a partir de la fusió de les antigues parròquies a Capsec, degut a diferents reformes administratives. El 1553 Avellana Corba es va unir a Capsec. El Decret de Nova Planta de l'any 1716 va crear les noves estructures municipals, permetent la formació de vuit municipis autònoms en l'actual territori del municipi: Capsec, Castellar de la Muntanya, Sant Martí del Clot, Santa Margarida de Bianya, Sant Pere Despuig, Vall del Bac, Sant Salvador de Bianya i Socarrats. En comparació amb les antigues parròquies, l'únic canvi va ser la desaparició de les parròquies de Sant Andreu de Porreres, Sant Martí de Solamal i Santa Maria Sacot, que van quedar integrades als mencionats municipis acabats de crear.
La nova Constitució Espanyola de 1869 va venir acompanyada d'una reforma de les administracions el 1870 que va provocar la unió de sis municipis més al de Capsec l'any 1875: Castellar de la Muntanya, Socarrats, que incloïa el veïnat de les Illes, Sant Martí del Clot, Sant Pere Despuig, Santa Margarida de Bianya i Vall del Bac. Aquesta sèrie de fusions van deixar tan sols dos municipis en l'actual Vall de Bianya: el municipi de Sant Salvador de Bianya i l'anteriorment mencionat municipi de Capsec, que durant el segle XIX es va anomenar Vall de Bianya i que va tornar a recuperar aquest nom a partir de 1917 arran d'una petició feta pels veïns el desembre de 1909 i que es va repetir el juliol de 1911. El mateix any del canvi de nom es va traslladar la capital municipal de Capsec a l'Hostalnou de Bianya, poble que és molt proper a l'església de Santa Margarida de Bianya.

Vista d'unes voltes del mas Pladebeia que pertanyia a l'antic municipi de Sant Salvador de Bianya. 1911-1936

Vista d'unes voltes del mas Pladebeia que pertanyia a l'antic municipi de Sant Salvador de Bianya. 1911-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Durant la Guerra Civil es van incendiar moltes de les esglésies dels antics municipis de la Vall de Bianya (Capsec) i Sant Salvador de Bianya. També es va perdre la documentació històrica i els antics registres parroquials a excepció dels de Sant Salvador, Sant Martí de Capsec, Santa Maria de Castellar de la Muntanya i Vall del Bac. La imatge de Santa Margarida de l'església del mateix nom i el retaule barroc de l'església de Santa Magdalena del Coll es van poder salvar, però no així nombroses peces de valor historicoartístic com les ubicades al temple de Sant Salvador de Bianya, que fins i tot fou utilitzat com a escorxador. El municipi de Sant Salvador de Bianya va canviar el nom al dels Hostalets de Capsacosta en el context revolucionari contra l'hagiotoponímia, i hi va haver colçlectivitzacions de serveis i indústries.
Al final de la guerra, les tropes franquistes no van passar per la Vall de Bianya o Sant Salvador de Bianya, tot i que van poder controlar els seus governs municipals sense resistència. Al principi, una de les prioritats del règim va ser la recuperació dels centres de culte destruïts durant la guerra. A partir dels anys 1950 s'inicia una gradual recuperació econòmica que va permetre la construcció de diversos ponts que van millorar les comunicacions entre diferents pobles bianyencs i masies disseminades. Durant els anys 1960 destaquen les obres d'urbanització a la Canya, Llocalou i l'Hostalnou, i la creació del complex parroquial de la Canya l'any 1968.

Església de Capsec. 1911-1936

Església de Capsec. 1911-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Estructuració territorial.
Capsec i Sant Martí del Clot.
El poble de Capsec o de Sant Martí de Capsec donà nom fins l’any 1917 al municipi conegut posteriorment com Vall de Bianya. El lloc és documentat el 1017 (Cubilistico) en l’acta de consagració de l’església de Sant Andreu de Socarrats. En altres documents se cita com a Cuilsech (1117 i 1195). Anomenat antigament Cuïlsec, el nom degué convertir-se en Culsec, que fou canviat per l’actual. L’església parroquial, dedicada a sant Martí, és un edifici romànic modificat, d’una nau amb absis i dues absidioles. En territori d’aquesta parròquia exerciren domini feudal els monjos de Camprodon i, també, el priorat de Sant Joan les Fonts. El Diumenge de Pasqua se celebra la festa del Roser.
El poble de Sant Martí del Clot, al voltant de la parròquia de Sant Martí, església romànica, modificada després dels terratrèmols del segle XV i amb porta del segle XVII. La sagristia, posterior, tapa parcialment l’absis. Sobre la porta hi ha una inscripció en caràcters gòtics que es refereix als terratrèmols. Havia estat sufragània de Sant Salvador de Bianya. El lloc és documentat el 1076. Antigament és esmentat amb el topònim de Tornadissa.

Vista del mas La Coromina, de Sant Martí del Clot, propietat de la família Pujador, resident habitualment al mas Puig, de Sant Salvador de Bianya. 1911-1936

Vista del mas La Coromina, de Sant Martí del Clot, propietat de la família Pujador, resident habitualment al mas Puig, de Sant Salvador de Bianya. 1911-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Castellar de la Muntanya i La Canya. L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és romànica del segle XII, amb un absis semicircular, la porta a migdia i el campanar de torre damunt la façana de ponent. Va ser donada pels vescomtes de Bas al monestir de Sant Joan les Fonts. Les ruïnes de l’antic castell de Castellar, que havia estat propietat dels comtes de Besalú i després passà als vescomtes de Bas, són situades a sobre mateix de la parròquia de Castellar. El 1698 l’indret pertanyia al comte de Montagut. A la capçalera de la ribera de Colldecarrera hi ha la pairalia de Colldecarrera, amb galeria porticada i oratori de la Mare de Déu del Carme.
L’enclavament de la Canya és compartit entre la Vall de Bianya i Sant Joan les Fonts. El sector que pertany a la Vall de Bianya és conegut com la Canya de Dalt. Té una capella dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança, documentada des del 1573. Celebra la festa major l’1 de maig.

Mas Soberes de Sant Andreu de Socarrats. 1911-1936

Mas Soberes de Sant Andreu de Socarrats. 1911-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Sant Andreu de Socarrats, Llocalou, Santa Margarida de Bianya i Sant Miquel del Mont. Al poble de Sant Andreu de Socarrats hi ha l’església parroquial reedificada i consagrada el 1117; aleshores era parròquia dels monjos de Santa Maria de Besalú, però l’edifici primitiu havia estat fundat el 953. Posteriorment s’independitzà de Besalú i esdevingué sufragània de la parròquia de Sant Joan les Fonts. Sant Andreu conserva l’estructura romànica, d’un sol absis, amb un porxo folgat, possiblement reedificada després dels terratrèmols del segle XV. La sagristia posterior emmascara l’exterior de l’absis. Pel febrer es fa un aplec a l’ermita de Sant Valentí, i el Dilluns de Pasqua s’hi celebra la festa del Roser.
El terme de Socarrats pertany el veïnat de Llocalou o Clocalou de Socarrats. Aquest indret s'amplià a l’entorn d’un hostal i on hi havia també ferreria, botiga i fonda.
El poble de Santa Margarida de Bianya és centrat per l’església parroquial de Santa Margarida, documentada ja el 858, any en què el comte Guifre de Besalú la cedí al monestir de Ridaura. Al segle XIII en tenia la jurisdicció el prior de Sant Joan les Fonts. L’edifici actual és romànic, però amb modificacions posteriors; conserva l’absis semicircular amb mènsules, dues finestres, i la torre del campanar.
L’antiga parròquia de Sant Miquel del Mont, consagrada el 958 i que passà després a sufragània de la de Santa Margarida de Bianya, és un petit edifici romànic, amb absis amb finestra d’esqueixada, porta amb arcs en degradació i timpà llis i mènsules als murs i a l’absis. Té campanar d’espadanya.

Església de Sant Pere Despuig de la Vall de Bianya. 1980

Església de Sant Pere Despuig de la Vall de Bianya. 1980. D. Terol. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Sant Pere Despuig i Sant Martí de Bianya. El poble de Sant Pere Espuig, o Sant Pere Despuig o de Bianya, ja existia el 858, any en què va ser cedit al monestir de Ridaura. El 964 el bisbe de Girona Arnulf consagrà una nova església parroquial, Sant Pere, que va ser reedificada diverses vegades en temps posteriors. De l’edifici romànic conserva un tros de campanar amb un fris i una finestra i algunes restes de murs de l’absis. A la seva demarcació residia l’antiga família dels Bianya, a l’indret de la Torre de Sant Pere. L’heretat dels Bianya passà posteriorment als Soler, als monjos de Camprodon i a mans de Roger de Montcada, camarlenc reial de Martí I, que el 1396 la vengué a la família Corona, oriünda de Camprodon. Guillem Corona, àlies Crespià, bastí l’edifici de la Torre de Sant Pere. L’edifici romànic era l’antiga residència dels Bianya i dels Soler. La Torre de Sant Pere o, també, Torre de Bianya, manté la fesomia original del segle XV, amb una torre de defensa de quatre pisos situada en un angle de la casa. El seu terme aplega els masos de la Vila, amb la capella de la Mare de Déu dels Dolors, la Bossa, la Sala, el Carrer, el Llac, el Molí de la Bossa, etc. Les festes més importants del poble són la de Sant Antoni, al gener, i la festa de la Puríssima, al desembre.
L’antic poble i parròquia de Sant Martí de Bianya, anomenat antigament de Solamal, és esmentat el 977, any en què el comte Miró II de Besalú i bisbe de Girona la donà al monestir de Camprodon. és un notable exemplar romànic d’una nau amb un llarg creuer afegit; a la façana de ponent té, damunt la porta, un campanar de torre quadrada. A l’interior hi ha una pica baptismal ornamentada amb un bordó, i una pica d’aigua beneita amb quatre caps femenins. Des del 1582 és sufragània de Sant Pere Espuig.

Església de Sant Martí de Solamal de la Vall de Bianya. 1980

Església de Sant Martí de Solamal de la Vall de Bianya. 1980. D. Terol. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Sant Salvador de Bianya. L’església de Sant Salvador és un edifici romànic consagrat el 1170 pel bisbe de Girona Guillem de Monells. L’arc de la porta principal i els capitells de les columnes són obra d’una restauració efectuada a la primeria del segle XX, que va ser subvencionada pels capdavanters locals de la Lliga Regionalista, amb la qual havia col·laborat el rector d’aleshores, en agraïment per haver obtingut el triomf electoral. La parròquia tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Ponç d’Aulina i de Sant Martí del Clot. Les tres esglésies van ser possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses. La de Sant Salvador, que anteriorment a la consagració esmentada és citada en un document del 1090 situada in valle Biania , conserva a l’interior una pica baptismal.

Església de Santa Margarida de Bianya. 1890-1923

Església de Santa Margarida de Bianya. 1890-1923. Cèsar August Torras. Font Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Sant Ponç d'Aulina, l'Abella i els Hostalets de Capsacosta. Sant Ponç d’Aulina i els masos de l’Abella havien constituït un municipi propi. L’església de Sant Ponç, que havia estat possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses, és d’origen romànic, modificada posteriorment. De planta rectangular, a la faç:ana de ponent hi ha la porta amb arquivolta i timpà llis i una llinda ornamentada amb una creu dins un cercle. A la façana de migdia hi ha una finestra de doble esqueixada. Algunes masies del seu terme d’interès històric o arquitectònic són les de Pinoses, el Pedrós i el Molí de les Planes. També la Ferreria, amb conreus excavats als marges.
El llogaret dels Hostalets de Capsacosta, proper a la parròquia de Sant Salvador, acomplí una funció important quan hi paraven els traginers. A la fi del segle XIX, però, l’hostal ja era gairebé desproveït. Al cap de pocs anys el seu propietari construí un nou hostal per als masovers, arran de la carretera nova asfaltada, la qual cosa comportà que hom abandonés la construcció antiga. Del 1937 al 1939 els Hostalets de Capsacosta va ser el nom que adoptà el municipi de Sant Salvador de Bianya.

Ases davant de l'hostal de la Vall del Bac i la Coromina al fons en el Montmajor. 1914-1936

Ases davant de l'hostal de la Vall del Bac i la Coromina al fons en el Montmajor. 1914-1936. Joaquim Danés i Torres. Font Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Porreres i Sant Miquel de la Torre. A la Vall del Bac, antic terme i municipi, annex a Capsec el 1843, hi havia la parròquia de Sant Andreu de Porreres, de la qual depenien les dels altres llocs del terme: Llongarriu, Sant Feliu del Bac, Sant Miquel de la Torre i l’església de Santa Magdalena del Coll. D’aquest antic terme, l’any 1979 només eren habitades 5 masies, on residien 22 habitants: la Vedosa de Baix, la Coma, el Diumal, Maibosc i el Mas de l’Om. El 2005 encara constava amb 35 habitants. A la vall del Bac hi ha l’Hostal i Cal Ferrer, antiga pairalia dels Danés d’Olot.
A la riba esquerra de la vall del Bac hi ha situat l’antic poble i parròquia de Porreres o Sant Andreu de Porreres. L’església de Sant Andreu és documentada el 977, any en què el comte Miró la donà al monestir de Sant Pere de Besalú. D’aquesta parròquia depenien les dels altres pobles de la vall del Bac. és un edifici romànic envoltat arreu per edificacions; només se'n pot veure l’absis, amb mènsules i una finestra.
Sant Miquel de la Torre és un antic poble i parròquia situat sota l’església parroquial de Sant Andreu de Porreres. Havia pertangut al monestir de Sant Pere de Besalú. El lloc i l’església són documentats el 988. El topònim antic de l’indret és Vellanacorba o Sacorba. L’església, que quan va ser abandonada la parròquia de Porreres esdevingué parròquia de la vall, és d’origen romànic, amb modificacions posteriors. Prop de l’església hi ha una antiga casa forta que fou possessió dels Desbac, senyors de Rocabruna, i dels Descatllar.

Cabanya de La Torra de la Vall del Bac i l'església. 1931

Cabanya de La Torra de la Vall del Bac i l'església. 1931. Joaquim Danés i Torres. Font Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Llongarriu, Santa Magdalena del Coll i Sant Feliu del Bac. Llongarriu és una antiga masia i església romànica, que va ser restaurada el 1672; l’obra primitiva és del segle XII. Havia sigut coneguda com Santa Maria Sacot.
Santa Magdalena del Coll és una església d’origen romànic, un edifici d’una nau i un absis amb la porta a la façana de migdia i té la coberta esfondrada.
Sant Feliu del Bac era una antiga parròquia de la vall del Bac, amb una església consagrada el 996, però la fàbrica que es conserva correspon al segle XII i presenta modificacions d’època posterior.

El Ferró. La masia del Ferró és una de les més grans i característiques del municipi. és esmentada per Francisco de Zamora, que hi passà en un dels seus viatges per Catalunya a la segona meitat del segle XVIII; en parla com la casa del ric Ferró de Bianya, pagès opulent. Té una galeria porxada. Aquesta casa, a la primeria del segle XX era, encara, molt important. Té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser.
La festa major de la Vall de Bianya, general a tots els pobles i veïnats que formen part del municipi, se celebra en honor a sant Isidre, pel maig, amb diversos actes com ara la sembrada de confits i caramels a càrrec dels pabordes i les pabordesses de la festa. Al setembre es fa també l’aplec a Sant Miquel del Mont, on assisteix gent de tot el terme.

Descobreix la Vall de Bianya". Video de Turisme Vall de Bianya.

Evolució demogràfica de La Vall de Bianya

Evolució demogràfica de La Vall de Bianya. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 88 focs; 1515, 81 focs; 1553, 80 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)


Bibliografia
"La Vall de Bianya en començar el segle XV", Joan Fort i Olivella. Patronat d'estudis històrics d'Olot i comarca. Annals 1996-1998.
"L'alta edat mitjana al comtat de Besalú", Jordi Bolós. Cartografia i història medieval de Catalunya. 2014.
"Vianya o Bianya? De la Bianya, una de les més famoses valls de la Garrotxa". Josep Calzada i Oliveras. Butlletí del Col·legi de Metges, n. 77, 1979.


Notes
(1) Al pla de Gibrella hi ha l’estació hallsttàtica de la Coma de Can Xervanda, la més important de la comarca. L’any 1916, un article del diari "El Deber" esmentava diverses troballes arqueològiques a la zona del Pla de la Gibrella: ”Trovalles arqueològiques réalisades al Pla de Bianya en los llochs Bescanó de la Plana y Plà de Gibrella, manifestan quan antigua hi es alli la civilisació. Lo Plà de Gibrella està damunt los singles basàltichs de Fonifreda (terme de Sant Andreu de Socarrats), prop la confluència de les rieres de Bianya y de Ridaura (riu d'Aura). Per allí passà la vella via, essent fàcil reconexer en lo nom Foní-freda, lo de Fon-vereda o "font de la vereda”. Oblidades, poc estudiades i excloses de la visita del públic, es guarden al Museu Comarcal d’Olot les restes cèltiques del període Hallstàttic, trobades al Pla de Gibrella, a la Vall de Bianya.
Es creu que la tribu celta dels Catalaunics, poblava les terres de la Garrotxa i estava distribuïda en quatre assentaments: Egosa, Basi, Beseda i Sebendunum. Aquest últim, podria ser identificable com a Bisuldunum. El jaciment fou localitzat a la segona meitat del segle XIX, tot i que ja se’n sabia l’existència. Botet i Sisó en la Història General de Catalunya així ho descriu: "D’altra estació prehistòrica, però aquesta ja de la època del ferro, situada en lo Pla de Gibrella, de la vall de Bianya, sobre los cingles de Fontfreda, terme de Sant Andreu de Socarrats, va donar notícia detallada lo Centre Artístich de Olot, que la explora l’any 1872. Hi aparagueren tres puntes de llança o de dart, un troç d’agulla y un anell, de bronze, una espasa de ferro partida en tres troços, un d’ells amb lo pom; dos troços de ganivet y una punta de llança també de ferro; y un gran nombre de fragments ceramichs, d’argila basta, molt poch cuyta, dos d’ells ab senzills adornos fets segurament a ma y ab punxó. La major part d’aquests obgectes figuran en lo Museu municipal de Olot".
Basat en l'article de www.inventaripatrimoni.garrotxa.cat. - (Tornar al text)

(2) La via s'iniciava al Rosselló i passava pels pobles nord-catalans; des de l'actual Voló arribava fins a Ceret, per seguir vers els Banys d'Arles, Arles, Prats de Molló i Camprodon. Una vegada aquí anava fins a Sant Pau de Segúries, baixava el Capsacosta per continuar per la Vall de Bianya fins a Besalú i s'unia després amb la via principal. Va ser molt utilitzada durant l'edat mitjana i ha estat restaurada recentment per les brigades de la Diputació de Girona. Durant l'hivern de 1981-1982, durant unes prospeccions de petroli es varen fer malbé alguns metres de l'antiga via. - (Tornar al text)

(3) Al fogatge de 1380 la població del terme antic de la Vall de Bianya constava de 68 focs, distribuïts així: 11 focs a la Vall de Bianya, 1 a Vellanacorba, 12 a Capsec, 6 a Sant Andreu de Porreres, 7 a Sant Andreu de Socarrats, 13 a Sant Pere Espuig, 4 a Sant Martí de Solamal, 10 a Sant Martí de Tornadissa, 2 a la Vall del Bac i 2 a Santa Maria Sacot. A la fi del segle XVIII el cens de Floridablanca localitzava 972 habitants. - (Tornar al text)


  • www.ajuntament.valldebianya.org------Web oficial de l'Ajuntament de Vall de Bianya.

  • (Imatges base capçalera: Viquipèdia)

    Història de La Vall de Bianya

    Escut de La Vall de Bianya

    Escut de La Vall de Bianya.

    Mapa de La Vall de Bianya

    Situació del municipi de La Vall de Bianya dins la comarca de la Garrotxa

    Mapa del municipi amb la situació dels diferents nuclis de població. En el cas dels nuclis disseminats, s'ha agafat com a punt l'església que dona nom al poble, i en el cas particular de la Vall del Bac, l'Hostal de la Vall del Bac

    Mapa del municipi amb la situació dels diferents nuclis de població. En el cas dels nuclis disseminats, s'ha agafat com a punt l'església que dona nom al poble, i en el cas particular de la Vall del Bac, l'Hostal de la Vall del Bac. Base: Viquipèdia - (Ampliar)

    Església de Sant Martí de Bianya. 1911-1936

    Església de Sant Martí de Bianya. 1911-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

    Capitell de l'entrada de l'esglé romànica de Sant Salvador de Bianya, del segle XII

    Capitell de l'entrada de l'esglé romànica de Sant Salvador de Bianya, del segle XII - (Ampliar)

    Capitell de l'entrada de l'esglé romànica de Sant Salvador de Bianya, del segle XII

    Capitell de l'entrada de l'esglé romànica de Sant Salvador de Bianya, del segle XII - (Ampliar)

    Interior de l'església de Sant Andreu de Socarrats. 1922

    Interior de l'església de Sant Andreu de Socarrats. 1922. Josep Salvany i Blanch. Font Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

    Interior i altar major de l'església de Sant Salvador de Bianya. 1922

    Interior i altar major de l'església de Sant Salvador de Bianya. 1922. Josep Salvany i Blanch. Font Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

    Altar major i retaule de l'església de Sant Salvador de Bianya, projectat per l'arquitecte Rafael Masó el 1911

    Altar major i retaule de l'església de Sant Salvador de Bianya, projectat per l'arquitecte Rafael Masó el 1911. Fundació Masó - Viquipèdia - (Ampliar)

    Església de Sant Miquel del Mont. Segle XII

    Església de Sant Miquel del Mont. Segle XII. Fotografia Ramon Esteban Pagès. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Església de Sant Salvador de Bianya

    Església de Sant Salvador de Bianya. - (Ampliar)

    La Torre de Bianya

    La Torre de Bianya. Antoni Grifol, Viquipèdia - (Ampliar)

    Església romànica de Sant Martí de Capsec

    Església romànica de Sant Martí de Capsec. Viquipèdia - (Ampliar)

    Església de Sant Ponç d'Aulina

    Església de Sant Ponç d'Aulina. Miquel Solé. Viquipèdia - (Ampliar)

    Església de Santa Margarida de Bianya

    Església de Santa Margarida de Bianya. Héctor Rubio. Viquipèdia - (Ampliar)

    Església de Sant Martí de Solamal

    Església de Sant Martí de Solamal. Amador Álvarez. Viquipèdia - (Ampliar)

    Església de Sant Martí de Solamal

    Església de Sant Martí de Solamal. Amador Álvarez. Viquipèdia - (Ampliar)

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés