Petra Gómez Noguera, puntaire de Corçà. 1991. Tomàs Casademunt. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Façana lateral i antic portal tapiat de l'església de Sant Joan de Matajudaica. 1995. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)
Corçà
Història de Corçà.
La colonització romana.
Amb la dominació romana al nord-est de la península, que va culminar al segle I aC, s’iniciava, en aquest territori un període d’expansió econòmica que va comportar l’augment del nombre de colons i la proliferació de vil·les, les residències senyorials i centres d’explotació agrària que també transformava productes agrícoles i produïa ceràmica. A Corçà s'han localitzat les restes d'una vil·la situada a uns 200 metres al nord del poble, gairebé als peus del Puig Rodó. Aquest jaciment arqueològic, el basament de la capella de Santa Cristina, les restes d’una necròpolis al barri del mateix nom i una gerra de Planils, són la mostra més antiga de l’ocupació humana al municipi.
La vil·la de Puig Rodó es va descobrir el setembre del 1854 quan un grup de picapedrers que iniciaven els treballs per obrir una pedrera varen trobar algunes peces de ceràmica i part d’un mosaic de l’època romana. Les restes de l’edificació estan situades prop de dos camins secundaris que comunicaven els habitants de la zona amb la Via Augusta i el camí d’Empúries. Era, per tant, un indret ben situat i amb bones condicions per l’activitat agrícola: terres de conreu, espai per les pastures del bestiar, zones de bosc i accés fàcil a l’aigua.
Façana de l'església de Sant Julià de Corçà. Segle XII-XVIII - (Ampliar)
La vil·la va ser ocupada al segle I aC i va mantenir la seva activitat fins que va ser abandonada al segle VI dC, quan l'imperi romà ja havia desaparegut i el domini visigòtic s’havia estès per l’Empordà. Les excavacions han permès delimitar-ne dues parts, la rústica i la residencial. La primera zona correspon al sector agrícola, on varen trobar moltes restes de tegulae de diferents tipus fabricades a la mateixa vil·la. També s’hi descobriren, entre altres objectes, restes d’àmfores, dues monedes de bronze, estris per l’activitat agrícola, esquelles pel bestiar boví i quatre grans dipòsits de terrissa de forma esfèrica, els dolia, que s’utilitzaven per posar-hi el vi.
Al centre de l’àrea industrial i residencial hi havia un pati interior al voltant del qual es distribuïen diverses habitacions. El pati disposava de dos forns on s’hi podien coure teules, canals i ceràmica per a ús domèstic. La fabricada a Corçà era de color groguenc o bé rosa pàl·lid. En aquesta part de la casa hi havia ceràmiques procedents del nord d’Àfrica i diversos estris pel treball agrícola. Una de les habitacions al costat del pati guardava un fragment d’un mosaic amb tessel·les de quatre colors i decoració geomètrica datat entre els segles II i III dC, de quan es va reformar la vil·la.
Al sector sud-oest del municipi hi ha la capella de Santa Cristina. Als peus d’aquest edifici, d’estil romànic, s’hi veuen les restes d’una edificació romana de planta rectangular construïda amb blocs irregulars units amb argamassa i recoberts d’una capa de calç. S’han pogut datar les restes romanes al voltant del segle I dC. Al costat de l’església es varen recollir restes de teules, de ceràmica comuna i algunes àmfores, tots materials de l’època romana com també ho són els blocs de pedra que podrien formar part d’una premsa de vi o d’oli.
3 d'octubre de 1419. Ramon de Sullastres fa heretament a la seva filla Salvadora, amb motiu de les seves noces amb Pere Bohigues de Planils, parròquia de Cassà de Pelràs al terme de Corçà. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)
L'època medieval. El domini eclesiàstic.
El poble de Corçà és esmentat per primera vegada el 878 en un precepte de Lluís II el Tartamut, el rei franc que dominava aquestes terres. El document fa referència a una de les possessions del bisbe de Girona amb el nom de Quartianum, heretat possiblement de la vila romana que havia existit als peus de Puig-Rodó. A la documentació de l’any 881 que confirma les possessions del bisbe, el poble hi és esmentat com Quertiano; més tard, al segle XI, passa a dir-se Quarciano i finalment, al segle XVII, l’anomenen Corciano als documents en llatí i Corsá en català.
Durant l’Edat Mitja la vila de Corçà estava sota el domini del bisbe de Girona. Aquesta posició en la jerarquia de l’església gironina l’ocupava a finals del segle XIII el bisbe Bernat de Vilamarí (bisbe entre 1292 i 1311), qui va pagar per la propietat de Corçà 25.000 sous a Bernat de Montpalau, fill de Geraua de Mosset i Bernat de Llavanera. El mateix any de la compra, el 1294, el capítol de la Seu de Girona havia aportat 10.000 sous per tal de fer efectiva l’operació i el bisbe es comprometé a retornar els diners en quatre pagaments de 2.500 sous cadascun.
Com a senyor de la vila, al bisbe li corresponia administrar el territori i també impartir justícia. Els pagesos que estaven sota la seva jurisdicció estaven obligats a donar allotjament als soldats, participar en les campanyes militars en cas de conflicte, pagar un seguit d’impostos i complir una sèrie d’obligacions. Un exemple és el document on Francesca, viuda de Guillem de Coll assegura el gener de 1358 que la seva filla no es casarà sense consentiment del bisbe.
Era el bisbe qui nomenava al batlle com a encarregat de tasques d’administració que sovint quedaven reduïdes al cobrament de les rendes; així succeïa amb Arnau Ceris batlle de Corçà nomenat pel bisbe Berenguer de Cruïlles el 1355. També estaven sota el domini episcopal un seguit de terres, masos i cases de les que en cobrava unes rendes, majoritàriament en forma de censos segons consta en els diferents capbreus que els bisbes de Girona feren sobre les seves possessions a Corçà. El 1442, la reina Maria prengué Corçà sota la seva jurisdicció en nom d’Alfons IV, entenent que el poble s’havia deslligat de la seu episcopal després de pagar la remença.
Corçà aconseguia tot un seguit de privilegis com el de carreratge, ser considerat carrer a la ciutat comtal amb totes les obligacions i beneficis que això comporta. Els seus habitants podrien escollir el batlle i els consellers, i l’Ajuntament tindria dret a elegir el mostassaf, l’encarregat de la vigilància i contrast dels pesos i mesures pròpies del poble que servien per a la venda del vi, pa i oli; també se’n cuidava de comprovar la qualitat dels productes i dels preus els dies de fira. Era prerrogativa de l’Ajuntament poder vendre o arrendar la carnisseria i la fleca. Els béns de què disposava el Consistori eren migrats; només disposava de l’edifici ara anomenat el Casal i que era l’ajuntament del poble, una peça de terra al carrer Major, i l’hospital, situat al costat del cementiri vell. D’entre les obligacions, a més a més de les aportacions a la fiscalia general, el poble havia de prendre part en host i cavalleria, per tant, aportar i escollir els soldats necessaris en cas de conflicte.
9 d'octubre de 1590. Enric de Cardona, lloctinent del general governador del batlle de Catalunya, confereix la batllia del castell d'Ullastret, vacant per mort de Tomàs Cros Botó, a Rafel Pagès, de Casavells. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)
L'època medieval. Els remences.
Al camp català dels segles XI al XIV, el senyor era el propietari directe de la terra i el pagès en tenia el domini útil. En molt llocs, aquest pagès no era lliure d’abandonar la terra; si ho volia fer, havia de pagar abans una quantitat de diners que solia ser molt alta, l'anomenada redempció o remença. Amb el temps, els senyors varen obligar a més impostos i obligacions, establint-se així els anomenats mals usos.
La crisi del segle XV iniciada amb la Pesta Negra va provocar que molts masos quedessin buits, i per evitar l’abandonament del camp molts senyors varen augmentar la remença, la qual cosa provocà avalots i aixecaments dels pagesos en contra dels senyors.
A Corçà el domini directe de la terra el tenien el bisbe de Girona i els monestirs de Sant Feliu de Guíxols, el de Sant Miquel de Cruïlles, el de Sant Daniel i Sant Pere de Galligants de Girona així com els senyors del castell de L’Alberg (Can Caramany). Un exemple d’aquest domini es reflecteix en el document pel qual el bisbe de Girona mana a Japert d’Anyells, batlle de Corçà, lliurar la carta de remença a Blanca d’Horts el 28 de setembre del 1350.
El 1448 es va crear el Gran Sindicat Remença que va intentar una sortida pactada al conflicte defensant l’abolició dels mals usos i la remença a més d’aconseguir la propietat del masos abandonats, anomenats rònecs. Una de les reunions del Sindicat per recollir diners i comprar la remença va tenir lloc a la plaça del Castell d’Ullastret el 29 octubre de 1448. Allà es trobaren els representants de 72 masos entre els que se n’hi comptaven 7 de Mata Iuya i 10 de Casavells juntament amb els del Sindicat. Tres dies abans una reunió semblant havia tingut lloc a la plaça de Corçà. La tensió va anar augmentant fins que es varen produir dos grans esclats de violència; l’un entre 1462 i 1472 i el segon de 1483 a 1485.
El primer conflicte remença va ser simultani a la Guerra Civil Catalana, durant la qual el rei Joan II va rebre el suport d’aquests pagesos revoltats contra els senyors que acabada la guerra esperaven la supressió dels mals usos i altres servituds per la seva contribució a favor del monarca. No va ser així i fins i tot els senyors varen aprofitar per augmentar el preu de la redempció.
La primavera de 1475 el capítol de Canonges de la Seu de Girona va exigir del poble de Corçà un pagament que aquest ja havia fet. Els corçanencs s’hi varen negar i s’aixecaren en armes amb l’ajuda de Verntallat, dirigent del bloc remença. Era el 19 de març de 1475 quan els pagesos es feren forts dins la vila. El bisbe Joan Margarit i Pau (1422-1484), senyor de Corçà, va sortir de Girona el dia 23 tot i ser Dijous Sant, per posar setge al poble però no va poder atacar-lo directament perquè les pluges impediren tota acció militar. No va ser fins el 5 d’abril que amb l’ajut dels 2.000 homes enviats pel rei varen poder vèncer la resistència i un enviat del monarca va prendre possessió de la vila. Els corçanencs varen ser excomunicats per gosar aixecar-se contra el bisbe.
Arran de la segona guerra, Pere Canyà, síndic dels remences de la comarca, començà la seva tasca per intentar resoldre el conflicte d’una manera pactada. Una de les primeres actuacions va ser reunir la pagesia de diferents indrets el 1483; així, al febrer s’organitzà una reunió a Corçà i a Peralada. Canyà també s’havia reunit diverses vegades amb el baró de Cruïlles i de Peratallada, un dels senyors feudals més implicat en la conservació dels drets i privilegis senyorials. El conflicte remença es va acabar després d’aquesta segona guerra quan Ferran II va dictar la Sentència arbitral de Guadalupe que abolia els mals usos i la redempció personal.
El segle XVIII.
Catalunya va viure una etapa de recuperació econòmica que no va ser uniforme en tot el territori. Alguns conflicte bèl·lics varen provocar una forta inestabilitat econòmica i per tant també repercutiren en un cert malestar social en moltes zones, com per exemple a l’Empordà. La Guerra dels Segadors, la revolta dels Angelets de la Terra o la invasió francesa del 1697 provocaren l’arribada al Principat d’un contingent important de soldats durant el segle XVII. L’allotjament de les tropes castellanes i els tributs de guerra que reclamava la monarquia hispànica varen crear situacions crítiques agreujades per la intervenció de les tropes franceses i les reclamacions per part dels sectors privilegiats catalans per no haver de contribuir a aquestes despeses.
De les aportacions del poble de Corçà en queda constància en dos documents. L’un fa referència als tributs de “los senors jurats de Cursa”, Anton Pera Arnau i Jauma Pallas de 15 quintars de palla, 624 quilos, que entregaren a la plaça de Palamós. Aquestes contribucions es fan el 6 d’octubre i el 22 de setembre però abans ja havien pagat, pel mateix concepte, 20 quintars i 2 arroves de palla, és a dir, uns 856 quilos. La pressió fiscal agreujada per la carestia de la vida, la plaga de llagostes de 1687, i les continues reclamacions per part d’alguns senyors demanant ser exclosos de la llista de contribuents provocaren revoltes populars antisenyorials (1).
Detall de la façana de l'església de Sant Julià de Corçà - (Ampliar)
Els indians.
Durant el segle XIX un nombre indeterminat de catalans varen deixar el Principat i varen emigrar cap Amèrica. L’excedent de població rural es traslladaà en una primera instància a les viles i ciutats properes però a Corçà, com a molts altres pobles de la província, les notícies dels emigrants explicant les bones condicions de vida més enllà de l’Atlàntic atrauen un bon nombre de veïns. Entre 1837 i 1868 surten de Corçà 31 homes d’entre 20 i 25 anys. També n’hi havia de més joves, fins i tot adolescents com era el cas de’n Miquel Salvà Diumenjó que amb 11 anys va marxar cap a La Habana, a l’illa de Cuba. Un terç del total eren sabaters però també hi havia fusters, ferrers i algun flequer.
Per aconseguir el passaport era requisit imprescindible el pagament de la caució, l’aval pel qual s’assegurava la compra d’un substitut en cas de ser cridats a l’exèrcit. També es necessitava el certificat expedit per l’Ajuntament fent constar el destí, l’avalador, la descripció física i l’ofici del qui marxava. El propòsit del viatge era prou evident però calia ressenyar-ho igualment en el document municipal: tots els homes confessaven marxar per “alcanzar la fortuna” allò que van anomenar “anar a fer les Amèriques”.
El destí més repetit era Rio de Janeiro, al Reino del Brasil, però també van arribar a l’Argentina i a Matanzas, a l’illa de Cuba. El 1853 la constitució argentina obre les portes a l’emigració, primer s’accepten els comerciants i domèstics i a partir de 1857 agricultors i artesans.
Església de Sant Genís de Casavells. Segle XII. Viquipèdia - (Ampliar)
El segle XIX.
El segle es va iniciar amb les repercussions que comportà la Guerra del Francès (1808-1814). El mes de juny de 1808 havien pres partit l’Antoni Carreras que vivia al mas Terrades, en Pere Martí i en Pons Moné. Aquell mateix mes en Francesc Rasos i en Manel Mir, tots dos mestres de cases, varen fer testament abans de marxar a Sometent contra els francesos, a prop de Girona. Abans que tots ells, Pere Vilosa havia pres partit pels miquelets, la força militar reclutada per la Diputació. El mes de juliol del mateix any, nou homes més de Corçà es varen incorporar a les partides i la Junta Local va fer constar que si no marxaven tots era per manca d’armament.
Des del gener de 1812 fins al final de la guerra, el maig de 1814, el Principat de Catalunya va quedar incorporat a l’imperi francès i es va dividir el territori en quatre departaments. El poble de Corçà va ser integrat al Departament del Ter, amb capital a Girona. Des d’un principi les autoritats franceses varen redactar informes qualificant el grau de col·laboració de les autoritats locals, en un dels quals es va considerar l’actitud del batlle de Corçà de “mauvais” (dolenta), varen estimar que el de Casavells tenia poca autoritat i del de Matajudaica deien que no mostrava cap voluntat per la feina.
Les reformes liberals que incloïen les desamortitzacions, la venda en subhasta pública de béns eclesiàstics i municipals, varen ser poc importants. La relació de béns eclesiàstics enviada a les autoritats provincials només informava de l’existència de la casa del Benefici de la Verge Maria, i de dues peces d’hort. Pel que fa als bens civils, l’Ajuntament declarava ser propietari d’un petit habitatge, antic hospital, conegut com la Porteria a més del Casal, l’edifici que feia les funcions d’Ajuntament i escola i que també estava adossat a l’església.
Les dificultats de la vida al camp s’agreujaven amb els períodes de sequera i també quan les pluges provocaven fortes riuades deixant una part de la població en estat de penúria greu. A l’acta de la reunió de l’Ajuntament del gener de 1898 es reconeix la dificultat d’algunes famílies per alimentar-se sense que puguin sortir a demanar caritat, per això es varen repartir “bonos” valorats en 16 pessetes i 5 cèntims, per comprar pa durant sis dies. Les fortes pluges havien estat també responsables de desastres com el que es va produir l’any 1861 quan va caure una part del campanar arrossegant dues de les tres campanes.
La inestabilitat que provocava la guerra va quedar reflectida a Corçà el febrer de 1874 quan Raymundo Guinart, el mestre de l’escola, va demanar permís per abandonar el centre mentre continuessin les “actuales circunstancias”. Resulta que els carlistes l’havien intentat afusellar. L’Ajuntament no donà crèdit a la denúncia considerant-ho “abandono del cargo público” i remeté un comunicat a la Junta Provincial. La història del senyor Guinart podria ser ben certa ja que la tercera guerra carlina havia començat el 1872. Carles de Borbó intentà, altre cop, ocupar el tron d’Espanya i el conflicte s’estén a Catalunya pels territoris de més al nord però afectant a zones de la plana per a exigir alguns pagaments.
L’Ajuntament de Corçà informava d’una partida carlina al seu pas per Corçà dirigits pel general Savalls i amb uns 150 homes que anaven cap a La Bisbal. Era el 31 de maig de 1875 i l’alcalde va enviar avís al cap del carrabiners de La Bisbal i al governador de Girona.
La República.
El 14 d’abril de 1931 es proclamà la República Catalana a Barcelona i tres dies després Francesc Macià va acceptar renunciar a la República Catalana que, de fet, és reduïda a un govern provisional de la Generalitat.
El relleu al consistori de Corçà va posar en mans d’ERC la direcció de l’Ajuntament amb Pere Bahí formant un govern integrat per aquesta formació i representants de la dreta. El mateix dia de la presa de possessió varen decidir canviar els noms dels carrers: la plaza de la Constitución per la plaça de la República, la plaza Firal per la Plaça Macià, calle Carretera per l’avinguda de Galan i Hernàndez. Crida l’atenció el fet que totes les actes són escrites en castellà exceptuant la que correspon al 24 de juliol de 1931 en la que s’aprova l’Estatut que la Diputació ha sotmès a aprovació.
L’etapa republicana s’inicià acompanyada d’una forta crisi econòmica, inflació i atur. Per aquesta raó el Govern Civil reclamà dels alcaldes la col·laboració utilitzant els serveis del Tren Petit pal·liant així la crisi de feina. L’Ajuntament, amb la mateixa finalitat, proposà la continuació i l’acabament de la carretera de Madremanya a Corçà. Seguint la llei de secularització dels cementiris, el 1932, es convertí l'espai en recinte municipal i s’ordenà enderrocar la paret que diferenciava els enterraments civils dels catòlics.
El 1935 es va comprar per 4.500 pessetes la casa de Dolors Blanch Salliure per convertir-la en Ajuntament. Fins aquell moment la casa consistorial era al Casal que acollia també el jutjat i l’escola de nens. Per disposar de recursos, les autoritats varen posar a la venda els béns municipals: un local de 18 m2 al carrer Major anomenat la presó i la casa del carrer Eusebi Corominas coneguda com la Porteria o l’Hospital. Es va vendre la presó però la casa dita l’Hospital va haver d’esperar fins l’any 1945.
L’activitat política estava marcada per les convocatòries electorals estatals que guanyà la Coalició Catalana Republicana el 1932, ERC el 1933 i el Front d’Esquerres el febrer de 1936. A les eleccions al Parlament de Catalunya el resultat va ser més ajustat: ERC 46,35%, seguit de la Lliga Regionalista amb 44,9% dels vots i en tercer i quart lloc la Dreta Agrària i la Candidatura Radical Federal varen obtenir el 8,4% i el 0,2% respectivament.
Ermita de Santa Cristina de Corçà. Segle XI-XIII. Viquipèdia - (Ampliar)
La Guerra Civil.
El 18 de juliol de 1936 el cop d’estat del general Franco inicià la Guerra Civil. Quan va esclatar el conflicte, el consistori de Corçà el formaven l’alcalde i els regidors d’Esquerra Republicana de Catalunya. A Casavells dirigia l’ajuntament en Rodolf Ribot Artigas. Durant els primers dies del conflicte, el dia a dia es va caracteritzar per un desconcert general i per l’actuació d’alguns comitès de tendència anarquista que varen represaliar alguns representants de la dreta i de l’Església catòlica. Així va ser al municipi de Corçà on es va assassinar el setembre de 1936 a Francesc Jordà Planas i Josep Fauselles, capellans de Cassà de Pelràs i de Casavells-Matajudaica.
A moltes de les poblacions els ajuntaments i forces d’ordre varen ser substituïts pels comitès locals integrats per membres de les organitzacions polítiques o sindicals afectes al Front Popular, coalició de partits d’esquerra que governava a Catalunya en el moment de l’aixecament militar. A Corçà, en canvi, conviuen l’Ajuntament i el comitè format per quatre membres de la CNT (anarquistes), un del PSUC (comunistes) i un del POUM (comunistes radicals) als qui es va responsabilitzar de les destrosses de l’església parroquial.
A finals de juliol de 1936 el govern de Corçà va substituir els regidors que eren contraris al Front Popular per representants d’ERC i del POUM. Durant els mesos d’octubre i novembre del mateix any marxaren els primers voluntaris al front als qui l’Ajuntament va equipar amb sabates i impermeables. La rectoria passà a mans del Sindicat Agrícola i l’església es va utilitzar de magatzem. L’intent de repartiment i redistribució de terres dut a terme pel comitè va ser un fracàs degut a la poca participació dels pagesos. Al febrer de 1937 començà el racionament i es fixà la ració de pa diària en 400 grams per persona, 500 grams si eren treballadors del bosc. El Sindicat únic d’Oficis Varis es va instal·lar a can Caramany on el PSUC també hi tenia un despatx.
La primavera de 1937 arribaren els primers trenta-tres refugiats; en varen ser fins a seixanta. El grup estava format majoritàriament per dones i nens que procedien d’Almodóvar del Rio, de Navalmoral de la Mata, de Barraco, de Blesa, Madrid, Toledo i Àlava. Va ser allotjats, majoritàriament, a can Caramany. Allí mateix hi varen fer estada el maig de 1938 un grup d’aviadors i una Companyia de Transmissions de la 43 Divisió formada per un capità, un delegat de Guerra, 5 tinents, 66 suboficials i 92 soldats. Durant aquests anys es va utilitzar igualment Villa Luz per allotjar militars.
A Corçà varen ser mobilitzats un total de cent vint homes, dels quals cincs formaven part de la quinta del Biberó. Entre el febrer de 1937 i el març de 1939 vuit homes de Corçà varen morir al front i un a l’exili, en un dels camp de concentració del sud de França. Les tropes nacionals varen arribar a Corçà pel sector de La Bisbal i de Sant Sadurní, després de bombardejar uns dies abans la zona de Vacamorta i metrallar el camí de Monells seguint el riu Rissec. Ningú va sortir a rebre’ls.
Vista general de Torre Guinarda a Corçà, segle XV. 1890-1936. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)
Postguerra i franquisme.
El 5 de febrer de 1939 les tropes franquistes varen arribar a Corçà. Uns dies més tard, el 24 de febrer, es va constituir la Comissió Gestora de Corçà amb Pere Font d’alcalde i els regidors Josep Maria Güell i Ramon Nadal, que més endavant serien substituïts per Francesc Camps i quatre regidors més.
Un cop acabada la guerra els guanyadors varen classificar i dividir la població en “afectos" i "desafectos” tot informant també de l’actuació i filiació política durant el període democràtic. L’últim alcalde republicà, Salvador Sararols va ser afusellat el maig de 1939. L’any següent onze homes de Corçà encara eren a les presons o als camps de concentració franquistes; la majoria varen obtenir la llibertat durant els anys 1943-1944.
Les restriccions i el el racionament marcaven el dia a dia. La manca de productes va provocar que l’alcalde protestés i reclamés a les autoritats provincials l’augment del cupo, si més no pels dies de la Festa Major. La demanda no va ser acceptada i, per contra, li varen reclamar des de Girona l’abonament de 1.139 ptes, l’import de la Ficha Azul, una quota que cobrava FET y de las JONS destinada a l’ajut social. L’avaluació, el 1942, de les destrosses produïdes als edificis religiosos durant la Guerra Civil, va ser d'1.050.000 pessetes per l’església de Corçà, 50.000 pessetes per la de Sant Sebastià, 520.000 pessetes per la de Cassà de Pelràs i 500.000 pessetes per la de can Caramany.
En plena postguerra, el 1945, va concloure el conflicte entre l’alcalde Joan Mercader i el rector Gumersindo Palahí per la instal·lació d’un rellotge i la campana. L’acord preveia que el rellotge s’instal·laria al campanar i seria propietat de l’Ajuntament i la campana només s’utilitzaria pels tocs de les hores. Per contra, l’Ajuntament, amb la col·laboració dels veïns, compraria una altra campana per anunciar els actes religiosos. La casa Blasco de Roquetes (Tarragona) va instal·lar el rellotge i la campana valorat en 42.000 pessetes i sis anys més tard es va batejar la campana anomenada dels tocs religiosos.
El Tren Petit va fer l’últim viatge el 1956, el mateix any que varen talar els arbres de la carretera. La modernització del poble va tenir com a fites destacades la instal·lació del telèfon, amb vuit abonats el primer any (1961); la creació de la Mancomunitat d’Aigües Intermunicipal (1965); la recollida domiciliària d’ escombraries (1967); l’arribada de l’aigua potable i la construcció del clavegueram (1970) junt amb la incorporació del municipi de Casavells i Matajudaica el 1969 i la construcció del barri de Santa Cristina durant la dècada dels setanta.
Actualment el municipi és format pel nucli principal de Corçà i els de Casavells, Cassà de Pelràs i Matajudaica, a més dels veïnats d'Anyells i Planils.
(Text basat i adaptat en el publicat a la web oficial de l'Ajuntament de Corçà).
Evolució demogràfica de Corçà. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 125 focs; 1515, 88 focs; 1553, 94 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. El 1857 incorpora Matajudaica i Cassà de Pelràs; i el 1975, Casavells - (Ampliar)
Notes
(1) En una acta signada a la notaria de Corçà el 17 de novembre de 1699, Josep Adroher, distingit pel rei amb el títol de Ciutadà Honrat, reclama una indemnització per "haver-li cremat la casa principal ahont habitava el 1687 los de Cursa en forma de tumulto”. El document, conservat a l’Arxiu Comarcal de La Bisbal, explica que la Universitat, per tant l’Ajuntament, i el singular, és a dir el poble, li han de refer i esmenar tots “los mals y gastos” que li han donat per raó de las injustícies que ha sofert per pretendre estar exempt de talla, taxa i allotjament de soldats, així com de qualsevol altra imposició de l’Ajuntament mentre ell estava “en la obediencia del rey”.
Veient l’inventari de la reclamació de Josep Adroher podem comprendre què hi podríem trobar, al segle XVIII, a la casa d’una persona amb títol de petita noblesa. Entre tots els objectes cremats hi havia llençols tovalloles, eixugamans, coixineres, 16 matalassos, 8 flassades, vestits d’home i de dona alguns de seda i de vellut; també hi trobem 12 llits de pilars amb cortinatges de draps de fil, caixes i cofres, 6 càrregues d’oli i 30 de vi. Entre les pèrdues hi consten, fins i tot, un cavall i tres mules, els mobles de la casa, calderes d’aram i estris de pagès així com finestres, portes i bigues.
A més de la pèrdua d’aquests objectes, Josep Adoher protesta perquè l’Ajuntament li ha fet aportar 300 quarteres de blat i ha deixat que els de “Cursa” s’emportessin de la casa portes i certa quantitat de blat i civada. Igualment reclama un pagament per les anades i vingudes i una compensació perquè va haver de demanar un censal per poder-se alimentar. La suma total exigida era de 9.895 rals.
El rei Carles II havia concedit el títol de Ciutadà Honrat a Salvador Adroher Geronés, pagès de Corçà, el 1686, un any abans dels incidents esmentats. - (Tornar al text)
Bibliografia "Excavacions a la vil·la romana de Puig Rodon (Corçà)", Josep Casas i Genover. 1986. Estudis del Baix Empordà, núm. 5. ISSN 1130-8524. "Excavacions a la villa romana de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà) Sector 1. 1981-1983". Josep Casas i Genover. 1985-1986. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, ISSN 0213-6228, núm 28. "Corçà". M. Carme Güell i Parnau. 2007. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-96747-16-6.
(Imatges base capçalera: Viquipèdia)
Escut de Corçà
Situació del municipi de Corçà dins la comarca del Baix Empordà
El bisbe Joan Margarit i Pau (1422–1484). Viquipèdia - (Ampliar)
Retaule de l'ermita de Santa Cristina de Corçà. Miquel Torell, Mestre d’Olot, últim terç del segle XV. Museu d'Art de Girona - (Ampliar)
Església de Sant Genís de Casavells. Josep Renalias. Viquipèdia - (Ampliar)
Alfons IV dit el Magnànim (1396-1458). Viquipèdia - (Ampliar)
Llibre del Sindicat Remença de 1448. Arxiu Municipal de Girona - (Ampliar)
Absis i afegit a l'església de Sant Martí de Cassà de Pelràs. 1995. Germà Garcia i Fernández. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)
El rei Ferran II dit el Catòlic (1452-1516). Viquipèdia - (Ampliar)
Església de Sant Martí de Cassà de Pelràs. Viquipèdia - (Ampliar)
Antoni Figueres, de Matajudaica, fa donació dels seus béns al seu fill Joan Figueres. Segle XVIII. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)
Absis de l'església de Sant Genís de Casavells. 1995. Germà Garcia i Fernández. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)
Capità de Terç durant la Guerra dels Nou Anys (1694-1697). Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)
Fornícula a l'església de Sant Julià de Corçà - (Ampliar)
Porta de l'església de Sant Julià de Corçà - (Ampliar)
