Carles IV d'Espanya. Pintura de Francisco de Goya (Viquipèdia). El rei va autoritzar a l'abat de Sant Pere de Besalú repartir terres de la vall de Portbou.
Església de Santa Maria de Portbou, construïda per Joan Martorell el 1879 - (Ampliar)
Detall de la façana de l'església de Santa Maria de Portbou, construïda per Joan Martorell el 1879 - (Ampliar)
Frederic Marès i Deulovol (Portbou, 1893 - Barcelona, 1991). Escultor i col·leccionista d'art, fill predilecte de la vila de Portbou
Campanar de Santa Maria de Portbou, església construïda per Joan Martorell el 1879 - (Ampliar)
La platja, amb el cap de Portbou al fons - (Ampliar)
Casament d'Alfons XII i Maria de la Mercè d'Orleans, el 23 de gener de 1878. Le Monde Illustré. La inauguració de l'enllaç de la línia ferroviària Girona-Figueres amb Portbou es va fer coincidir amb el seu casament - (Ampliar)
"Àncora. Passeig davant la badia de Portbou - (Ampliar)
El nom del municipi.L'origen del topònim Portbou se sol associar als vaixells de pesca d’arrossegament coneguts com a "bous", que en dies de temporal de llevant i de tramuntana trobaven refugi dins la badia del poble. L’escut oficial de la vila així ho reflecteix. Altres hipòtesis el deriven del nom que prenen els penya-segats marins, els "bous" vinguts de "bauç". D’aquí el nom del "Bou Follit" entre Portbou i Cervera de la Marenda (1). En mapes dels segles XV a XVII trobem la cala de Portbou anomenada de "Port bo".
Història.
Des d'almenys el segle X i fins al segle XVII, la vall i la cala de Portbou eren paratges deshabitats. Aquest territori formava part de la jurisdicció de l’abadia de Sant Quirze de Colera fins el 1592, la qual gaudia també dels drets de pesca d’aquest litoral, l'arrendament dels quals revertia a l'abadia. L’any 1592 aquest monestir va ser incorporat al de Sant Pere de Besalú, sota la jurisdicció del qual va quedar el territori.
Consta que els monjos dominaven les cales de Portbou, les Portes, Freixe i Freixenet. Aquests drets foren objecte de litigis, i l’any 1753 el monestir de Besalú aconseguí una cèdula del rei Ferran VI que ratificava els seus dominis.
Des de 1659, després del Tractat dels Pirineus, l'actual municipi va esdevenir fronterer amb el Rosselló i la ratlla estatal franco-espanyola.
En el dietari de Jeroni Pujades, al segle XVII, s'esmenta un desembarcament de Moros de Biserta, que agafaren bestiar de les muntanyes de Cervera i Portbou; aquesta zona era molt preuada pels pirates i corsaris per l'abundor de bestiar i matèries primeres com l'oli i el vi, degut a l'aïllament i la manca de comunicacions que no permetia l'intercanvi (E. Sànchez-Cid, op. citada a la Bibliografia).
El 1748 l'abat del monestir de Sant Pere de Besalú demanà permís, en una carta que en última instància arriba al rei Carles IV, perquè li concedís facultats per a poblar, en règim d’emfiteusi, la muntanya de Portbou.
Sovint s'ha afirmat que els primers pobladors permanents de la cala, vora mar, foren uns “desertors” de l’Escala, que hi arribaren l’any 1789. L’any 1802 l’abat de Sant Pere de Besalú Francesc Melcior de Rocabruna i de Taberner va obtenir, mitjançant una reial cèdula signada a Aranjuez pel rei Carles IV, el permís per tal de repartir terres de la vall de Portbou. En aquest sentit els seus objectius eren l’augment de les rendes del cenobi i la creació d’una Marca de terra per tal de lluitar contra els “contrabandistes i malfactors” que sovintejaven l’indret (2)
A la segona meitat del segle XIX, abans de la construcció del ferrocarril, s’havia consolidat un poblat molt petit de pescadors, amb prop de 50 habitants (a la platja de Portbou hi havia 12 cases i 6 cabanes), i també un petit destacament de carrabiners de fronteres (1860) per vigilar el pas del contraban a l'engròs. El petit era força tolerat i fins i tot els carrabiners hi participaven.
Poc després es produïria la gran expansió, a conseqüència de la construcció del ferrocarril. L’any 1862 es va signar a Perpinyà l'acord hispanofrancès segons el qual el punt d’enllaç ferroviari havia de ser el coll dels Belitres (sembla que el traçat Perpinyà-Cervera interessava els francesos per a potenciar Portvendres i el seu port militar, mentre que l’opinió del govern de Madrid i dels terratinents de la costa de Catalunya s’inclinava pel traçat Figueres-El Pertús, menys costós). Aquest acord es va fer públic el 1864.
Quan es van emplaçar les vies, l'estació i els diferents serveis ferroviaris i duaners, s'hagué de construir una gran esplanada artificial de més de 22 m d'alçada. Entre aquest terraplè i el mar va créixer de seguida una important població, formada especialment pels treballadors del ferrocarril i la duana (3).
L'estació de tren construïda el 1929. Andanes, construïdes pels tallers de Joan Torras i Guardiola - (Ampliar)
El 10 de juliol de 1876 s’obrí la comunicació solament entre els dos trams ferroviaris dins el túnel internacional sota el coll dels Belitres. El 28 d’octubre de 1877 s’inaugurà la línia ferroviària Girona-Figueres, i el 20 de gener de 1878 el tren arribava a Portbou. La inauguració de l’enllaç, a Portbou, amb els ferrocarrils francesos, es va fer coincidir amb la data del casament d’Alfons XII amb Maria Mercè d’Orleans. Aviat va créixer la població i proliferaren tota mena de comerços relacionats amb el tràsit de passatgers i mercaderies (hotels, cafès, restaurants, hostals).
El 1879 l'arquitecte barceloní Joan Martorell i Montells, per encàrrec de la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França, va iniciar la construcció a l'esplanada de l'estació, la part més enlairada del poble, l'església parroquial de Santa Maria de Portbou, pel servei religiós dels treballadors ferroviaris residents al poble.
Es tracta d'un edifici neogòtic de dimensions considerables: 20 m d'alçada i 33 m de llargada, d'una sola nau orientada de nord a sud, dividida en quatre trams. La façana té tres obertures apuntades amb dues columnes i una gran rosassa. L'absis, de planta poligonal, és cobert amb creueria. Sobre l'entrada hi ha una imatge de la Verge. L'escultor Frederic Marès i Deulovol, fill predilecte de Portbou, va refer els caps i les mans de totes les imatges de l'exterior que havien sofert destrosses sofertes durant la Guerra Civil, així com la realització de la Verge que presideix l'altar.
El campanar és una torre de planta octogonal, amb un pis superior d'arcs apunts rematat per una gran creu de ferro. No és adossat a l'església, sinó que es dreça darrera mateix i a la vora dels absis.
Façana principal de l'església de Santa Maria de Portbou, construïda per Joan Martorell el 1879 - (Ampliar)
El 1890 s’aprovaren i s’editaren les primeres “Ordenanzas Municipales” de Portbou. El 1918 s’inaugurava el tram de carretera Llançà-Portbou. La part que quedava fins arribar al Coll de Belitres (frontera amb França) no s’inauguraria fins dos anys més tard. El dinamisme de la població es va fer palès en la premsa: el 1931 apreixia l'Ateneu de Portbou, Destellos (periòdic apolític, quinzenal, de Literatura), Avisos y Notícias, la Voz de Portbou. També apareixien el Casino España, el Cafè de El Globo, el Gran Casino, la Congesta, l'Orquestrina Many's Jazz, la CNT i un sindicat de classe Sociedad de Camareros, la Unión Sección de Portbou...
Amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, es va construir una nova estació, amb una gran marquesina de ferro i cristall, seguint la trajectòria de les obres de Joan Torras i Guardiola de Sant Andreu de Palomar.
Les escoles antigues de Portbou, l'any 1936. Viquipèdia - (Ampliar)
Durant la Guerra Civil 1936-1939 l'Ajuntament republicà va construir diversos refugis de cara a protegir la població de Portbou davant els bombardejos de l'aviació i vaixells franquistes (4).
El 26 de setembre de 1940 arribà a Portbou, amb la seva esposa, fugitiu dels nazis, el filòsof alemany d’origen jueu Walter Benjamin. El dia abans s’havia signat el pacte d’amistat nazifranquista, i per evitar ser capturat pels agents de la Gestapo, es va suïcidar. Fou enterrat a la fossa comuna del cementiri de Portbou.
El 1957 es signà el Tracta de Roma que donaria pas al Mercat Comú un any més tard. Aquest acord tindria conseqüències molt directes amb el futur de Portbou. El 1992, amb el Tractat de Maastricht i la creació de la Unió Europea Monetària provoquen la desaparició de totes les agències de duanes de la vila i en conseqqüència el llocs de treball generats per aquests serveis. Portbou havia arribat a ser el segon municipi més poblat de l’Alt Empordà. Per trobar aquesta distinció demogràfica cal recular fins a l’any 1930, quan la localitat, aleshores agregada a Colera i a l’extint terme de Molinàs, s’enfilava fins als 3.976 veïns censats, només per sota de Figueres. L'any 2014 el cens oficial de la població era de 1.214 habitants.
Bibliografia "De Portbou a Pont de Rei. Tot cercant verges, ermites de muntanya i temples", Enric Sànchez-Cid, 2012. . "Un objectiu promordial de l'aviació franquista: la frontera oriental dels Pirineus", Ricard C. Torres, 1956. Publicacions de la Universitat de Barcelona, ISSN 1696-2672. "¡Hay Pirineos!: notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la conquista de Port-Bou", Ernesto Giménez-Caballero,1939. Editora Nacional, Madrid.
Notes
(1) A "Dues enquestes lingüístiques inèdites de J. Coromines: els termes de Cervera de la Marenda i de Portvendres (1959)", P.D. Rasico indica com a origen del topònim Portbou, Portu Baltei, a través de Portblaç, Portbaus, Portbau. En referir-se a l'origen de Bou Follit, Corominas observa que hi ha forts motius per sospitar que el mateix nom propi de la vila de Portbou contingui aquest -bou = -bau(s) de Bou-Follit. Treball pubicat a "Estudis de Llengua i Literatura catalanes - LV. Homenatge a Joseph Gulsoy", Abadia de Montserrat, 2007, ISBN 978-84-8415-973-5. - (Tornar al text)
(2) Hi establí la família Budellers (el Mas Budellers es troba a la capçalera de la riera de Portbou, tres quilòmetres terra endins de la costa). Amb aquest primer establiment, és possible que a la fi del segle XVII s'hagués construït ja a la platja alguna barraca estable de pescadors, afavorits pel pas del camí veïnal que de Llançà, pel cap de Ras, menava a França. - (Tornar al text)
(3) Aquest augment de població provocà que el 1885 Portbou aconseguís la capitalitat municipal a Colera, provocant grans protestes i enfrontaments amb la població veïna que arribaren a cremar els arxius municipals al bell mig de la plaça. Després del trasllat de capital, l'any 1934, en temps de la Segona República, Colera aconseguí la segregació de l'Ajuntament de Portbou, formant-se a partir d'aleshores dos municipis independents. - (Tornar al text)
(4) Refugis que s'utilitzaren durant la Guerra Civil.
Dos dels més segurs eren els túnels ferroviaris, concretament el túnel sud en direcció a Colera i el que s'utilitzava per les maniobres dels trens d'ample de via francesa, paral·lel a l'anterior. Els ferroviaris hi van col·locar vagons que eren utilitzats per molta gent per passar-hi la nit.
El túnel d'anar a Ribera Amunt. Mitjançant sacs de sorra tapaven les entrades i la gent també hi passava la nit en els matalassos que es portaven de casa.
El rec que passa per l'estació de mercaderies i arriba a la ribera davant del camp de futbol, i l'altre que mor davant l'estació depuradora, també van ser utilitzats per la població. Davant d'un dels dos hi va haver una víctima mortal.
Al terreny que ocupa l'edifici de l'Ajuntament, prop de la secretaria del Dispensari, tot aprofitant el traçat de la claveguera general, es va obrir un refugi protegit amb sacs de sorra. Aquest túnel travessa tota la muntanya marítima i sortia a l'entrada de la platja de les Guiules, avui dia desapareguda amb la construcció del port esportiu. En el transcurs d'un bombardeig hi va morir una persona.
Un altre refugi públic es trobava al carrer Pujada, abans de la corba que duu a la Plaça Major. En un principi només tenia una boca d'entrada, després s'hi va afegir una altra entrada al costat de les escales.
Al carrer Nord, tot aprofitant una cova que travessava la muntanya i sortia on es trobava l'antic escorxador davant de la platja, avui en dia Passeig Lluís Companys.
Algunes cases tenien refugis privats com el que comunicava Can Milà amb Can Cadeses o el que hi havia a la "Casa de l'Alemanya" al carrer Frederic Marès.
La gent, quan sentia la sirena corria a ficar-se a qualsevol d'aquests llocs o fins i tot, per manca de temps, en tenien prou amb la volta duna escala. Tot i això, segons diuen, els bombardejos a Portbou només van produir 6 morts. - (Tornar al text)
(Imatges base capçalera: Viquipèdia)
Escut de Portbou.
Situació del municipi de Portbou dins la comarca de l'Alt Empordà
Walter Benjamin, 1928. Foto d'identitat. Autor desconegut. Akademie der Künste, Berlin - Walter Benjamin Archiv. Viquipèdia - (Ampliar)
Inscripció de la defunció de Walter Benjamin al Registre Civil. Ajuntament de Portbou. Exposició Walter Benjamin. Constel·lacions de l'exili, al Museu d'Història dels Jueus de Girona - (Ampliar)
Relleu del Sol a la façana l'església de Santa Maria de Portbou, església construïda per Joan Martorell el 1879 - (Ampliar)
Relleu de la Lluna a la façana l'església de Santa Maria de Portbou, església construïda per Joan Martorell el 1879 - (Ampliar)
Detall d'una façana. Estàtua de Mercuri - (Ampliar)
Cementiri de Portbou. Memorial de Walter Benjamin. Passages, obra de l'artista israelià Dani Karavan, 1994 - (Ampliar)
L'anomenada Casa Gran, edificació del segle XIX. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'escriptora Maria Mercè Roca, filla de la vila, hi ambienta la seva novel·la "Les escales de Portbou (La Casa Gran)" - (Veure imatge sencera)
