La indústria surera i tapera. A mitjan segle XVIII s'hi va començar a desenvolupar la indústria del suro. En el moment de màxima esplendor, a principis del segle XX, la vila comptava amb 40 fàbriques que s'hi dedicaven; avui només en resta una. Mostra del desenvolupament a l'època és tota una sèrie d'edificis modernistes, obra gairebé tots de l'arquitecte Josep Azemar i Pont, com el xalet Parellada, la casa Estela, can Vidal, l'escola, l'asil Gomis o el cafè la Concòrdia. Agullana va ser un important centre de la indústria del suro, sembla que va ser la primera població on, pels vols de 1750, es començà a treballar el suro. Durant l'època d'esplendor de la indústria surera es publicà el periòdic "El tap de suro".
El mèrit de ser el primer indret de l'Estat en el qual es van fer taps de suro és quelcom que tradicionalment s'han disputat tot un seguit de poblacions com ara Sant Feliu de Guíxols, Llagostera, Tossa de Mar o Agullana. La versió que ho atribueix a Agullana va ser donada a conèixer per Jaume Maspons i Camarasa en el volum I de la "Geografia General de Catalunya" (1908-1918) que va dirigir Francesc Carreres i Candi.
La hipòtesi de Maspons explica que dos grans propietaris del terme d'Agullana, els senyors Puig i Guinart, estaven subscrits a mitges a un periòdic francès, i tot llegint-lo s'assabentaren que a França l'aprofitament de les suredes per a fer taps donaven molt bons rendiments. Aquest fet determinà Guinart a anar a França amb un mosso, aprengué a fer taps i va tornar acompanyat de dos o tres operaris francesos, els quals feren de mestres als pagesos d'aquí. Es començà a elaborar taps a can Guinart i els extraordinaris rendiments que s'obtenien varen propagar ràpidament aquest nou aprofitament del suro.
La presència documentada tant a Agullana com a l'Estrada i a la Vajol des del segle XVI d'una colla de famílies de teixidors de lli, activitat complementària i necessària per a la comercialització dels taps, i d'un bon nombre de traginers que llogaven els seus matxos d'abast per transportar-los va facilitar el creixement comercial d'aquesta activitat.
Al segle XVIII, algunes famílies com les citades Puig i Guinart i ben aviat també la família Bech de Careda i la Genís es dedicaren a reunir grans quantitats de taps de fabricació pròpia o comprats a altres operaris d'Agullana i de les rodalies, i es desplaçaven a Bellcaire, a Provença, on es celebrava una fira anual al final de juliol i començament d'agost.
El bon rendiment que donà el suro en aquell moment va fer que la segona meitat del segle XVIII i bona part del segle XIX el conreu de l'alzina surera augmentés en nombre d'hectàrees perquè els propietaris les plantaven arrenglerades com si fossin fruiters, fet ben perceptible encara avui en algunes finques. Alguns comerciants, com els Guinart, foren dels primers que a la primera meitat del XIX anaren a Andalusia a comprar suro i enviaven els taps directament a Holanda. Altres com l'Antoni Genís i Balló, traslladaren el negoci a Palafrugell. Els Bech de Careda, per la seva banda, ampliaren la seva fàbrica fins a convertir-la en una de les més grans del ram. Fins i tot van obrir una factoria a Alemanya.
El 1842 a Agullana hi havia 12 fàbriques, que donaven feina a 280 treballadors. Aquesta xifra augmentà constantment durant tota la segona meitat de segle XIX, època en la qual la progressiva integració de la dona en el procés industrial, la competència que suposaven les novetats tècniques i la maquinària, i la creixent conscienciació de la classe obrera varen modificar del tot les relacions de treball i suposaren la creació de Societats de Socors Mutus i de Cooperatives de Consum. Les primeres màquines arribaren a Agullana el 1883 i la llum elèctrica el 1895; el màxim en quant a nombre d'empreses i d'empleats va ser el 1913, amb 40 fàbriques, amb treball per a 600 obrers.

Església de Santa Maria d'Agullana. Viquipèdia - (Ampliar)

El llegat modernista. El modernisme arribà a Agullana a principis del segle XX i es tradueix en unes quantes obres d'ús particular: el xalet dels Gomis, avui can Parellada, can Vidal, ca l'Estela, i un seguit d'obres de tipus social: el Grup Escolar, l'asil Gomis i el cafè La Concòrdia. Totes aquestes obres, llevat del xalet Gomis i de l'asil, són projectes de Josep Azemar i Pont, arquitecte municipal de Figueres durant el període 1889-1914.
El xalet dels Gomis, avui com a can Parellada, se sap que el primer projecte de l'obra el va fer Antoni Gaudí, però unes diferències sorgides entre l'arquitecte i els Gomis, sobre el pressupost per a la realització dels acabats escultòrics de les façanes amb granit de Cantallops, varen fer que finalment el projecte l'executés Josep Pijoan i Soteras. El resultat final de les obres deixa entreveure, malgrat tot, una forta tendència al floralisme i un gust per la corba molt gaudinians.
Les obres a Agullana de Josep Azemar fugen del tot de la corba i insinuen ja alguns trets de noucentisme. La combinació de materials com el granit en els sòcols, el maó vist en les faixes de separació dels diferents espais de les façanes i l'ús de ceràmica i de ferro forjat en els acabats de les obertures i de les tanques són els trets externs que defineixen el seu treball. El projecte de la casa Estela, situada en un xamfrà de la plaça Major, s'aprovà el 1908 i va servir de model per a d'altres obres que Azemar va fer més tard a Figueres i a Olot.
La que va ser residència de Lluís Marià Vidal i Carreras, avui can Coto, formava un conjunt amb la casa pairal dels Guinart, situada entre el xalet Gomis i la casa Estela. Aquest conjunt es desvirtuà quan una gran part va ser dinamitada el 9 de febrer de 1939. El projecte de les Escoles Nacionals, d'Azemar, datat el 1910 i inaugurat el 1913 es va dur a terme gràcies al mecenatge del científic Vidal, casat amb Dolors Gomis i de Portolà, d'Agullana. Va donar uns terrenys i va cobrir les 5.000 pessetes pendents del manlleu.
El projecte de La Concòrdia, datat el 1912 i inaugurat el 1913, és l'aplicació d'esquemes que probablement el mateix Azemar usà a pobles propers com ara Maçanet de Cabrenys o Darnius, i és d'arquitectura destinada a fins recreatius. A part d'aquestes obres documentades cal afegir el dipòsit d'aigua dissenyat pel mateix Azemar el 1912, i d'altres edificis que podrien ser obres seves.

L'enllumenat elèctric. L'any 1895, encara no deu anys després que la ciutat de Girona, Agullana va esdevenir avançada del progrés tècnic amb la instal·lació de la llum elèctrica, obra de Miquel Gorgot, de Darnius, qui va donar al seu poble i a Agullana una xarxa d'enllumenat elèctric. L'empresa Serra i Gorgot va convertir l'antic molí d'en Serra en la central elèctrica "La Arnesense". El projecte tè:cnic va ser obra de Gaspar Brunet, enginyer industrial, veí de Barcelona, que el mateix 1895 havia estat el responsable de la instal·lació de llum elèctrica a Camprodon, el primer poble de la província que en tingué.
L'empresa Serra Gorgot oferia als abonats la possibilitat de contractar dret a consumir electricitat per a mig any, des de l'1 d'octubre al 31 de març, o per tot l'any, i les làmpades més corrents eren les de 10 i 16 bugies subministrades per la mateixa empresa.
A causa dels problemes que plantejava el subministrament de gas en aquells moments i la poca comoditat de la il·luminació amb petroli, el nombre d'abonats augmentà ràpidament, i en un parell d'anys es va crear una xarxa d'enllumenat públic, i entitats com "La Concòrdia" el maig de 1897 estrenaven una nova il·luminació a base de 27 làmpades elèctriques.

Mas Perxés, seu de la Generalitat durant els últims dies de Lluís Companys. 1990. Pau Lanao Reverter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El mas Perxès. El mas Perxés va ser confiscat per la Generalitat de Catalunya la primavera de 1938 amb la intenció de condicionar-lo com a refugi de guerra. Durant la retirada, el mas també va ser utilitzat com a dipò:sit d'art del patrimoni artístic català procedent de diverses ciutats i com a residència d’alguns polítics, funcionaris i intel·lectuals abans d’abandonar el país cap a l’exili, entre ells el president Companys, amb gairebé tots els consellers, alguns diputats del Parlament i el president del govern basc, José Antonio Aguirre. Entre el grup d’intel·lectuals, escriptors i artistes vinculats a la Conselleria de Cultura, encapçalada per Carles Pi i Sunyer, destacaven Pompeu Fabra, Pau Vila, Pere Bosch i Gimpera, Joan Oliver i Mercè Rodoreda.
Es calcula que arribà a acollir més de 300 persones, entre membres de la presidència de la Generalitat, de la conselleria de Cultura, diputats del Parlament català i integrants del govern basc. El 27 de gener de 1939, la Institució de les Lletres Catalanes hi va celebrar la darrera reunió en territori català.
A banda de Mas Perxés, altres habitatges del municipi varen ser utilitzades per altes instàncies del Govern de la República els mesos de gener i primers dies de febrer de 1939 donada la seva proximitat amb la frontera francesa. La casa de Can Bech va ser la seu de l’Estat Major Republicà mentre que el mas Can Bech de Baix, a cinc quilòmetres d’Agullana en direcció a La Vajol, es va convertir en la residència puntual del president del Govern Juan Negrín. Els avions franquistes van bombardejar aquesta vivenda el dia 4 de febrer a les 14:00 hores després d’haver-se assabentat de la ubicació de la nova residència del president mitjançant la premsa francesa. Negrín es va haver de refugiar en un bosc proper. Aquest fet hauria accelerat la decisió d’abandonar Espanya l’endemà mateix, com així succeí.
La casa modernista de Can Parellada va ser convertida en la residència del general republicà Vicente Rojo, la Societat "La Concòrdia" convertida en un hospital provisional i l’escola en seu ministerial. Agullana i el municipi veí de La Vajol es van convertir, a més, en punt d’evacuació de molts civils que van utilitzar els passos dels coll de Lli i de Manrella per abandonar territori espanyol.
Lluís Companys es va instal·lar primer a can Descals, a Darnius, i posteriorment, al mas Perxés, a Agullana. Amb Companys viatjaven el conseller de Finances i futur president, Josep Tarradellas; el de Cultura, Carles Pi i Sunyer, i el de Governació, Antoni Maria Sbert i Massanet, i altres alts càrrecs. Pel que fa al president del govern espanyol, Juan Negrín, es va instal·lar a Figueres, i el de la República, Manuel Azaña, al castell de Peralada. L'avanç enemic el va obligar a moure's fins a can Barris, a Agullana, mas que seria l'última residència del president de la República a l'Estat.

Evolució demogràfica d'Agullana. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1515, 26 focs; 1553, 34 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

---

Bibliografia
"La necròpolis d'incineració del bronze final transició a l'edat del ferro de can Bech de Baix, Agullana". A. Toledo, P. de Pelol, B. Agustí. 2006. Museu d'Arqueologia de Catalunya. ISBN 84-3937-333-3.
"Poblats, dòlmens i menhirs". Josep Tarrús i Galter. 2002. Diputació de Girona. ISBN 84-95187-34-5.
"Els monuments megalítics". Josep Tarrús i Júlia Chinchilla. 1992. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-86377-95-1.
"Les necròpolis d’incineració del Bronze final transició a l’edat del Ferro de Can Bech de Baix, Agullana. Els resultats de la campanya d’excavació de 1974". A. Toledo i Pere de Palol. 2006. Cultura de la Generalitat. ISBN: 84-393-7333-3.
"Agullana". Enric Tubert. 1988. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-86377-55-1.
"La població d’Agullana (1596-1704)". Dolors Vila i Llivina. 2015. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 46.
"Lídia Noguer i Sabà, la que fou i no fou Teresa, la Ben Plantada". Enric Tubert i Canada. 1989. Revista de Girona. Núm. 132.
"Una família d'Agullana a mitjan del segle XVIII". Albert Compte. 1998. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, vol. 31.

---

Notes
(1) El topònim Agullana, com tots els acabats amb el sufix “ana”, és interpretat per Enric Moreu-Rey (1917-1992) i altres autors com un mot derivat d'un nom personal llatí. Això suggereix la possibilitat de pensar que l'actual Agullana s'aixecà sobre un antic fundus o predi romà baix-imperial, però aquesta hipòtesi no es pot corroborar amb cap dada material, atès que fins avui no s'hi ha trobat cap resta romana. - (Tornar al text)

---

www.agullana.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Agullana.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)