Inici Els municipis Paisatges naturals Cultura i lleure Gastronomia Edificis històrics i religiosos Recomanacions

Lotari I de França (941-986). Viquipèdia

Dolmen del Garrollar

Dolmen del Garrollar. Viquipèdia - (Ampliar)

Escut del comtat d'Empúries, antic propietari del castell de Quermançó

Escut del comtat d'Empúries, antic propietari del castell de Quermançó.

Església de Sant Feliu de Vilauïga

Església de Sant Feliu de Vilauïga. Segles XI-XVIII. Pere López. Viquipèdia - (Ampliar)

Ramon Berenguer IV

Ramon Berenguer IV. Miniatura de "Genealogia dels Reis d'Aragó". Viquipèdia

Camí de pujada al castell de Quermançó

Camí de pujada al castell de Quermançó - (Ampliar)

Joan II d'Aragó

Joan II d'Aragó (1398-1479). Pintura de Roland de Mois. Palacio Ducal, Pedrola (Saragossa). Viquipèdia

El castell de Quermançó

El castell de Quermançó. Obra del pintor Lluís Roura, publicat per gentilesa de l'autor - (Ampliar)

Església de Sant Feliu de Vilajuïga

Església de Sant Feliu de Vilajuïga. Segles XI-XVIII. Pere López. Viquipèdia - (Ampliar)

Segell municipal de Vilajuïga. Publicat a "Geografia General de Catalunya", Joaquim Botet i Sisó (1908-1918).

Ramon Margineda i Duran (1883-1972). Viquipèdia

Cartell publicitari de l'aigua de Vilajuïga. Ca. 1925

Cartell publicitari de l'aigua de Vilajuïga. Ca. 1925. Viquipèdia - (Ampliar)

Forces Aèries de la República Espanyola. Pilot. 1938-1939

Forces Aèries de la República Espanyola. Pilot. 1938-1939. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

El compositor de sardanes Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985)

El compositor de sardanes Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985). Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Feliu de Vilajuïga. Segles XI-XVIII

Església de Sant Feliu de Vilajuïga. Segles XI-XVIII - (Ampliar)


Vilajuïga

Història de Vilajuïga.

Vilajuïga megalítica. Del grup de sepulcres megalítics situat a la serra de Rodes, quatre són al cim de la Coma de l’Infern i un cinquè dolmen és emplaçat a la part baixa del seu vessant. El dolmen de la Carena és una galeria coberta o un sepulcre de corredor, que ha estat reaprofitat com a barraca i s’hi han recollit dos granets de collaret d’esteatita. A la mateixa alçada, al vessant contrari, es troba el dolmen Caigut I, que té un dels seus costats i la coberta caiguts. És un sepulcre de corredor, amb planta trapezoïdal. A poca distància de l’anterior i al mateix vessant, es troba el dolmen Caigut II, un sepulcre de corredor.

Església de Sant Feliu de Vilajuïga. 1934

Església de Sant Feliu de Vilajuïga. 1934. Manuel Genovart. Museu Nacional d'Art de Catalunya - (Ampliar)

De tots els megàlits de Coma de l’Infern és el que està més malmès; només en resten dempeus una o dues lloses. El dolmen de les Ruïnes, poc més avall que l’anterior, era un sepulcre de galeria. El dolmen de la Talaia, que és al sudest del de les Ruïnes, en un petit replà, és del tipus de galeria coberta i s’hi ha trobat ceràmica feta a mà, negrosa, i un fragment d’un atuell vermellós. El dolmen del Garrollar és en un planell, a l’extrem d’un oliverar abandonat; és de tots els megàlits de la Coma de l’Infern el que ha estat més transformat per a convertir-lo en barraca. Només conserva la cambra. Pel vessant meridional de la Coma, al bell mig d’un oliverar, hi ha el dolmen de la Vinya del Rei. És el més gran del terme de Vilajuïga, i el seu emplaçament, en un fondal, és excepcional. Només conserva la cambra, però se suposa que havia tingut corredor. Des del dolmen de la Vinya del Rei es veu la boca d’entrada de la cova dels Llops, on es trobà material prehistòric en abundància.

Dolmen de la Vinya del Rei. Sepulcre del tipus corredor del 4000-3000 aC

Dolmen de la Vinya del Rei. Sepulcre del tipus corredor del 4000-3000 aC. Viquipèdia - (Ampliar)

Les primeres referències documentals. Vilajuïga va formar part del Comtat d’Empúries. En diversos documents del segle X (982, 990), Vilajuïga és esmentada entre les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes; en un precepte del rei Lotari a favor de l’abat Hildesind d’aquest cenobi, s'esmenta Villa Judaica. En l’epístola que el papa Joan XV adreçà al mateix abat l’any 990, es confirmen una altra vegada els dominis situats in villa Iudaica.
L’església de Sant Feliu de Vilajuïga (Sancti Faelicis in Villa Judaica), no es troba documentada fins a l’any 1080 a causa d’un judici que s’hi va celebrar per resoldre un cas de robatori comès contra l’abat de Sant Pere de Rodes. Posteriorment, en un instrument de l’any 1127, l’església és anomenada Sancti Felicis de Villa Judaica. En els nomenclàtors d’esglésies del segle XIV, figura Sancti Felicis de Villajudaica (1362) i anys més tard, a la darreria de segle, l‘Esclesia parrochialis sanctis Felicis de Villaiudaycha.

Vista parcial de Vilajuïga. 1910

Vista parcial de Vilajuïga. 1910. Auutor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Del segle XI al XIX. El 1080 s’esmenta també dins del terme de Vilajuïga el poblat de Canyelles (Cannellis), prop del coll del mateix nom, entre les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes. Aquest vilatge, format segurament a l’alta edat mitjana, amb la crisi dels darrers segles medievals, al segle XIV o el XV, es degué abandonar. Del mateix període també s’han conservat les restes dels castells de Quermançó i Miralles.
Al llarg dels segles XVIII i XIX la població de Vilajuïga experimentà un augment considerable a causa de la important revifalla del camp català; dels 101 habitants que hi havia l’any 1718, es passà als 754 l’any 1860. D’aquest creixement en són mostra alguns dels casals i masos que hi ha repartits per tot el terme, com el Mas de Montperdut o el Mas d’en Satlle. Vilajuïga continuà creixent a les primeres dècades del segle XX, arribant als 924 habitants l’any 1920. En els seus camps s’hi collien principalment oli i vi que s’exportava a Suïssa i Alemanya. Encara resten alguns magatzems i cellers. Complementaven aquestes activitats l’elaboració d’alcohol etílic; l’edifici de la destil·leria d’alcohol data de l’any 1922 i va ser realitzat sota la direcció de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell.
Vilajuïga té unes aigües minerals úniques que encara avui brollen de la muntanya de Verdera, i van ser declarades d’utilitat pública l’any 1904. Ramon Margineda, un veí del poble, va ajuntar a sis famílies i va constituir una societat sota el nom d'"Aigües de Vilajuïga". La societat va començ:ar a comercialitzar el producte, que s'envasava en ampolla de vidre, i es distribuïa per Girona, Barcelona, Andorra i, un temps més tard, per gairebé tot Catalunya. En els anys 1927 i 1928 l'aigua de Vilajuïga s'exportava també a Buenos Aires (Argentina). Malgrat que al llarg dels anys ha passat per molts alts i baixos, l’any 2019 es van inaugurar les noves instal·lacions renovades per part de Grífols, la farmacèutica multinacional que n’és l’actual propietària.

Bombardeig sobre l'aeròdrom de Vilajuïga el 13 de març de 1938

Bombardeig sobre l'aeròdrom de Vilajuïga el 13 de març de 1938. Ufficio storico de l'Aeronautica Militare de Roma - (Ampliar)

La Guerra Civil: l'aeròdrom de Vilajuïga. Durant la Guerra Civil l'Aviazione Legionaria dell Baleari va documentar fotogràficament el bombardeix que efectuà sobre l'aeròdrom de Vilajuïga el dia 13 de març de 1938, que ocupava una extensió d’uns 70 Km2 entre Garriguella i Pedret i Marzà, a tocar l’actual carretera de Llançà. Va ser construït el 1937 com una extensió de l’aeròdrom Figueres Nord (a Cabanes) amb la missió de defensar la costa de possibles atacs enemics. S’hi habilità una pista d’aproximadament 1.000 m de llargada per 500 d’amplada i, al seu voltant s’hi construïren set refugis antiaeris elementals pel personal de camp, barracons per la tropa, casetes de guàrdia, un polvorí i dues grans plaques de formigó al costat del Mas Vidal per a la reparaciò d’avions. El quarter general i “torre de control” s’establiren en el Mas Agustí, al costat del qual es construí un gran refugi antiaeri per a unes 100 persones, i també va ser utilitzat el proper Mas Ferrer.
L’accés a l’aeròdrom es feia per la carretera que passa pel costat del cementiri de Garriguella. A Vilajuïga, prop de la via del tren, van situar-se dos dipòsits de material, a l’actual Cooperativa Agrícola i en les antigues Bodegues Riotón, i a l’Hotel Central (avui Hostal Xavi) s’hi estaven els pilots.
Aquest camp d’aviació, que va tenir força activitat durant la guerra i que va ser bombardejat diverses vegades, sobretot els darrers dies de la guerra, va ser l’última base de l’aviació republicana en la seva retirada cap a França, l’últim a ser desmantellat, el dia 6 de febrer de 1939, i també la seu del darrer combat aeri en terres catalanes.
Avui encara queden dempeus diversos refugis de l’antic camp barrejats entre un gran nombre de nius de metralladora, casamates, bunkers anticarro, casetes de comandament, trinxeres, etc., un vertader laberint d’elements defensius que pertanyen a la “Línea P”, el conjunt defensiu construït per Franco entre 1944 i 1959 al llarg de tot el Pirineus per tal de preservar Espanya d’una hipotètica invasió. Una obra faraònica que mai va acabar-se del tot i mai va ser utilitzada. (Text de Jaume Prat).

Bombardeig sobre l'aeròdrom de Vilajuïga el 13 de març de 1938

Bombardeig sobre l'aeròdrom de Vilajuïga el 13 de març de 1938. Ufficio storico de l'Aeronautica Militare de Roma - (Ampliar)

El castell de Miralles. Del castell de Miralles en resten vestigis d’època altmedieval, i la seva església de Sant Pere és documentada per primera vegada el 926, en una donació que Tassi i la seva muller varen fer al monestir de Sant Pere de Rodes. Es torna a esmentar el castell el 974, juntament amb l'església de Sant Pere, en una donació del comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, i altre cop el 1044. Cal suposar que tant l’un com l’altra s’alçaven al cim de Roca Miralles al nordest del terme municipal. Dalt el planell de Roca Miralles només hi ha una gran quantitat de pedres soltes, algunes amb argamassa encastada, molts fragments de ceràmica grisa altmedieval, més abundant que la terra sigil·lada romana, que també n’hi ha, i trossos de paviment d’opus testaceum.
Els vestigis conservats es concentren a la part de ponent del turó. Destaquen les restes d'una torre bastida amb pedres lligades amb morter, de la que només es conserva una mínima part del fonament i una banqueta de contenció. A mitjans del segle XX, damunt les restes, s'hi va construir un búnquer de formigó, mig soterrat i camuflat amb un folrat de pedres de la pròpia fortificació. També es distingeixen les restes de dos antics edificis, actualment coberts per un gran enderroc, bastits en pedra seca i amb algunes restes d'opus spicatum. Els rastres de ceràmica romana indiquen que hi havia un assentament anterior, possiblement visigòtic. La fortificació alt-medieval seria bastida segurament abans de la dominació sarraïna. A partir del segle XI sols es menciona com a topò:nim.

Vista general del castell de Quermançó

Vista general del castell de Quermançó vist des de ponent - (Ampliar)

El castell de Quermançó. Les restes del castell han sofert durant el pas del temps diverses ampliacions i remodelacions, des de la seva construcció, vers l'alta edat mitjana, fins a l'edat moderna. Al lloc on encara avui perdura la fortalesa, s'han detectat assentaments anteriors, com ho demostren les restes de ceràmiques i els rastres d'un paviment d'opus testaceum d'època romana, i també d'altres restes preromanes. Els últims treballs arqueològics han tret a la llum les diferents fases constructives del castell, situant cap el segle X la construcció del recinte primitiu. La primera menció documental és del 1078, en el testament del comte Ponç I d'Empúries, on deixa el castellum de Chermançó, on havia instal·lat l'arxiu diplomàtic del comtat, als seus fills Hug i Berenguer. Posteriorment, entre els segles XI i XV, el castell va ser reformat i ampliat. Entre aquestes obres destaquen la torre circular exterior, datada entre els segles XIII i XIV. En aquest període es va veure involucrat en diferents conflictes bèl·lics com el succeït entre Ponç Hug II i els comtes de Barcelona (1128-1138). El 1285 va ser assetjat i pres pels croats de Felip l'Ardit. Tres anys més tard va ser assaltat per les tropes franceses que en destruïren les defenses. Tot això comportà que durant el segle XV es portessin a terme les obres d'ampliació i remodelació més grans, bastint la torre mestra, la sala central i la gran sala de la banda nord. D'aquesta manera la fesomia i planta de l'antiga fortalesa pràcticament desaparegué.
Al segle XVII la fortificació va ser abandonada i ja consta com enrunada, així i tot va ser reocupada per un curt termini, entre 1808 i 1814, per les tropes napoleòniques. Quan va ser abandonat, Louis Gabriel Suchet, el mariscal al càrrec de les guarnicions franceses, n'ordenà la voladura. Encara que estava en un estat de runa, va ser un punt de resistència republicana durant la Guerra Civil, tal com demostren les restes de munició documentades en les darreres excavacions.
[Article principal]

Església de Sant Feliu de Vilauïga. Segles XI-XVIII

Església de Sant Feliu de Vilauïga. Segles XI-XVIII. Pere López. Viquipèdia - (Ampliar)

L'església de Sant Feliu de Vilajuïga. L'església de "Sancti Faelicis in villa Judaica" és esmentada l'any 1080 a l'acta d'un "judici de Déu" celebrat en aquest temple contra uns acusats d'haver comès un robatori contra l'abat de Sant Pere de Rodes. També es referencia el 1127, el 1229, a les "Rationes Decimarum" i als nomenclàtors diocesans del segle XIV.
. És una església d'una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular capçat a llevant. La nau presenta dos trams de diferent cronologia, la part romànica del segle XI i la nova església bastida entre els segles XVII i XVIII. La nau romànica no conserva la capçalera original; a l'extrem de llevant s'hi adossà la nova església, de dimensions molt més grans. Actualment, aquesta part romànica serveix de vestíbul al nou lloc de culte. La nau presenta volta de canó dividida en tres tramades per dos arcs torals de mig punt sobre pilars adossats fets de carreus i dovelles, i amb les impostes bisellades. L'obra del XVII-XVIII aprofità i reutilitzà materials i algun element del temple primitiu, com la cornisa exterior i una finestra d'una sola esqueixada. A la façana principal d'accés a l'interior del temple hi ha la porta romànica, d'obertura rectangular amb llinda plana i timpà llis, resseguit per una arquivolta de dents de serra i un guardapols.
La construcció d'època moderna s'uneix amb la nau romànica mitjançant una arcada tancada bastida amb rajols i gelosia, on s'obrí una finestra ovalada i una porta que comunica les dues parts de la nau. Aquesta part està coberta amb una volta de canó i llunetes, de la mateixa manera que les capelles laterals, obertes a la nau mitjançant arcs de mig punt. Presenta una cúpula central decorada amb motllures, disposada entre les capelles. Exteriorment, damunt del mur occidental de la nau contemporània, es dreça un campanar d'espadanya de tres pilars i dos arcs fets amb rajols, damunt d'un coronament circular.
A l'interior de la nau romànica, en una de les capelles de la banda de migdia, hi ha una antiga pila baptismal monolítica, sense decoració, d'època romànica. De la banda barroca, destaca el retaule de l'altar. La construcció és de pedres de granit desbastades barrejades amb peces de pissarra i lligades amb morter de calç, disposades en filades més o menys regulars.

Evolució demogràfica de Vilajuïga

Evolució demogràfica de Vilajuïga. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 15 focs; 1553, 12 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)


Bibliografia
"Vilajuïga, l'aigua", Cristina Masanés. 2021. Ed. Gavarres. ISBN 84-1233-832-4
"La repressió franquista: els expedients de responsabilitats polítiques de Vilajuïga. Primers resultats". Purificació Ruiz Sánchez. 2010. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Vol. 41.


  • www.vilajuiga.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Vilajuïga.

  • (Imatges base capçalera: Viquipèdia)

    Història de Vilajuïga

    Escut oficial de Vilajuïga

    Escut oficial de Vilajuïga.

    Mapa de Vilajuïga

    Situació del municipi de Vilajuïga dins la comarca de l'Alt Empordà

    Dolmen de la Talaia

    Dolmen de la Talaia. Viquipèdia - (Ampliar)

    Dolmen de les Ruïnes

    Dolmen de les Ruïnes. Viquipèdia - (Ampliar)

    El papa Joan XV (?-996). Viquipèdia

    Hug IV, comte d'Empúries

    Hug IV, comte d'Empúries, a l'esquerra, i Pero Maça de Sangarrén durant la Croada contra Al-MAyurqa, el 1229. Viquipèdia - (Ampliar)

    Ramon Berenguer III

    Ramon Berenguer III. Viquipèdia

    Castell de Quermançó. 1925

    Castell de Quermançó. 1925. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Església de Sant Feliu de Vilauïga

    Església de Sant Feliu de Vilauïga. Segles XI-XVIII. Pere López. Viquipèdia - (Ampliar)

    Església de Sant Feliu de Vilajuïga

    Església de Sant Feliu de Vilajuïga. Segles XI-XVIII. Pere López. Viquipèdia - (Ampliar)

    El mariscal francès Louis-Gabriel Suchet

    El mariscal de l'Imperi francès Louis-Gabriel Suchet, duc de l'Albufera, comandant en cap de l'Exèrcit d'Aragó, qui va manar volar el castell de Quermançó el 1814. Viquipèdia

    Escut del comtat d'Empúries en un dels murs del castell

    Escut del comtat d'Empúries en un dels murs del castell de Quermançó. Fotografia de Jaume Simon Argemir (Amics del castell de Quermançó), gentilesa de l'autor - (Ampliar)

    Forces Aèries de la República Espanyola. Mecànic d'aviació. 1938-1939

    Forces Aèries de la República Espanyola. Mecànic d'aviació. 1938-1939. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

    Monument al peregrí del camí de Sant Jaume

    Monument al peregrí del camí de Sant Jaume. Centre d'Atenció Turística de Vilajuïga - (Ampliar)

    Església de Sant Feliu de Vilajuïga. Segles XI-XVIII

    Església de Sant Feliu de Vilajuïga. Segles XI-XVIII - (Ampliar)

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés