Gràcies a la importàcia d'aquests privilegis, la Vila no només aniria estructurant un govern propi, sinó que també s'afavoriren tots els altres elements bàsics per al creixement. S'hi esmenten concessions reials de caràcter social, econòmic i també militar i defensiu, a fi de garantir la seguretat dels habitants i d'assegurar les necessitats militars. En aquest marc de protecció, la nova població va assolir un ràpid creixement demogràfic i comercial. Arribà a convertir-se en un nucli bàsic en la xarxa poblacional, comercial i defensiva de l'interior, complementari al de la costa, i assolí un important paper en la concentració dels productes i de la seva redistribució. Puigcerdà, cap a la fi del segle XIII, representa, en part i per al Pirineu occidental català, el mateix que Perpinyà per al litoral. A mitjan segle XIV, seria la cinquena o sisena població del Principat.
El procés d’organització jurídica de la població es completà amb el privilegi del rei Jaume I del 1243, que és una confirmació de les anteriors franqueses, a més d’alguns additaments de caire jurídic. Posteriorment, diferents sobirans de la corona d'Aragó i del Regne de Mallorca anaren atorgant nous privilegis a Puigcerdà. El rei Jaume va permetre l'assentament d'una important comunitat jueva i l'establiment de diverses ordres religioses que construïren grans convents (dominics, franciscans i clarisses). Tota aquesta dinàmica va trobar, d'altra banda, el suport de la gran empenta que tingué Catalunya al llarg dels segles XIII i XIV. Empenta i entusiasme ben palesos en la ràpida recuperació del gran incendi de 1280, en el qual es va cremar gran part de la Vila, o en els de 1319, 1379 i 1389.

Làpida sepulcral de Margarida Cadell (morta el 1308). Primer quart del segle XIV. Talla en marbre amb restes de policromia. Procedeix de l'església de Santa Maria de Puigcerdà, enderrocada durant la Guerra Civil. Museu Nacional d'Art de Catalunya. - (Ampliar)

El progrés del segle XIV. Al segle XIV la vila entrà en una fase decisiva del seu progrés en estructurar el propi règim municipal, amb cònsols i prohoms. De les regles pertinents o ordinacions se'n té notícia el 1342 i es conserven escrites en el llibre del 1485 i llibres d’ordinacions que tractaven del règim de la vila. L’any 1754 foren abolides per la Nova Planta. Cal recordar que Puigcerdà accedí al regiment municipal propi al mateix temps que ho feien altres grans ciutats de la corona d'Aragó i que en aquest segle ja en gaudien, com València, Barcelona o Palma de Mallorca.
El compliment d’algunes ordinacions municipals anava a càrrec del mostassaf, funcionari que actuava com a agent policíac i judicial. Els ingressos del municipi els fornia sobretot el blat, atès que la producció important de la Cerdanya havia permès la seva exportació a tot Catalunya, gràcies a la previsió d’emmagatzemar-lo al Graner del Rei, edifici que fou cedit a perpetuïtat al comú de Puigcerdà pel rei Pere III el 1374.

Florí de Pere el cerimoniós d'or. Posterior a 1349. Perpinyà. Anvers: +ARAG-O REX P. Flor de lis. Revers: .S.IOHA-NNES.B. (elm). Sant Joan Baptista, dempeus i de front. Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Al llarg dels segles XIV i XV la vila va progressar notablement. Ja al segle XIII hi havia un alberg de mesells i una pia almoina, a més d’un call o barri dels jueus, amb aljama i sinagoga, del qual se sap que estava situat prop del lloc que ocupà més tard el convent de franciscans. En un document de 1243 Jaume I concedeix terreny de Puigcerdà als jueus de Perpinyà per què hi edifiquin el seu call. A partir de 1348, data de la Gran Pesta, els jueus es veuen obligats a marxar cap a Llívia per refugiar-se de les amenaces que rebien en el Call (1).
El 1260 es documenta l’estany de Puigcerdà i el 1310 es construí, per concessió del rei Sanç de Mallorca, la sèquia de Puigcerdà, per a tenir reserves per al regatge. Es va construir el pont de Sant Martí sobre el riu d’Aravó i s’ampliaren les muralles. Es va comprar una considerable extensió de terreny de bosc a la vall superior del riu d’Alp.
El 1342 a les muralles s'hi obrien els portals dels Pallers, el d’en Llobet, el de Vilallobent, el de Querol, el dels Predicadors, el del Molner, el d’en Surroca i el d’en Mir. La vila, com a cap de la vegueria, era la residència del veguer reial, de la cúria i d’altres autoritats. En aquest segle la vila obtingué representació a les corts. A Puigcerdà s'hi celebraren les del 1207 i el 1212.

Vista general de Puigcerdà amb les muntanyes nevades al fons. 1925-1930. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Els episodis bèl·lics dels segles XVII i XVIII. La situació estratègica, que permetia a la Vila controlar dos importants passos pirinencs com el de la Perxa i el de Pimorent, va ser el motiu pel qual, a partir del segle XVI, Puigcerdà es veuria immersa en un continuat ambient bèl·lic. Els atacs, els setges i les escomeses per part de les tropes franceses i espanyoles, en especial les primeres, haurien de convertir-se en un fet continuat; era bàsic conquerir aquest nucli per tal de controlar la contrada. Dels fets amb el francès n'hauria de derivar la partició entre Espanya i França arran del Tractat dels Pirineus (1659-1660), amb l'assentament de la frontera al peu de Puigcerdà. Aquesta situació perduraria fins a l'ocupació napoleònica.
Al segle XIV la vila va viure el dramàtic episodi del novembre del 1344, que és narrat a la Crònica de Pere el Cerimoniós, quan les tropes de Jaume III de Mallorca, comte de Rosselló i de Cerdanya i senyor de Montpeller, varen ser foragitades per les del Cerimoniós, la qual cosa s’ha d’inscriure en la fi del procés que culminà amb l’extinció del Regne de Mallorca i el retorn de les seves terres a la corona d'Aragó. Aquest episodi bèl·lic i el seguit d’escomeses i setges que va patir la vila, la van perjudicar més que el terratrèmol del 1428, que enderrocà molts edificis. En la guerra contra Joan II, Puigcerdà fou ocupada pels francesos fins el 1493.

Interior de l'església de Santa Maria. 1900-1930. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Al segle XVI, sota sobirania dels reis de Castella i d'Aragó, Carles I i Felip II li concediren el privilegi d’encunyar moneda. Va tenir guarnició francesa durant la guerra dels Segadors, contra la qual s’aixecà la població, revolta que va ser durament reprimida pel duc de Noailles (1652); després d’aquesta guerra la vila va ser presa pel quart príncep de Condé (1654), i va quedar en poder de la corona francesa fins a la pau dels Pirineus. Va ser presa novament el 1678 pel duc de Noailles, que en va fer demolir les fortificacions.

Plan de la ville et des attaques de Püycerda en 1678. Bibliothèque nationale de France. - (Ampliar)

Als segles XVI i part del XVII, un altre element desestabilitzador va irrompre-hi amb força: el bandolerisme. En són nombroses i continuades les notícies, no només d'incursions de bandolers per la contrada, sinó també d'atacs als castells. Durant aquesta època, la Vila es veuria immersa en una complicada situació econòmica derivada dels fets esmentats. Les enormes despeses per al manteniment del sistema defensiu, els continuats allotjaments de tropa, el manteniment d'una xarxa d'espies i la situació de desconfiança generalitzada ho provocaven. En aquests segles quan es va portar a terme l'encunyació de moneda pròpia.
Després de la guerra de Successió, la vila esdevingué el centre del corregiment de Puigcerdà, demarcació administrativa creada pels decrets de Nova Planta el 1716. Comprenia l’antiga vegueria de Puigcerdà i la sotsvegueria de Ribes. En la Guerra Gran, Puigcerdà va ser presa el 1793 pel general Dagobert, mort a Puigcerdà, i fins el 1795 va ser seu de la Comission Civile et Surveillante per a l’administració de la comarca.

Carte générale de la France. 020 bis, (Puigcerda - Prats-de-Mollo). 1815. Detall. Bibliothèque nationale de France. - (Ampliar)

La Guerra del Francès. Amb la Guerra del Francès, i durant l'ocupació napoleònica entre els anys 1812-1814, Puigcerdà esdevingué prefectura del departament del Segre, divisió administrativa, creada el 26 de gener de 1812, dins el Primer Imperi Francès de Napoleó I, i Talarn i Solsona n'eren les sotsprefectures.

Les guerres carlines. A la resta del segle XIX, Puigcerdà va viure enmig del canvi de mentalitat política i, es va trobar involucrada en la guerra civil espanyola entre liberals i carlins. En el costat liberal, va patir diversos setges durant les guerres carlines. L’abril del 1873, el general mallorquí Josep Cabrinetty obligà els carlins comandats pel general Savalls a aixecar-ne el setge. Les resistències foren molt notables, fet que li va representar el reconeixement del Govern i de tot Espanya. En aquest moment, moltes ciutats espanyoles posaren el nom de Puigcerdà a un dels seus carrers i el Govern espanyol el donà a un vaixell de guerra del tipus Monitor.
El 1862 esdevingué a ser cap del partit judicial de Puigcerdà, en substitució de Ribes de Freser.

"Don N. Saballs, commandant général des forces carlistes de la province de Gérone, et son état-major". Al centre, d'esquerra a dreta: Auguet, Savalls, Frígola i Felip de Sabatés, marquès de Campmany. Portada de "Le Monde Illustré" del 22 de març de 1873. Bibliothèque nationale de France. - (Ampliar)

El turisme. Finalitzades les guerres carlines, els primers barcelonins, amb caràcter d'estiuejants, havien construït quintas o cases-torre a la zona exterior del recinte emmurallat. Serien els pioners de l'important fenòmen que es produí a partir dels anys 80 del segle XIX, moment en el què Puigcerdà iniciava una nova etapa en el seu esdevenir econòmic: el turisme. Aquesta afluència d'estiuejants va ser molt notable, no tan sols per la quantitat de persones que feien cap a la Vila, sinó també per tractar-se d'un turisme compost, bàsicament, d'industrials, polítics i gent del món de la cultura.

Atac de Puigcerdà pels carlins. Gravat de "Le Monde Illustré" del 19 d'abril de 1873. Bibliothèque nationale de France. - (Ampliar)

En aquest marc floreixen el Casino Ceretà, el Círcol Agrícola Mercantil, la Festa de l'Estany, els Jocs Florals i la premsa local, entre altres coses, tot coincidint amb l'enderrocament de les muralles i l'eixamplament de la població, sobretot cap a l'estany. Enmig d'aquesta revifalla social i econòmica també es va produir la cultural, com ho prova el fet de les sovintejades visites, tertúlies, etc. de Narcís Oller, Jacint Verdaguer, M. Alart, Santiago Rusiñol, Emmanuel Brousse, Isaac Albéniz i Enric Granados, entre molts altres.
El farmacèutic Salvador Andreu i Grau va ser l’impulsor d’una urbanització senyorial en aquesta zona, amb torres tan representatives com la Vil·la Margarita, la Vil·la Paulita o Torre Volart, i la Torre del Rellotge, d’estil eclèctic.

Saló de sessions de l'Ajuntament de Puigcerdà amb els retrats d'Alfons XIII i de Fèlix Maria i Bonaplato. 1900-1930. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

La Guerra Civil. Aquesta dinàmica va continuar fins a la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. La confrontació bèl·lica va estroncar totalment el ritme d'una Vila que va veure com s'assassinaven un important nombre de vilatans i es portava a terme un seguit de col·lectivitzacions que deixaren la població en un precari estat moral. Cal esmentar els escamots que capitanejava el lider anarquista Antonio Martín, anomenat El Cojo de Málaga, en iniciar-se la Guerra el 1936, abatut en una embosca preparada a Bellver el 27 d'abril de 1937. L’església de Santa Maria va ser destruïda i també es varen malmetre altres edificis i monuments com el que hi havia a la plaça Major dedicat al general liberal Josep Cabrinetty.

Duana espanyola i avinguda a Puigcerdà. 1900-1930. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

A la posguerra, el ritme cultural anterior va desaparèixer i les mateixes dificultats econòmiques del país en general i la nova directriu política i cultural destruí encara més les possibles iniciatives. A poc a poc s'aniria recuperant el turisme, que ja no seria només d'estiu, sinó també d'hivern gràcies a l'esquí, alhora que, internament, Puigcerdà inicià la seva experiència en l'hoquei gel (1956), convertint-se en el nucli urbà pioner a l'Estat espanyol en aquesta pràctica esportiva.

Pont del ferrocarril transpirenaic sobre el Segre. 1900-1930. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

La segona meitat del segle XX. A partir d'aquestes dates s'aniria absorbint un gran volum d'immigració de la resta de províncies d'Espanya, en especial del sud, alhora que el turisme francès es va fer progressivament més present, fins a les primeries dels anys 80.
La Transició va marcar un pas important per a la recuperació cultural, a la qual s'hi ha d'afegir l'econòmica, sobretot estimulada des del món de la construcció esperonat per la necessitat de noves residències de vacances pel turisme, i les importants obres d'infraestructura realitzades.

Façana principal del Casino Ceretà. 1900-1930. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Evolució demogràfica de Puigcerdà. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 423 focs; 1515, 316 focs; 1553, 408 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

---

Bibliografia
"Histoire des juifs des anciens comtés du Roussillon et de Cerdagne", Pierre Vidal. 2016. Mare Nostrum. ISBN 2-908476-06-1.
"Les Campagnes de la Révolution française dans les Pyrénées-Orientales, 1793-1794-1795". Joseph Napoléon Ferval. 1851-1853. Pillet fils aîné (Paris).
"El call jueu i el convent de Sant Francesc de Puigcerdà (Cerdanya): Recerca documental i arqueològica". Sebastià Bosom i altres. 1995. Tribuna d’Arqueologia, Barcelona.
"La guerre de montagnes pendant la dernière insurrection carliste en Catalogne (1872-1875)". Commandant de La Llave y Garcia. 1881. Berger-Levrault (Paris).
"Sant Francesc de Puigcerdà. L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura I". A. Conejo da Pena. 2002. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

---

Notes
(1) La primera referència escrita es troba en el Libri Extraneorum de 1260-1261 que és el protocol notarial més antic conservat a Puigcerdà. Això no significa que amb anterioritat no hi haguéssin jueus a Puigcerdà, simplement que no se'n té constància a dia d’avui. Segons Mathias Delcor, la primera referència jueva en els registres de Puigcerdà data del 17 de Kalendes de setembre 1260, i es tracta d’un tal Salomó Vidal que reconeix que Pere Cezses, d’Age (poble actualment agregat al municipi de Puigcerdà) li ha de pagar quatre quartals i mig de forment a raó de quatre sous de “Maguelone” que B. Bayle d’Age deu al jueu Jassie que és el germà de Salomó Vidal. ("Els jueus de Puigcerdà a l'Edat Mitjana", Cristina Llombart). - (Tornar al text)

---

www.puigcerda.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Puigcerdà.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)