El dissabte 20 d'abril 2024, dins les activitats programades amb motiu de la Festa de Primavera 2024, va tenir lloc la tercera edició de la Gerionada, una plantada de gegants on es reuneixen els convidats del gegant Gerió, l’ésser mitològic de tres caps i sis braços. Els convidats varen ser, pel Bover: la Mula de Tarragona; per l’Arquitecte: gegants Faraons de Lleida, i pel Guerrer: els gegants del Pi de Barcelona.
Varen participar a la festa, organitzada per Fal·lera Gironina, els gegants de la ciutat, Carlemany i Anna Gironella, Fèlix i Àngels, els gegants antics, el gegant Gerió, els capgrossos de Girona, les bastoneres i la música de la colla gegantera, que amb el convidats i les respectives músiques varen iniciar una cercavila que es va iniciar a la plaça del Vi, seguint pel carrer dels Ciutadans, la Cort Reial, l’Argenteria, Pont de Sant Agustí, plaça de la Independència, carrer de Santa Clara, Pont de Pedra, Pujada del Pont de Pedra, per finalitzar a la plaça del Vi on es va fer un ball de lluïment i es va explicar la llegenda d'en Gerió.
El final de la llegenda, el déu Osiris castiga Gerió per haver destruït la ciutat que ell mateix havia bastit, convertint-lo en un gegant que diverteixi a grans i petits per sempre més.
(Ampliar) - L'explicació de la llegenda del gegant Gerió.
Els gegants del Pi.
La seva llarga història comença el 1601. Primerament van estar al càrrec de la Junta d'Obres de la parròquia del Pi, que vetllava per la seva conservació. Les referències a les aparicions dels gegants a les festes del Corpus i altres solemnitats de la parròquia i de Barcelona són nombroses al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX, fins que el 1870 són tancats a les golfes del campanar de l'església del Pi. Durant la Guerra Civil van poder ser salvats de la crema de la basílica i, el 1959, van ser recuperats per un grup de feligresos del Pi interessats per les tradicions de Barcelona i, posteriorment, restaurats per Manel Casserras i Boix. El 12 de juny de 1960 tornaren a ballar pels carrers de la ciutat.
El 1985, en la festa del 25è aniversari de la seva recuperació, varen ser apadrinats pels seus companys, els gegants de la Ciutat, i batejats com a Mustafà i Elisenda. Per les festes de la Mercè del 1986 s'estrenà la còpia del gegant i el mateix dia de l'any següent, la de la geganta. Des de llavors, els gegants vells no han tornat a sortir més que per exposicions de gegants centenaris originals. Però des de l'any 2010, quan celebraren el 50è aniversari de la seva recuperació, varen tornar a sortir un cop l'any, per fer el seu ball just després del Pregó de les Festes de Sant Josep Oriol, les festes del barri del Pi.
(Ampliar) - Els gegants petits del Pi, en Josep Oriol i l'Eulàlia.
El gegants Mustafà i Elisenda varen tenir un accident a Girona quan anaven a fer la plantada a la plaça del Vi, motiu pel que no varen participar en l'esdeveniment, i només ho varen fer els gegants petits, l'Eulàlia i en Josep Oriol, uns gegants molt populars de Barcelona coneguts des del 1780 sobretot perquè tenen una fesomia fina i unes dimensions petites, que els converteixen en figures singulars i properes, a diferència del hieratisme dels altres gegants.
Han estat sempre molt populars. El 1798 es presentaren davant el duc de Lancaster perquè permetés que els gegants tornessin a sortir per Corpus, fet que era prohibit d'ençà del 1780 per una reial cèdula dictada per Carles III.
Sembla que a la primeria no tenien cavallet i, per tant, les cames del portador quedaven a la vista de tothom, a l'estil del gegantó vallenc Lladrefaves. Les reduïdes dimensions d'aquestes figures permetien que participessin en els saraus de l'aristocràcia barcelonina de l'època, tal com recull Rafel Amat i de Cortada, el baró de Maldà, en el dietari costumista "Calaix de sastre".
El 1858 van adoptar una nova imatge: ell era oficial hongarès i ella, la senyora Peruzzi de l'òpera "La Traviata". El 1870 van ser desats en unes caixes juntament amb els gegants grans i no van reaparèixer fins al 12 de juny de 1960. El 1985 van ser batejats amb els noms de Josep Oriol i Eulàlia i el 1997 se'n van estrenar les rèpliques, que són les que actualment surten a les cercaviles i passejades. Van ser restaurats aquell 1997 per Manel Casseres i Solé. Els originals es vesteixen tal com es van recuperar el 1960, amb la imatge d'uns senyors del segle XIX. Les còpies van abillades com el 1858, amb un vestit reestrenat l'any 2013.
(Ampliar) - La Mulassa de Tarragona a la plaça del Vi.
La Mulassa de Tarragona.
La Mulassa de Tarragona és una peça zoomòrfica que forma part del Seguici Popular de Tarragona. Balla al so d'una gralla acompanyada de les campanetes que llueix a la frontera, i porta un mantell verd, com ja ho feia al segle XVIII, amb l'escut de la ciutat brodat. Els seus portadors vesteixen una bata blau cel, un mocador un pèl més clar i pantalons negres. La bèstia sol fer unes entrades espectaculars a la plaça de les Cols, enfilant-se per les escales de la Catedral, entre la multitud, o anant a beure aigua a les fonts que hi ha als peus de les escales.
El 1734 l'Ajuntament de Tarragona va encarregar la construcció de la Mulassa com a bèstia autònoma, però a causa del continuat deteriorament degut a la pirotècnia es va acabar arraconant-la l'any 1753. El 1743, atesa la delicada situació econòmica de l'Ajuntament, s'acordà estalviar en les despeses de la festa: "... y por lo que mira en la concurrencia de la Mulassa y Gigantes, cunde de ahorrar de el gasto todo lo que posible fuere...". En anys posteriors, persistint i encara augmentant les dificultats econòmiques s'anaren espaiant les sortides del seguici fins que, per acord del 3 de novembre de 1744, es resolgué no assistir a les processons i altres actes que representessin una despesa per a la Ciutat. El 1763, però, la bèstia es reconstrueix i torna a sortir als seguicis durant els següents dinou anys, fins que el 1773 l'arquebisbe Juan Lario pressionà amb la finalitat que la indecent bèstia no sortís més als carrers, i l'Ajuntament de la ciutat hi accedí.
La mula va ser recuperada l'any 1988 pel Centre de Colles Sardanistes. El 2002 es va construir la versió per a la Santa Tecla Petita, ambdues obra de l'artista Joan Serramià i el fuster Joan Salvadó Sorolla. L'entitat va participar en l'organització de la XX Mostra de Folklore viu dins les festes de Santa Tecla de l'any 2002.
(Ampliar) - Els gegants Faraons de Lleida plantats a la plaça del Vi.
Els gegants Faraons de la Paeria de Lleida.
L’Ajuntament de Lleida, mitjançant la seva Comissió de Festes presidida pel regidor Pere Yugurtero, anuncià a finals de 1994 el projecte de recuperació dels antics gegants faraons de Lleida, dels quals els lleidatans en gaudiren de l’any 1906 al 1921. Aquest projecte s'encomanà al Taller "El Ingenio" de Barcelona. Per a la seva construcció es van emprar els materials propis de l’art de fer gegants: cartró pedra, escaiola, fusta i altres de més actuals com son el làtex i la pintura plàstica.
Els escultors Agustí Serrano i Víctor Echarri moldejaren i treballaren les parts més importants dels dos gegants, els caps i les mans, en una acurada i artística realització que durà uns quatre mesos. Les modistes Pilar Fabres i Aurora Prada, es varen fer càrrec dels vestits i guarniments el 1995. Ras, tapapunts de seda, serrells de metall, llautó i altres elements conformaren els elements utilitzats pel treball de les dues modistes. El model per la seva construcció va partir de les fotografies i documentació que dels antics gegants Faraons es conserva i que va ser reproduïda en el llibre “Ara Ballen”, dedicat als gegants i “Lo Marraco” de Lleida, publicat l’any 1991.
El resultat va ser la nova parella de gegants que s’uní als deu ja existents i que formen la comparsa de gegants de la Paeria de Lleida. Magnífics gegants de 3,80 metres i 50 kg de pes. Al seu bateig, i des de la plaça Paeria, moments abans de rebre els nous gegants, van fer entrada a la plaça de Sant Joan tots els gegants de la Ciutat convidats a la cerimònia, acompanyats pels grups de grallers i encapçalats pels gegants de la Paeria. Els gegants faraons feren la seva arribada tot baixant per l’escala mecànica entre aplaudiments. Els padrins del bateig foren 52 nens i nenes representants de totes les escoles participants en l’acte, un total de vint i sis, i dels infants allí presents, que eren 1.577. Aquests lliuraren a unes xanqueres que actuaven amb un grup d’animació, flors i unes claus de paper colorejats, realitzats pels escolars en els seus centres respectius. Després es va fer un pom amb les flors i un clauer amb les claus. El 2011 Joan Miró i Oró en va fer la restauració.
(Ampliar) - Ball final del gegant Gerió a la plaça del Vi.
