Inici Els municipis Paisatges naturals Cultura i lleure Gastronomia Edificis històrics i religiosos Recomanacions

Detall de la creu gòtica

Detall del cap de Jesús de la creu gòtica (segle XIV). Imatge gentilesa de www.monestirs.cat - (Ampliar)

Armes heràldiques dels Rocabertí

Armes heràldiques dels Rocabertí

Jaume II el Just. Detall de la tomba reial a Santes Creus

Jaume II el Just. Detall de la tomba reial a Santes Creus. Viquipèdia - (Ampliar)

Altar de l'església de Santa Maria de Vilabertran

Altar de l'església de Santa Maria de Vilabertran. Imatge d'Alberto González Rovira, gentilesa de l'autor - (Ampliar)

Claustre i part del campanar del monestir de Santa Maria de Vilabertran

Claustre i part del campanar del monestir de Santa Maria de Vilabertran. Imatge de Juli Vintró i Casallachs, presa entre 1885 i 1911. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Testament d'Arnau Pere, que marxa al servei del Sant Sepulcre. 22 de setembre 1071

Testament d'Arnau Pere, que marxa al servei del Sant Sepulcre; pren per marmessors Guillem Odó, el propi germà, Bernat, i Ramon Adalbert; llega al prenyat de la seva esposa Arsendis la millora rebuda del seu pare, i li substitueix l'esmentat germà Bernat; substitueix a aquest per dos terços l'església de Vilabertran i per un terç la de Vilanant; confirma a Vilabertran la seva part de l'església de Vilademires que li havia escripturat i llega els béns mobles a l'esposa i al fill. 22 de setembre 1071. Pergamí. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Creu parroquial. Segle XIV

Creu parroquial del segle XIV. Postal 1910-1930. Col·lecció Ajuntament de Girona - CRDI - (Ampliar)

Finestral gòtic de Santa Maria de Vilabertran

Finestral gòtic de Santa Maria de Vilabertran. Imatge d'Alberto González Rovira, gentilesa de l'autor - (Ampliar)


Vilabertran

Història de Vilabertran. Vilabertran es va fundar en una cruïlla de camins, abans del segle XI; en alguns preceptes de Lotari dels anys 945-986 ja s’esmenta l’esglesiola del lloc dedicada a la Verge.
En documents sobre Vilabertran de finals del primer mil·lenni es parla d'un llogarret amb una petita església, de la que es tenen notícies des del 969, que al cap de poc temps s'amplià i acollí un grup de monjos encapçalats per l'abat Pere Rigald. Com a conseqüència d'una donació de terres l'any 1069, la comunitat de canonges instituí Rigald com a cap i establiren les bases per a la creació del monestir de Santa Maria de Vilabertran, basat en la regla de Sant Agustí, que va propagar per les terres del veïnatge i fins al Rosselló.

Pergamí datat l'1 de maig de 975, on s'esmenta Vilabertran

Pergamí datat l'1 de maig de 975. Donació que fan Guidenella, dita Bonadona, i el seu fill Gaufred a la basílica de Santa Maria de Vilabertran dels alous, amb delmes i primícies que tenen al comtat de Peralada, als termes de Vilabertran i Vilatenim. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Al llarg del segle XI el monestir va assolir un gran prestigi i durant els segles següents va ampliar el seu patrimoni gràcies a la protecció de la família Rocabertí, vescomtes de Peralada. Els futurs abats de Vilabertran, seguint l’exemple del seu fundador actuaren sempre amb el bisbe de Girona en la constitució de les seves canòniques de Lledó, Sant Martí Sacosta, Roca-rossa, etc.
Des de bon principi, les dotacions anaren incrementant el patrimoni de la comunitat i s’anaren estenent els seus dominis. La comunitat era composta normalment de dotze canonges, xifra que gairebé arribà a doblar aquest nombre entre beneficiats, comensals i familiars.
En temps de l’abat Guillem (1191-94) el vescomte Jofre II de Rocabertí cedí al cenobi la jurisdicció civil i criminal de Vilabertran. El 1285, davant la invasió de les tropes de Felip l’Ardit, a la qual el papa havia donat caràcter de croada, el monestir de Vilabertran es posà al costat dels francesos. Després de la desfeta de l’exèrcit invasor, el rei Pere II ordenà que els funcionaris reials s'apoderessin dels béns dels monestirs de Banyoles, Lledó i Vilabertran.

Claustre de Santa Maria de Vilabertran

Claustre de Santa Maria de Vilabertran. Viquipèdia, Carletes - (Ampliar)

A la tardor del 1295, Jaume II, dit el Just, es casà amb Blanca d’Anjou, o de nàpols, a Santa Maria de Vilabertran, esdeveniment del qual Ramon Muntaner ha deixat una descripció plena de vida (1). El 1392 el rei Pere III posà el monestir sota la seva protecció. El 1592 la canònica de Vilabertran fou secularitzada i esdevingué aleshores en una col·legiata.
El 1794, durant l'anomenada Guerra Gran els francesos saquejaren l’abadia però la col·legiata subsistí fins el 1835, any de la desamortització de Mendizábal. L’església va esdevenir en simple parròquia i el palau de l’abat i altres dependències passaren a mans particulars. La font del Soc és un bell paratge a ponent del terme, on el 1843 Abdó Terradas organitzà la primera trobada popular de caràcter socialista i federal al sud dels Pirineus.

Santa Maria de Vilabertran

Santa Maria de Vilabertran. Viquipèdia, Josep Renalias - (Ampliar)

Santa Maria de Vilabertran. Entorn l’any 1000 existia a Vilabertran una petita església, situada on ara hi ha la torre i l’església actual. A la segona meitat del segle X, i probablement abans, ja existia una petita comunitat de clergues que vivien en un edifici a tocar de l'església. Arran d'una donació de terres l'any 1069 per unes famílies de la zona, la comunitat va establir les bases per a la creació d'un monestir i s'instituí a Pere Rigald com a cap, donació que incloïa un perímetre de 60 passos per construir un cementiri, així com una font situada enfront de l'església.
Progressivament es va anar formant una comunitat de canonges que residien en una casa annexa a l'església de Santa Maria, comunitat que va adoptar les normes de Sant Agustí. Rigald va ser el seu primer abat i es va decidir que, a la seva mort, els propis membres de la congregació triarien al seu successor. El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir; la nova església va ser consagrada l'11 de novembre de 1100 pel bisbe de Girona Bernat Umbert. En aquella època, els canonges de Vilabertran participaren en la fundació de la col·legiata de Santa Maria de Lledó; el 1089, quan es va fundar l’establiment de Lledó, el seu primer prior, Joan, va sortir de Vilabertran.

Làpida sepulcral d’Alfons el Cast. Santa Maria de Vilabertran

Làpida sepulcral d’Alfons el Cast. Santa Maria de Vilabertran. Imatge gentilesa de www.monestirs.cat - (Ampliar)

Rigald va morir el 1107 i el seu sepulcre es guarda dins el temple actual. Encara que mai es va seguir un procús de beatificació, va ser venerat com a sant. El monestir va seguir prosperant després de la seva mort: va ser un centre d'acollida dels pelegrins que es dirigirien a Terra Santa, ja que disposava d'un hospital. Els abadiats de Pere de Torroja, germà d'Arnau de Torroja, Gran Mestre de l'Orde del Temple, i de Ramon d'Usall (1152-1179) van ser especialment importants en aquesta col·laboració amb els Ordes militars i el Passatge a Terra Santa. El 1176, el vescomte Gifré de Rocabertí va fer donació a l'abat Ramon de la vila de Vilabertran per al monestir.

A mitjans del segle XIV va ser dotada amb una gran creu de plata amb entalles, algunes de les quals de tema mitològic pagà (2) , amb una relíquia de la Veracreu possiblement provinent de l'ambaixada d'Eymeric d'Usall (Banyoles, 1267-1335) que va intentar l'alliberament de fra Dalmau de Rocabertí, de la casa dels senyors de Peralada i Vilabertran. Abona aquesta hipòtesi l'afirmació de Josep Dromendari ("Árbol genealógico de la casa de los viscontes de Rocabertí, por la gracia de Dios, condes de Perelada, marques[es] de Anglesola...", Gènova, 1676) del fet que fra Dalmau de Rocabertí, el templer, hauria mort el 1326 a Vilabertran.

Santa Maria de Vilabertran

Santa Maria de Vilabertran. Imatge d'Alberto González Rovira, gentilesa de l'autor - (Ampliar)

El 1410 va arribar al monestir un nou abat, Antoni Girgos, el qual es va encarregar de fortificar el monestir, a causa de la inestabilitat que patia la zona en aquesta època, assotada pels continus atacs de pirates. També va manar construir la torre del rellotge i el palau abacial.
El monestir va ser secularitzat l'any 1592 i va passar a ser un conjunt de cases presbiterianes regides per un arxipreste. El 1835 la llei de desamortització de Mendizábal va provocar que els pocs canonges que quedaven a Santa Maria es traslladessin a Albarrasí.
Durant la Guerra Civil Espanyola, aquest edifici es va convertir en dipòsit de munició militar. Entre 1945 i 1960 es van realitzar diverses reformes de l'edifici, i des de 1980 és propietat de la Generalitat de Catalunya. Anualment s'hi celebra un festival de música clàssica dedicat a Franz Schubert, la famosa Schubertíada.

Postal de 1920-1930. Pati de l'Abadia

Postal de 1920-1930. Vista del pati de l'abadia de Vilabertran. En primer terme, una dona amb un cossi. Al fons el campanar de l'església. Col·lecció Ajuntament de Girona - CRDI. - (Ampliar)

Entre els diversos elements del conjunt arquitectònic cal destacar-ne l'església de Santa Maria, el claustre, el campanar i la tomba reial.
L'Església de Santa Maria és l'element principal del conjunt monacal, possiblement acabada després de la seva consagració el 1100. De base quadrangular dividida per dues fileres de columnes que parteixen l'espai en tres naus diferents, presenta una nau principal coberta amb una volta de canó, reforçada per quatre arcs recolzats en pilars.
El claustre es va construir el segle XII. Senzill i auster, les seves galeries estan cobertes per una volta de mig arc i angles sostinguts per arcs diagonals. Els capitells de les columnes estan decorats amb dibuixos de fulles llises. Al voltant del claustre es distribueixen les diverses dependències de l'antic convent (dormitori, refetor...).
El campanar es va construir entre els segles XII i XIII i està compost per tres galeries decorades amb estil llombard. La façana és totalment llisa; no presenta cap ornament. A la dreta de la torre es poden veure encara les restes d'un campanar que mai va arribar a completar-se.
Al pilar del costat de l'Evangeli de l'absis central de l'església, una làpida inscrita indica el lloc de repòs de "part de les restes, la més important" d'Alfons el Cast, rei d'Aragó; probablement fa referència a les vísceres, que hi quedaren dipositades mentre la resta del cos es traslladà a Santa Maria de Poblet.


Notes
(1) Una de les clàusules de la Pau d'Anagni establia el casament de Jaume II amb Blanca d'Anjou, filla de Carles el Coix, rei de Nàpols. Blanca va traslladar-se a Perpinyà per al casament. Tanmateix, abans d'acceptar-la en matrimoni, Alfons va voler assegurar-se que la núvia fos del seu gust i va enviar l'almirall Bernat de Sarrià a visitar-la. L'almirall va informar favorablement el monarca i el matrimoni es va celebrar a Vilabertran. Ramon Muntaner, que ja havia servit el rei Jaume a Sicília, va ser present en el casament:
Què us diré? Tanta de gent hi havia de l'una part e de l'altra, que Peralada, e Cabanes, e Sant Feliu, e Figueres, e Vilabertran e el Far, e Vilatenim, e Vilasèquer e Castelló d'Empúries, e Vilanova e tota aquella encontrada era plena de gent. E lo senyor rei d'Aragon faïa donar ració complida a tothom, de totes coses, així a estranys com a privats. E el solaç e el deport se moc entre ells, que el senyor rei d'Aragon anà veure lo rei Carles i la infanta muller sua; i li posà lo senyor rei la corona al cap, la pus rica e la pus bella que anc reina portàs en testa: e d'aquella hora a avant hac nom regina d'Aragon. Què us diré? Les joies foren grans qui es donaren de les unes parts a les altres; e fo ordonat que ab la gràcia de Déu, que la missa oïssen al monestir de Vilabertran, e que faessen llurs noces; e lo senyor rei féu-hi fer una casa de fusta, la pus bella que anc fos feta de fusta. E lo monestir és honrat lloc, e bell e bon. (...) La una raó per lo matrimoni qui a la bona hora se féu, que ben pot hom dir que anc tan bell parell de marit e de muller no s'acostaren null temps... - (Tornar al text)

(2) L'orígen dels mal anomenats camafeus segons la majoria d'autors que les jam estudiat coincideixen en subratllar la seva procedència de les ruïnes d’Empúries, mentre que d'altres (Torrent, Oliva i Prat) apunten la possibilitat que aquestes entalles les portés Blanca d’Anjou des de les costes de Sicília o Nàpols, d’on ella procedia. Representen personatges mitològics grecoromans: Mercuri, un sàtir, el centaure Quiró, Apol·lo, Europa, Pomona... El més curiós de tots representa un escabeu, l’escarabat sagrat egipci Kephry (el que arriba a l’existència, forma del déu solar), que empeny el sol irradiat, al voltant del qual hi ha la inscripció OPΩPIOYΘ IAΩAI, que s'ha traduït per Déu, llum de llums. És el símbol de la transformació i la resurrecció, perquè l’escarabat surt de les entranyes de la terra com el sol naixent). És una simbologia totalment gnòstica, vinculada als amulets que utilitzaven les dones embarassades, tot i que la invocació és totalment cristiana. - (Tornar al text)


Bibliografia
"Les fundacions de Santa Maria de Cervià i Santa Maria de Vilabertran en el context de la societat feudal (1053-1069)", Lluís To i Figueres - Ignasi Bellver i Sans.
"Algunes referències documentals sobre la canònica i la col·legiata de Vilabertran (1300-1835)", Josep Maria Marquès.
"El monasterio de Santa Maria de Vilabertran", M. Golobardes, 1949, Barcelona.
"Una biblioteca del Renaixement, L'inventari de la llibreria de Vilabertran de l'any 1587", Jaume Puig i Oliver i Maria Josefa Arnall. Arxiu de Textos Catalans Antics, 1982.
"Iconografia de la creu de Vilabertran", Pere mas Negre, Judit Romeu Blanco, Xavier Ardite Ramos. AIEE, Figueres, 2008.



  • Canònica de Santa Maria de Vilabertran
    ------Article i reportatge fotogràfic del conjunt dels segles XI-XII

  • (Imatges base capçalera: Viquipèdia)

    Història de Vilabertran

    Escut de Vilabertran

    Escut de Vilabertran.

    Mapa de Vilabertran

    Situació del municipi de Vilabertran dins la comarca de l'Alt Empordà

    Blanca d'Anjou, esposa de Jaume II el Just. Detall de la tomba reial a Santes Creus

    Blanca d'Anjou, esposa de Jaume II el Just. Detall de la tomba reial a Santes Creus. Viquipèdia - (Ampliar)

    Pere el Gran al coll de Panissars, durant la croada de Felip l'Ardit contra la Corona d'Aragó

    Pere II el Gran al coll de Panissars, durant la croada de Felip l'Ardit contra la Corona d'Aragó. Pintura de Mariano Barbasán, 1889. Viquipèdia - (Ampliar)

    Santa Maria de Vilabertran

    Santa Maria de Vilabertran. Imatge gentilesa de www.monestirs.cat - (Ampliar)

    Vista parcial del pati de l'Abadia de Can Cigró a Vilabertran

    Vista parcial del pati de l'Abadia de Can Cigró a Vilabertran. Imatge de Narcís Ricart i Baguer, presa entre 1914 i 1936. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

    Dormitori del monestir de Santa Maria de Vilabertran

    Dormitori del monestir de Santa Maria de Vilabertran. Viquipèdia, Gordito1869 - (Ampliar)

    Santa Maria de Vilabertran. Vista des de ponent de la torre del campanar, formada per tres cossos decorats amb arcuacions llombardes

    Santa Maria de Vilabertran. Vista des de ponent de la torre del campanar, formada per tres cossos decorats amb arcuacions llombardes. Imatge gencat.cat - (Ampliar)

    Altar lateral i panteó del monestir de Vilabertran

    Altar lateral i panteó del monestir de Vilabertran. Josep Salvany i Blanch, 1912. Biblioteca de Cataluny - (Ampliar)

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés