Bàscara. Història

Absis de l'església de Sant Genís d'Orriols. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El rei Alfons I el Cast (1157-1196). Viquipèdia

30 d'octubre de 1290. Trasllat de la Venda que fa A. de Sala, de Bàscara, a Guillem F., del burg de S. Pere de Galligants de Girona. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Escut d'armes dels Rocabertí.

Florí de Pere el Cerimoniós. 1369-1372. Viquipèdia - (Ampliar)

Portal de la plaça de Bàscara. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. Fons Diputació de Girona - (Ampliar)

Escut de la família Anglesola, a la que pertanyia el cardenal Berenguer d'Anglesola, bisbe de Girona (entre 1384 i 1408).

19/12/1577. Testament de Joan Colombo, àlies Fransó, teixidor de lli de Bàscara. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

El mariscal Louis Gabriel Suchet (1770-1826). Viquipèdia

Segells municipal de Bàscara. Publicat a "Geografia General de Catalunya" (1908-1918)

Vista de l'interior del portal de la plaça de Bàscara. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. Fons Diputació de Girona - (Ampliar)

Vista d'un portal a Bàscara. 1919. Josep Salvany i Blanch. Viquipèdia - (Ampliar)

Portal de Calabuig. Viquipèdia - (Ampliar)

Plaça Major de Bàscara amb el portal d'en Llagost al fons. 1925. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Església parroquial de Sant Feliu de Calabuig. Viquipèdia - (Ampliar)

Retaule major de l'altar de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Bàscara, obra de Vicens Falcó, Mateu Solivera i Jaume Timó. 1925. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Església de Sant Genís de Bàscara. Viquipèdia - (Ampliar)

Finestral renaixentista de la casa de la família Xambó, situada al carrer Major de Bàscara. 1925. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Bàscara

Història de Bàscara.

Les primeres referències documentals. El primer document que esmenta Bàscara és de l’any 817, un judici celebrat a Borrassà en el qual es fixaren els límits de la "villa Baschara", una possessió del bisbat. Segons Joan Coromines el nom Bàscara és un topònim pre-romà, probablement d’origen basc i que significa "penya del riu". Almenys des del principi del segle IX, la vila de Bàscara era possessió dels bisbes de Girona, documentat en diversos preceptes; en el de Carles III de França dit el Simple, del 898, s’esmenten els vilars que en depenien (alguns ja esmentats en documents anteriors) i que eren Spedulias (actual Mas Espolla, 2 km de la vila), Abdirama (no ben identificat), Terrutellas (Sant Miquel de Terrades), Cassaniolas (relacionat amb el torrent de Cassinyola) i Amiton (no identificat).

Castell de Bàscara. 1825. A. Hedwige i A. Delamare. Museu Nacional d'Art de Catalunya - (Ampliar)

Fets històrics. Vila situada al camí tradicional a França, era lloc de parada de les diligències que hi portaven i s'hi varen establir diversos hostals. Almenys des del principi de segle IX la vila va ser possessió dels bisbes de Girona, els quals però hagueren de fer prevaler els seus drets davant les pretensions dels comtes de Besalú. El 1187 el bisbe Ramon Guissall instituí el mercat setmanal, que se celebrava els dimecres; l’ordre que signà Alfons I prohibia que se’n celebrés cap altre des de Besalú fins a Torroella de Montgrí i des de Girona fins a Peralada. El 1236, el rei Jaume I atorgà al bisbe la facultat de celebrar fires.
El 1675, la població va ser presa pels francesos, que el 1683 hi establien un campament base per al setge de Girona. El 1808 i 1809, durant la Guerra del Francès, una altra vegada, les tropes franceses ocuparen Bàscara, on instal·laren els magatzems i l’hospital de sang; a la fi de la guerra el mariscal Louis Gabriel Suchet va fer volar les fortificacions de la vila. El març de 1814 Napoleó lliurà en aquesta població el rei Ferran VII de tornada de França, on va ser rebut per Josep Bou i Martorell i conduït a Girona.

Paso del río Fluviá de S. M. el Señor Dn. Fernando 7mo. Rey de España y de las Indias En 24 de Marzo de 1814 de vuelta de su Cautiverio en Francia. Gravat de Bonaventura Planella Conxello (1772 - 1844) i Charles-Caius Renoux (1795 - 1846). Paris, ca. 1816. Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Les muralles de Bàscara. Hi va haver tres recintes emmurallats, incloent el castell. La primera menció és del 1241, quan el rei Jaume I va autoritzar al bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles, a alçar fortificacions a la vila. Per evitar problemes amb el vescomte Jofre III de Rocabertí, senyor del castell de Vilademuls, es firmà un pacte segons el qual el bisbe podia aixecar la fortificació, previ pagament de 20 marcs de plata. Segons l'acord, la nova fortificació podia tenir torres, muralles i avant muralles, portes, valls, ballesteres... Pel que fa a les torres hi havia la de l'Hospital, al sector de llevant i actualment desapareguda. A la cantonada sud-est, una altra torre cantonera documentada en plànols antics i, propera a aquesta, una torre aïllada que va ser enderrocada durant la Guerra dels Remences (1462-1472). Al sector de migdia hi havia l'anomenada torre d'en Tassi. A l'extrem sud-oest d'aquest primer recinte hi havia una altra torre de planta quadrada, que posteriorment uní el mur primitiu amb el castell.

Castell de Bàscara. Otto Howen (1774-1848). Universitat de Leiden - (Ampliar)

El segon recinte emmurallat, conegut amb el nom de mur nou, va ser una conseqüència de l'increment de poblacié de la primera meitat del segle XIV. La nova muralla limitava a migdia amb el que aleshores havia estat mur de tramuntana del primer recinte, però incloent la nova zona urbanitzada delimitada entre el castell i l'església i coneguda amb el nom de vila nova. Les primeres dades són de 1344, tot i que probablement l'inici de la construcció sigui anterior, i fan referència a una refecció en un portal de dins del recinte del castell o força, tercer nucli fortificat de la vila.
Es conserven poques restes de l'època medieval. Els murs actuals són reconstruccions tardanes sobre els fonaments originals. A la cantonada nord-est es conserva una torre angular circular, anomenada torre del Speró al segle XV. En direcció ponent, en la confluència amb el carrer Major, hi havia el portal Rosa davant del qual hi havia una barbacana. El circuit de muralles continuava fins a enllaçar amb el castell. A la cantonada sud-oest hi havia una altra torre angular i, una mica més enllà en direcció est, una de circular desapareguda.
Durant la Guerra del Francès, tant el castell com bona part de les muralles, va ser parcialment destruïdes. Dues de les torres del castell varen ser minades i derruïdes amb pólvora, quedant dempeus únicament la torre de la Presó actual. El castell deixà de tenir un ús militar i finalitzada la guerra, el mariscal Suchet ordenà volar les fortificacions, el que provocà que el castell s'enrunés.

Detall d'una torre i un pany de mur del castell de Bàscara. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El castell de Bàscara. Era el tercer nucli fortificat de la vila, i al seu interior només hi havia cases particulars. Els murs sud i oest varen ser construïts al mateix temps que el segon recinte emmurallat de la vila. Les referències documentals entre els anys 1369 i 1380 esmenten diverses obres de reforçament i fortificació de les muralles davant l'amenaça d'invasions. El 1407 hi ha una notícia referent a l'escut situat al portal del mur nou. Va ser esculpit per Pere Oller, imatger de Girona, per un total de 107 sous. Presenta les armes del bisbe de Girona, Berenguer d'Anglesola, que tenia el rang de cardenal.
Segons un plànol francès de 1711, el castell continuava tenint tres torres, dues de planta circular i una de quadrada. Durant la Guerra del Francès, el castell, i també les muralles, va ser parcialment destruïts.

L'església de Sant Iscle de Bàscara. És a la part alta de la vila, al caire del penya-segat sobre el Fluvià. És un temple d’una sola nau, bastit en bona part al llarg dels segles XVIII i XIX, que conserva restes importants de la construcció de la fi del romànic, com la porta romànica del mur meridional, restes de l’aparell al frontis i uns murs laterals. La capçalera és poligonal i tota l’església és sobrealçada per un mur. Sobre l’extrem nord del frontis es bastí un campanar de planta quadrada sobre les restes d’un de cadireta.

Passallís sobre el riu Fluvià, a la població de Bàscara. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Història d'Orriols. El nom d'Orriols, Oriolus Villa, apareix citat per primer cop el 921 en un document com a límit sud del terme de Bàscara. També s'esmenta el camí ral com a via mercadera. La referència més reculada de la nissaga dels senyors del castell apareix en un testament de 1020, al qual Tedmar d'Orriols figura com a testimoni.
La parròquia de Sant Genís és documentada des de 1083. L’església parroquial de Sant Genís d’Orriols és un edifici romànic dels segles XII i XIII, d’una nau amb absis semicircular, decorat externament, com els murs laterals, amb un fris de dents de serra. La portada va ser reformada el 1861 i el campanar, de cadireta, és modern; també va ser reformat als segles XVII i XVIII.
Durant el segles XIII-XIV el castell d'Orriols pateix danys a conseqüència de les lluites entre el comte d'Empúries i el vescomte de Rocabertí el 1265. La família d'Orriols haviat perdut la jurisdicció del castell i baronia per empenyorament i passà a mans del rei. El 1380 Bartomeu d'Avellaneda comprà la jurisdicció d'Orriols i la del Vilar de Terradelles al rei Pere el Cerimoniós. Aquest mateix any Bernat Alemany d'Orriols ven a Bartomeu d'Avellaneda el castell d'Orriols i tots els seus béns mobles situats a Orriols i al Vilar de Terradelles pel preu de 70.000 sous. L'any següent, el mateix monarca concedeix a Bartomeu d'Avellaneda dos privilegis: l'autorització a celebrar mercat a Orriols els dilluns i la concesió del desviament del camí ral per fer-lo passar dins del poble. Cap d'aquestes concessions s'arribà a aplicar. El 1401 hi ha una primera notícia documentada de la universitat d'Orriols, institució equivalent als actuals ajuntaments.

Exhumació dels morts de la Guerra Civil a Orriols. Abril 1939. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Als primers anys del segle XVI s'extingeix la línia masculina dels Avellaneda i la baronia d'Orriols passa a mans dels Desbac, senyors del castell de Rocabruna. El 1599, el bisbe de Girona Francisco Arévalo de Zuazo autoritzà la construcció a l'església parroquial d'un altar dedicat a la Mare de Déu del Roser. Durant els segles XVI i XVII es reconstrueix i s'amplia el castell que per la seva funció militar i es converteix en palau.
El 1698, el batlle general de Catalunya concedí a la universitat d'Orriols el dret d'atorgar en exclusiva la concessió sobre hostal, fleca i la gabella. Durant la Guerra del Francès (1808-1809) el poble és incendiat i saquejat.
El 21 de juliol de 1936 el govern de la Generalitat de Catalunya va promulgar el decret de creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes amb la voluntat de regular el que estava passant al carrer. Es tractava d'organitzacions armades impulsades per CNT-FAI i integrades principalment per obrers i camperols anarcosindicalistes que en molts municipis varen esdevenir un veritable contrapoder a les autoritats republicanes. L'actuació d'aquests comitès ha quedat associada a la repressió i a l'acció violenta. A les comarques gironines foren especialment sanguinaris els comitès d'Orriols i Salt als quals s'atribueix la majoria d'assassinats on sovint les revenges i l'arbitrarietat es varen imposar a les conviccions ideològiques.

Castell d'Orriols. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. Fons de la Diputació de Girona - (Ampliar)

El castell-palau d'Orriols. És documentat per primera vegada el 1021 quan es parla de Temdar d'Orriols, possiblement senyor del lloc i propietari del castell. El 1242 es documenta que Pere d'Orriols n'és el propietari. A finals d'aquest mateix segle hi ha notícies que la fortalesa es troba en mal estat, potser per l'atac de l'exèrcit de Jaume I el Conqueridor, en la seva campanya contra la noblesa rebel del nord. Hi ha constància que va assetjar i prendre el veí castell de Calabuig. Posteriorment, el 1381 Joan I, comte d'Empúries, anà amb les seves tropes contra Bernat Alemany d'Orriols i bombardejà amb projectils de pedra el castell, deixant-lo en molt mal estat.

Pati del castell d'Orriols. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. Fons de la Diputació de Girona - (Ampliar)

L'actual palau deu la seva forma a la reconstrucció que tingué lloc als segles XVI-XVIII com a gran casal fortificat, amb dues garites i espitlleres per a armes de foc. Dins d'aquest període es poden distingir dos moments constructius, entre els segles XVI-XVII que es concentra a la façana principal a ponent, i la del segle XVIII a la façana de llevant. La darrera utilització del castell varen ser de dues cases agrícoles, la qual cosa fa que al primer pis no hi quedi cap resta dels espais originals.

Església de Sant Feliu de Calabuig. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El castell de Calabuig. En un document del 1019 apareix citat Bernat de Calabuig, membre de la família propietària del castell. En el testament de Bernat de Calabuig de l'any 1115 queda prou clara la genealogia de la família, el seu poder econòmic i l'abast de les seves propietats. Malgrat això sembla haver-hi notícia per una butlla emesa per Alexandre III que el castell de Calabuig era possessió del Monestir de Banyoles.
El 1249, tant el castell com la baronia de Calabuig passaren a formar part de la família Rocabertí per matrimoni d'Ermessenda Desfar, baronessa de Navata, amb el vescomte Jofre III de Rocabertí. El 1275 el castell és destruït per ordre del rei Jaume I a causa de la rebel·lió de Dalmau de Rocabertí, els comtes d'Empúries i d'altres nobles. Tot i això, la fortalesa va ser reconstruïda amb celeritat; el 1285, els Rocabertí tornen a tenir bones relacions amb els reis. El 1299, el castell ja estava reconstruït i comptava amb una capella dedicada a Santa Maria.
Durant el segle XIV el castell compta amb la figura del castlà, iniciada l'any 1287, a perpetuïtat i amb caràcter hereditari, en favor de Ramon de Galliners. Quant a la propietat, a partir de l'any 1340 el castell passà a mans del cavaller Pere de Puigpardines, tot i que el 1363 els documents tornen a relacionar la construcció amb els Rocabertí. El 1439 es documenta la petició al bisbe del trasllat de l'església parroquial de Sant Feliu al castell, document emès pel vescomte Jofre III de Rocabertí. Durant el segle XV, els Rocabertí continuen perdent i recuperant la titularitat de la baronia i del castell, fins al 1508 quan la perden definitivament en favor de Narcís de Palol, senyor del castell d'Onyar.
El 1694 es documenta de la utilització del castell per a usos bèl·lics, durant la Guerra dels Nou Anys (1688-1697). Al segle XVIII, el castell pateix els efectes de la Guerra Gran, i al segle XIX, es produeix la pèrdua de l'edifici del castell abans de l'abolició del règim senyorial al país. Botet i Sisó ("Geografia general de Catalunya", 1908-1918) esmenta que el 1795 va ser assaltat per les tropes franceses però que un reforç rebut a la trentena d'homes que el defensaven aconseguiren rebutjar-los i fer-los fugir obligant-los a creuar el Fluvià.

Plaça Major de Bàscara. 1911-1944. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Història de Calabuig. El poble de Calabuig es troba enlairat en un puig proper a la riba dreta del Fluvià, al sector de llevant del terme, presidit per l’església parroquial de Sant Feliu de Calabuig, bastida aprofitant les restes de l’antic castell de Calabuig. El 893 s’esmenta la villa Calapodii (altres grafies són Calapodio, 1157; Calabujo, 1020; Calapodium, 1097 i 1174), que formà part del comtat d’Empúries, mentre que Bàscara pertanyia al de Besalú. El castell apareix esmentat el 1097 i el 1174 com a possessió del monestir de Banyoles (com el veí cenobi de Sant Nicolau) i sembla que la fortalesa passà per compra el 1175 a la família Rocabertí.
L’església de Sant Feliu, esmentada des del 1157, va ser inicialment emplaçada a la vora del castell, del qual era capella, i esdevingué parroquial del lloc. La major part de l'edifici actual correspon a una construcció dels segles XIV i XV. Al nord-oest de l’església es destaca el casal de Can Requesens, del segle XVII.
Les restes del priorat de Sant Nicolau de Calabuig formen part del casal de Can Pagès (antigament Mas Margall), 2 km al sud-est de Calabuig. Va ser fundat, probablement pels monjos de Sant Esteve de Banyoles, en un indret poblat des de molt antic; s'han localitzat fragments de terrissa romana als voltants. El molí de Calabuig es troba a la riba del Fluvià i és un gran edifici molt reformat a la fi del segle XIX o al començament del XX; la petita capella és d’aquesta època i va ser dedicada a sant Nicolau.

Evolució demogràfica de Bàscara. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 83 focs; 1515, 64 focs; 1553, 67 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

Bibliografia
"Bàscara", Albert Riera i Pairó. 2001. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-95187-30-2.
"La Guerra del Francès. El manuscrit parroquial de Bàscara (1808-1814)", Albert Riera i Pairó.
"Mil anys de domini episcopal a Bàscara (817-1845)". C. Bosch, A. Egea, 2002. Ajuntament de Bàscara. ISBN 84-6063-262-8.
"El poblament antic i altmedieval a Bàscara, Orriols i Calabuig (Alt Empordà)". C. Folch, J. Gibert. 2008. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, núm. 39.
"La revisió del mite: el Comitè Antifeixista d'Orriols, (juliol I936-maig 1937)". Josep Maymí, Josep Ros, Xavier Turró. 1997. Revista de Girona, núm. 183.
"Entre la violència política i el conflicte social. Els comitès antifeixistes de Salt i d'Orriols en el context de la guerra civil 1936-1939". Josep Maymí Rich. 2001. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. ISBN 84-8415-326-6.

www.bascara.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Bàscara.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Escut oficial de Bàscara.

Situació del municipi de Bàscara dins la comarca de l'Alt Empordà

Carles III dit el Simple, rei de França. (879-929). Viquipèdia - (Ampliar)

El rei Jaume I a les portes de Maŷurca. Segle XIII

El rei Jaume I i el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou a les portes de Maŷurca. Segle XIII. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Genís d'Orriols (segles XII, XVII, XIX). 1911-1936. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Escut d'armes dels comtes d'Empúries (segles XII-XV).

Soldat de la revolució remença. Cinquantener. Dibuix de Francesc Riart. - (Ampliar)

05/07/1640. El lloctinent Enric d’Aragó Folc de Cardona, comunica que ha tingut notícia dels atacs i amenaces de la gent de muntanya a Orriols. Lletres Reials. Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Ferran VII. 1814. Viquipèdia

Exhumació dels morts de la Guerra Civil a Orriols. Abril 1939. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Segells de l'Alcaldia Constitucional de Bàscara, d'Orriols i de Calabuig. 1876. Archivo Histórico Nacional, Madrid - (Ampliar)

Vista interior de l'església de Bàscara. 1919

Vista interior de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Bàscara (segles XIII-XVIII). 1919. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Portal de la plaça Major de Bàscara. 1925

Portal de la muralla de la plaça Major de Bàscara. 1925. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Milicià antifeixista. 1936. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

Carrer del recinte emmurallat de Bàscara. 1925. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Portal de les muralles de Bàscara. Viquipèdia (Maite Oliva Alsina) - (Ampliar)

Un dels carrers del nucli antic de Bàscara. 1987. Manel Lladó Aliu. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice