La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Valentes.
Dones coratjoses que han dut a terme pràctiques de pau en un context de guerra.

Les pageses de Remença i les heoïnes de Santa Bàrbara són dones valentes que tenen un lloc en els dipòsits de memòria de la ciutat. El Museu d'Història de Girona conserva la maqueta en terra crua modelada que Fidel Aguilar va fer per a un projecte de memorial a les Bàrbares, i els retrats d'algunes d'elles, com Raimunda de Nouvilas Pagès. El Llibre del Sindicat Remença de 1448 reculls els noms de les dones i els homes que van participar a les reunions, i el 2013 va ser incorporat al registre Memory of the World de la UNESCO. Es conserva a l'Arxiu Municipal de Girona.

Eulàlia Martí, de Campdorà. Beatriu Puyol, de Bordils. Francesca Sestries, de Medinyà. Joana Tomàs, de Madremanya. I així fins a 115 dones. De l'octubre de 1448 al febrer de 1449, i amb una presència activa de dones, 10.000 pagesos es van organitzar i van fer camins per trobar-se i articular un nou espai social i polític. Després d'anys de lluita, la sentència de Guadalupe de 1486 va abolir la remença i els anomenats mals usos. La història de les dones del sindicat remença enllaça amb un episodi que es va viure a Girona segles més tard quan, davant la duresa del setge napoleònic de 1808, un col·lectiu de dones es va adreçar al general Álvarez de Castro per notificar-li que es volien organitzar en estructura militar per tenir cura dels qui lluitaven. Es creava així la Companyia de Santa Bàrbara. Durant els setges de 1808 i 1809, situades als diferents baluards i trams de muralla de la ciutat, dues-centes dones van socórrer ferits i alimentar soldats, van cuinar per a ells, van portar-los aigua, benes i municions. Una llarga cinta vermella al braç esquerre les identificava entremig dels ferits i de la ciutat dolent.
Cristina Massanés Casaponsa

El Llibre del Sindicat Remença de 1448 recull els noms de les dones i els homes que van participar a les reunions. El 2013 va ser incorporat al registre Memory of the World de la UNESCO. Es conserva a l'Arxiu Municipal de Girona

(Ampliar) - El Llibre del Sindicat Remença de 1448 recull els noms de les dones i els homes que van participar a les reunions. El 2013 va ser incorporat al registre Memory of the World de la UNESCO. Es conserva a l'Arxiu Municipal de Girona.

L'àngel sense cap.
Com deuria ser aquella testa que orientava el rumb dels gironins i que evitava que perdessin el nord?

Durant el setge de 1809, una bala francesa va arrencar el cap de l'àngel del campanar de la catedral. El penell va estar decapitat més de 150 anys, fins que el 1968 n'hi van posar un de nou, obra de Ramon M. Carrera. Actualment, el vell àngel sense cap és un dels objectes més emblemàtics dels Museu d'Història de Girona.

La Carta d'Atenes (1931) va posar negre sobre blanc la voluntat de conservació i preservació del patrimoni cultural de la humanitat emplaçant els estats a donar-se suport en aquesta tasca mútua i fomentant el retorn (o la reconstrucció), sempre que sigui possible, d'un bé al seu lloc original. La Carta de Venècia (1964) suggereix que la recomposició, si s'ha de preveure, sigui sempre de mínims i diferenciable de l'original; en cap cas s'ha de promoure ex novo zones figurades o inserció d'elements que siguin determinants per a la figuració de la peça. Aquestes conclusions posaven fi a una pràctica estesa en el camp de la restauració monumental estilística o historicista, segons les teories del seu màxim representant Viollet-le-Duc. Però també, en el cas dels objectes, despatxaven la vella tradició del primer col·leccionisme d'escultura clàssica, displicent a l'hora d'apreciar la bellesa en una fracció de marbre. Caldrà esperar fins a l'adveniment de la poètica de la ruïna, al segle XVIII, per veure en el fragment un bocí de l'absolut. Tan avesats estem a veure un món en un meteorit que fins i tot se'ns faria estrany que la Niké del Museu del Louvre, segurament una de les escissions més icòniques, recuperés algun dia el cap. L'admetríem? Passaria el mateix amb el cap perdut del penell de la catedral?
Francesc Miralpeix Vilamala

Penell. Àngel de la Catedral. Ramon Salvatella calderer, Colobran i Ambrós dauradors, Narcís Calmelles daguer. Ca. 1764. Bronze

(Ampliar) - Penell. Àngel de la Catedral. Ramon Salvatella calderer, Colobran i Ambrós dauradors, Narcís Calmelles daguer. Ca. 1764. Bronze.

La idea de Girona.
Ermessenda, em dic. I tot un món es posa dret.

Girona és jueva i és cristiana. Aquesta talla de fusta policromada del segle XVIII és una de les representacions de Sant Narcís que mostra de manera més evident els atributs del bisbe patró de la ciutat: la mitra, la capa pluvial i les mosques que la decoren. La mezuzà del segle XV conservada al Museu Bíblic, conté els versets del Deuteronomi que defineixen allò que vol dir el judaisme. I per amunt de tot, l'anell amb un nom escrit en àrab i en llatí: Ermessendis, recorda aquella que, al segle XI, va menar i va nombrar la ciutat sencera.

De tots els llocs possibles del món, no hi ha dubte que som a Girona. Sant Narcís, Ermessenda i el Call. Amb pocs símbols tan assenyalats es construeix el mite fundacional d'una ciutat. Un reliquiari, un anell, un pergamí. Com els flascons d'essències, aquests objectes són preciosos per dins i per fora, preciosos en un sentit que no té tant a veure amb la bellesa com amb la seva durabilitat, encara que el perfum ja s'hi hagi assecat. Si més no, el record d'una olor hi perviu, com en el cruixit de l'empostissat d'una casa vella ressonen encara les passes dels antics estadants, els seus murmuris nocturns. Esdevenir els emblemes d'un indret, suportar tota la benedicció i tot el desassossec de no ser pas coses en si mateixes, sinó més i tot mediadores d'alguna idea que hi ha adherida, com un polsim o una ferida, comporta una responsabilitat descomunal que no totes les metàfores estan en disposició d'abraçar.
Eva Vázquez Ramió

Anell sigil·lar de la comtessa Ermessenda. Segles X-XI. Calcedònia

(Ampliar) - Anell sigil·lar de la comtessa Ermessenda. Segles X-XI. Calcedònia. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Girona, de Barcelona i d'Osona, fou la dona ab més autoritat de tota la història de Catalunya. A ella la ciutat li deu l'essència i la gran esplendor del seu temps medieval. Va fundar el monestir de Sant Daniel, el 1017, i va contribuir a consagrar la catedral romànica de Santa Maria, el 1035, on reposa des de la seva mort. Al segle XIV, l'escultor Guillem Morell li va tallar en marbre un sepulcre que George Steiner va qualificar d'obra magna del gòtic i de 'bellesa absoluta'. Ermessenda va llegar el seu segell, que du el seu nom en lletres àrabs i llatines, a la catedral de Girona, on fa d'ornament de la custòdia.

Detall del sepulcre d'Ermessenda de Carcassona conservat a la Catedral de Girona, obra de Guillem Morell. Segle XIV

(Ampliar) - Detall del sepulcre d'Ermessenda de Carcassona conservat a la Catedral de Girona, obra de Guillem Morell. Segle XIV. Fotografia de J.M. Oliveras. CRDI - Ajuntament de Girona.

De fil, de drap, de seda i de botons.
Teixir paraules, escriure fils, ordir textos, cosir verbs, trenar vida.

Durant unes excavacions al Call en una casa que havia sigut de la família jueva Desportal es van trobar un didal i unes agulles de cap. Molt probablement van ser usats per les dones de la família en les tasques casolanes de teixit i costura. Actualment, es conserven al Museu d'Història dels Jueus. El 2017 les màquines i els records de l'antiga Fàbrica Grober de Girona, que comptava amb un 90% de ma d'obra femenina, van ser cedits a la ciutat i des de llavors són al Museu d'Història. En destaca un ordidor de cinteria estret que és un dels poquíssims models existents al país.

Els didals i agulles medievals de la comunitat jueva de la ciutat tracen una línia invisible amb les llargues hores de treball fabril de la Grober, la indústria més important de Girona durant dècades. S'hi feien teixits molt especialitzats de banda estreta com cordons, cintes, gomes, betes o trenes, i també botons. Va arribar a ser un complex industrial amb 1.500 persones entrant i sortint cada dia i amb un 90 % de dones. Però també hi havia nens, nenes, joves, homes i famílies senceres que van donar suport a les vagues de 1899, 1911 i a les dels anys vint per millorar unes condicions deplorables: 10 hores de treball a 4 pessetes diàries els homes, 2,75 els joves entre 16 i 18 anys i sense jornal fix les dones. Les ordidores, que eren dones, preparaven els fils per a l'ordit del teixit: aquest tramat de fils que es mantenen en tensió en un teler i on es va inserint un altre fil, la trama, que els acaba creuant o unint tots. I és que, com bé recull la mitologia, amb figures com Ariadna, Penèlope, Aracne o les moires o parques, el teixir ha estat una activitat ancestralment associada a les dones, aquelles qui donen la vida i en tenen cura. Trenar vida, filar noms, ordir la trama del temps, cosir generacions.
Cristina Massanés Casaponsa

Didal de sastressa i agulles de cap. Segles XIII-XIV. Bronze

(Ampliar) - Didal de sastressa i agulles de cap. Segles XIII-XIV. Bronze. Procedeixen del pati inferior del Museu d'Història dels Jueus.

Ordidor de cinteria estret. Segle XX. Fusta i metall. Procedent de la fàbrica Grober de Girona

(Ampliar) - Ordidor de cinteria estret. Segle XX. Fusta i metall. Procedent de la fàbrica Grober de Girona.

La casa. La vida. Els noms.
Elles actuen i tot va endavant: les coses; les llars; el món.

Als anys vuitanta del segle XX, en les obres de reforma de l'edifici que havia d'acollir el Museu d'Història de la Ciutat, es van trobar restes de vaixelles i de cerà:mica i unes rajoles decorades amb l'escut de la família Sarriera. La interpretació de per què eren aquí va venir en documentar-se la presència d'Elionor, filla de la família Sarriera i esposa d'Arnau Benet de Cartellà, al casal del carrer de la Força, a finals del segle XV. El 2013, en les excavacions en una casa del Call, va aparèixer una gran gerra de ceràmica verda plena de terra, d'ossos i potser, cendres, que és un dels objectes més interessants de la col·lecció del Museu d'Història dels Jueus de Girona.

Elionor, una de les filles de l'antiga nissaga dels Sarriera, va casar-se, a finals del segle XV, amb Arnau Benet de Cartellà, i s'uniren així fortunes, noms i herències. Es va instal·lar al casal de l'espòs, i amb voluntat de reivindicar identitat i origen, va disposar que es col·loquessin rajoles amb l'emblema heràldic dels Sarriera a les estances més nobles de la casa senyorial. En la vida de cada dia d'aquella família, vaixelles luxoses i objectes delicats es mostraven en taules ben parades i cuines ben fornides. A l'altre costat de carrer, endins del call, dos-cents anys abans, algú, possiblement una dona, va soterrar una gran gerra de ceràmica verda, plena de terra i d'ossets, als fonaments d'una casa d'aquell barri jueu antic i poblat de gent sàvia. Dues cases que foren llar de moltes generacions gironines s'obrien a banda i banda d'aquell carrer que contenia mil vides i que comprenia tot un món: el de la Girona medieval, curulla de bellesa i plena de contradiccions.
Sílvia Planas Marcé

Gerra de tres nanses. Ceràmica vidriada. Segle XII-XIII

(Ampliar) - Gerra de tres nanses. Ceràmica vidriada. Segle XII-XIII. Trobada soterrada a la base d'un mur d'una casa que es va construir al Call de Girona al seggle XIII. Era plena d'ossets i de terra, potser també de cendres. Pel seu contingut misteriós i la seva conservació excel·lent, és un objecte destacat entre els que s'han trobat al Call gironí. Es conserva al Museu d'Història dels Jueus.

Sintonies.
El 1960 Teresa Suñer va traspassar la línia vermella: va compondre una sardana.

L'acordió amb el que l'Agustí López acompanyava els Gegants, les ràdios de la col·lecció de Jaume Pol i les partitures de sardanes de Teresa Suñer ofereixen un punt de vista inèdit de la ciutat a través de la música. L'exercici és senzill, Només cal cercar una nova freqüència, un dial que sintonitzi amb la perspectiva de gènere, l'interès per les músiques populars i la curiositat per explorar els entretinguts marges de la història.

Un sostre de vidre marcava, no només a Girona sinó arreu d'Europa, els límits de la composició per a les dones. Les peces dolces i d'inspiració melòdica eren tractades amb condescendència pels col·legues masculins, i les que requerien un desenvolupament harmònic o instrumental més generós es consideraven poc adequades, per massa virils, a la naturalesa de les dones. Però Teresa Suñer va traspassar la línia vermella: va compondre una sardana. Els Pol van ser tota una institució a Ràdio Girona. Paco Pol va entrar-hi com a tècnic i realitzador després de la guerra. El 1952 s'hi va incorporar Jaume Pol, qui ben aviat va començar a reunir aparells antics i va formar una col·lecció molt destacable. En Tinet, nascut el 1925, s'havia quedat cec de ben petit. D'esperit alegre i caràcter afable, de jove va aprendre a tocar l'acordió de botons amb el qual de més gran acompanyava els capgrossos i els gegants per Corpus i altres festes. Més endavant, amb el seu nou acordió, vermell i llampant, tocava El tiro-liro i altres èxits de la nova època, quan les cases de l'Onyar ja lluïen els colors vius de la democràcia.
Anna Costal Fornells

Acordió d'Agustí López i Gambau, Tinet. Ca. 1950, Plàstic i tela. Donació de la família López Ricart, 2019

(Ampliar) - Acordió d'Agustí López i Gambau, Tinet. Ca. 1950, Plàstic i tela. Donació de la família López Ricart, 2019. A la planta baixa del Museu d'Història de Girona s'hi exposen els gegants i els capgrossos que en Tinet acompanyava amb el seu acordió quan ballaven en cercavila pels carrers de la ciutat.

Paraules divines.
Girona era una lleixa, una biblioteca, una escola, un indret d'estudi, un debat.

Al segle XV, els pensaments dels savis del Call van recollir-se en comentaris al Talmud com el fragment conservat a l'Arxiu Municipal. El 2007, Francesc Torres Ponsó s'inspirava en el tractat talmúdic de Niddà per crear 'El Talmud, l'ordre de les coses pures'. El 975, la paraula dibuixada d'Ende, la monja pintora, la projectava a la història des del Beatus que va il·luminar amb 115 miniatures meravelloses. Són moltes les paraules divines que omplen l'esperit de Girona.

Talmud és una paraula hebrea que significa 'estudi', 'aprenentatge', i és també el nom de l'antic compendi de comentaris rabínics sobre la llei religiosa dels jueus. És una obra col·lectiva, un aplec de veus i d'opinions de més de dos mil rabins de temps diferents que dialoguen, debaten, discuteixen i analitzen de forma metòdica i lògica, cada paraula, cada terme, cada verset de la Llei. Seu d'una de les comunitats jueves més importants del país durant l'edat mitjana, Girona destacà pels seus rabins, pels seus mestres i per la seva acadèmia talmúdica. La ciutat cristiana també va ser una esperança: la seva catedral va rebre el 1078 la còpia més bella i completa del Comentari a l'Apocalipsi del Beat de Liébana, un text que en aquells segles d'enfosca i de por es convertí en un símbol i en tota una arma teològica. Acabat de confegir l'any 975, el Beatus és obra de l'escriba prevere Sènior i de dos il·lustradors: "Ende la pintora i ajudadora de Déu" i el "monjo i prevere Emeterio".
Manuel Forcano Aparici

Comentari al Talmud

(Ampliar) - Comentari al Talmud.

Facsímil del Beatus de la Catedral de Girona, 975

(Ampliar) - Facsímil del Beatus de la Catedral de Girona, 975.

Ciència i coses.
Valentes i animades a creuar una frontera com a noies, estudiant i excel·lint en un món d'homes.

Tots els elements d'aquest àmbit provenen de l'Institut d'Ensenyament Mitjà de Girona, que entre 1869 i 1968 va estar ubicat en l'edifici que avui acull el Museu d'Història. La col·lecció està formada per elements usats a les classes i als laboratoris i es conserva entre el Museu i l'actual Institut Jaume Vicens Vives, que el 1969 va agafat el relleu del vell institut.

En aquestes làmines de colors, com si el vidre tingués un reservori de memòria, hi veiem l'infant i la nena avantatjada, l'aplicació en l'estudi, la pulcritud en els deures lliurats. El viscosímetre d'Engler, destinat a mesurar la viscositat d'un líquid, ens porta a la realitat pretèrita que el va acollir, a aquells gabinets, aquells experiments en grup amb el nas enganxat a l'aparell, i als ulls com taronges per veure-hi més enllà del petit món conegut de cadascú. La capsa de fusta té cinquanta compartiments per desar-hi els segells de goma amb el nom de les assignatures que s'impartien a l'Institut al segle passat. Cinquanta noms, de cinquanta mons. El bombo amb les boletes per al sorteig dels temes de l'examen de revàlida remet a l'escenari imponent on es desenvolupava la prova, a la solemnitat del tribunal, a l'explicitat de la disjuntiva que tenallava l'alumnat, a una veritable cerimònia de pas que la cultura occidental havia dissenyat com a entrada al món seriós dels adults. Els flascons guardaven una representació de les substàncies pures i mesclades a partir dels 118 elements químics catalogats. Estris de laboratori, de tota forma i color, que com fireta per a batxillers eren el fil tensat entre una infantesa acabada de deixar i una vida adulta encara a l'horitzó de la incertesa.
Rosa M. Gil Tort

Pupitre escolar. Segle XIX

(Ampliar) - Pupitre escolar. Segle XIX. Procedeix de l'Institut d'Ensenyament Mitjà.

Ampolles, recipients i flascons. Segle XIX-XX. Procedeixen de l'Aula de Química de l'Institut d'Ensenyament Mitjà

(Ampliar) - Ampolles, recipients i flascons. Segle XIX-XX. Procedeixen de l'Aula de Química de l'Institut d'Ensenyament Mitjà.

Viscosímetre de la sala de ciències, ca. 1900. Caixa de segells de goma, segle XX. Bombo, segle XX

(Ampliar) - Viscosímetre de la sala de ciències, ca. 1900. Caixa de segells de goma, segle XX. Bombo, segle XX. Procedeixen de l'Aula de Química de l'Institut d'Ensenyament Mitjà.

Retrat d'un grup d'alumnes al claustre de l'Institut d'Ensenyament Mitjà. 1880. Autor desconegut

(Ampliar) - Retrat d'un grup d'alumnes al claustre de l'Institut d'Ensenyament Mitjà. 1880. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Mirant les altres.
Són aquí, però no tenen nom.

Als anys quaranta del segle XX diferents artistes de Girona varen pintar retrats de dones gitanes, i els seus quadres avui formen part de la col·lecció del Museu d'Història. Però aquestes obres no recullen ni representen la realitat de la població gitana de Girona; tan sols mostren de quina manera la ciutat s'ha mirat, sempre, les "altres".

L'altra és la més esquiva de tots els altres imaginables, la més suspecta també. És estrangera i per tant enigmàtica; un misteri per desentranyar, una por per vèncer?, però la seva condició de dona hi afegeix una amenaça no sempre velada, aquella barreja d'atracció i repulsió que té a vegades la bellesa allà on fa mal perquè no l'esperes, aquella prevenció davant una feminitat pecaminosa i temptadora. L'origen incert forma part de la mitologia fascinant construïda al voltant de la gent gitana, aquesta ètnia que canviava de nom d'una frontera a l'altra i que no reconeixia més país que el cercle que formaven els cavalls al voltant de la tenda i la foguera. Emília Xargay i Montserrat Llonch pintaven les seves gitanes esquives, i no es pot descartar que les artistes gironines reconeguessin en les seves veïnes, les seves semblants, una anomalia propera a la seva, la de ser dones que pintaven, i que ho fessin amb visibilitat i endurança. Joan Orihuel, que va ser mestre de totes dues, no està, en canvi, per subtilitats. Retrata una gitana morta, que li interessa molt menys, de tota manera, que el teatret macabre dins el qual l'ha ajagut.
Eva Vázquez Ramió

'La gitana gerundense; la muerta'. Joan Orihuel Bartra. 1946. Oli sobre tela. Donació de M. Rosa Mazo i Camps

(Ampliar) - 'La gitana gerundense; la muerta'. Joan Orihuel Bartra. 1946. Oli sobre tela. Donació de M. Rosa Mazo i Camps.

Arts delicades.
El batec a l'aire, el repòs i l'autoritat, la llum a dins de casa.

Un ventall del segle XIX, una cadira d'estil modernista, un pany de rajoles decorades d'una casa dissenyada per Rafael Masó. El Museu conserva aquests objectes preciosos, que remeten a la vida quotidiana de la burgesia gironina del tombant del segle XIX i inicis del XX. Els relats que en deriven expliquen també una història de Girona: la de la vida portes endins, la de les dones i les llars que es vestien amb arts delicades.

La imatge estantissa pintada en la seda del país que s'observa en aquest ventall plegable suggereix llargues contemplacions en temps d'espera, en una realitat igualment estantissa, com era la vida d'aquelles dones que utilitzaven vanos com aquest. Sovint l'espera i els somnis sobre la pròpia vida, eren tan simples com el dibuix cristal·litzat en els ventalls que ocupaven les mans en les hores mortes. Molts objectes, com aquesta cadira de boga d'estil noucentista, o el conjunt de rajoles decorades, que va omplir de color el pati cobert del primer pis de la Casa Ensesa, s'han perdut precisament per la condició de quotidianitat que els amarava. Potser els Ensesa varen voler tenir un recés tancat on hi entrés la llum i no pas el brogit de la ciutat que es deixondia, i a la qual ells contribuïen amb les seves indústries i magatzems. Potser el jardí de la casa els semblava poc íntim, al costat de l'espai destinat als carros i camions carregats de farina. Potser la família anhelava un clos privat amb llum, aigua i flors, un petit jardí domèstic i artificial, una eixida particular on gaudir del pas del temps, del riure dels infants, de les estones de platxèria.
Rosa M. Gil Tort

Ventall. Seda pintada i fusta. Segle XIX

(Ampliar) - Ventall. Seda pintada i fusta. Segle XIX.

L'origen de la vida.
El femení és un misteri, van dir els savis, i exiliaren el cos de les dones a la nit.

El Museu d'Història dels Jueus conserva un amulet cabalístic que conté caràcters màgics que fan de protecció en el moment del part. El 1921, i amb motiu del Congrés de Metges que es celebrava a la ciutat, l'ajuntament va encarregar a Rafael Masó Valentí el disseny d'una làpida commemorativa del ginecòleg gironí Guillem de Coltellar, que fou metge de Mata d'Armanyac, esposa de Joan II (segle XIV). La taula d'exploració ginecològica data del 1930 i probablement procedeix de l'antic hospital de Santa Caterina de Girona. Tots aquests objectes suggereixen múltiples lectures de la maternitat i de la consideració mèdica i social que li ha donat la història.

En èpoques antigues, l'àmbit del part era reservat a les llevadores, que a més d' assistir la partera la instruïen en el coneixement de les necessitats del nadó i en la cura del propi cos, tant del punt de vista mèdic com estètic. Aquest espai els serà arrabassat tant a elles com a les metgesses a mesura que s'avança en l'època moderna i s'assimila la dona i les seves pràctiques mèdiques amb la bruixeria. Al segle XIX, quan la ginecologia s'institueix com a disciplina especialitzada, s'estableix una mirada altament sexualitzada sobre el cos de la dona i els seus mals passen a ser percebuts com el resultat de la seva naturalesa "femenina". Arraconat queda el saber acumulat i el coneixement transmès per les llevadores, les remeieres, les metgesses. Durant molts segles la dona ha estat considerada un home imperfecte que posseïa un òrgan, l'úter, animal inquiet, que els furgava les entranyes exigint procrear. La plenitud, inversa cara de la buidor, s'assolia, deien, amb l'embaràs.
Marta Marin-Dòmine

Làpida en honor del metge Guillem de Coltellar. Rafael Masó, disseny; Jaume Caselles, picapedrer. Talla en pedra nummulítica de Girona. Ca. 1921. Procedeix del Saló de Plens de l'Ajuntament de Girona

(Ampliar) - Làpida en honor del metge Guillem de Coltellar. Rafael Masó, disseny; Jaume Caselles, picapedrer. Talla en pedra nummulítica de Girona. Ca. 1921. Procedeix del Saló de Plens de l'Ajuntament de Girona.

Somriu; una ciutat de postal.
Als 70 la imatge de la ciutat ja està fixada com si fos un tatuatge, com un grafit.

Als anys 60 del segle XX la gent es feia fotos amb càmeres com aquestes, en espais emblemàtics de la Girona monumental. També se'n feien postals, que s'enviaven a familiars i amistats, com a record d'una visita turística memorable. La Rolleiflex TLR i la Bolex 160 Macrozoom són de la col·lecció que Josep Granés va donar al Museu el 1993. Evoquen els temps en què antigues càmeres de capacitat limitada captaven l'ànima d'una ciutat que es descobria al món i era internacionalitzada en postals acolorides.

Una fotografia és un procés de selecció. De tots els instants probables, la càmera en congela un. A la Girona dels seixanta l'ull fotogràfic seleccionava l'exposició de flors a Sant Pere de Galligants, el pas de la processó de Corpus, les Fires de Sant Narcís a la Devesa. Una fotografia és també un procés d'ocultació, que amaga les cicatrius de la postguerra, quan Girona és una ciutat grisa, una ciutat de militars i capellans, una ciutat poruga, encerclada en unes muralles imaginàries. Després, la Girona de postal coincideix amb la postal de Girona. La primera aportació és la rehabilitació de les cases de l'Onyar. Amb el pla es crea un skyline, un perfil urbà que és la metonímia de Girona. La segona aportació és la recuperació del llegat jueu. La ciutat es dota d'un nou relat i reivindica el seu passat. El mosaic incorpora dues noves tessel·les. L'èxit del turisme a Girona té molt a veure amb aquest nou escenari. Aviat, però, ja ningú no col·leccionarà àlbums de fotografies. Les imatges digitals han desplaçat les antigues càmeres i ho han canviat tot. Els mòbils han substituït l'escassetat per l'abundància. Des del 2020, les mascaretes amaguen els somriures. No hi ha imatges turístiques perquè no hi ha turisme. Què és una ciutat turística sense turistes? Existeix realment un lloc si ningú no el fotografia?
José A. Donaire Benito

Rolleiflex TLR, fabricada per Franke & Heidecke a Braunschweig, Alemanya. Segle XX. Kodak Instamatic 233-X. Fabricada per Kodak Stuttgart-Wagen, Alemanya. Entre 1965-1966.  Col·lecció Josep Granés

(Ampliar) - Rolleiflex TLR, fabricada per Franke & Heidecke a Braunschweig, Alemanya. Segle XX. Kodak Instamatic 233-X. Fabricada per Kodak Stuttgart-Wagen, Alemanya. Entre 1965-1966. Col·lecció Josep Granés.

Bolex 160 Macrozoom, càmera cinematogràfica, fabricada per Bolex, Suïssa. 1970-1971. Rolleiflex TLR, fabricada per Franke & Heidecke a Braunschweig, Alemanya. Segle XX. Kodak Instamatic 233-X. Fabricada per Kodak Stuttgart-Wagen, Alemanya. Entre 1965-1966.  Col·lecció Josep Granés

(Ampliar) - Bolex 160 Macrozoom, càmera cinematogràfica, fabricada per Bolex, Suïssa. 1970-1971. Rolleiflex TLR, fabricada per Franke & Heidecke a Braunschweig, Alemanya. Segle XX. Kodak Instamatic 233-X. Fabricada per Kodak Stuttgart-Wagen, Alemanya. Entre 1965-1966. Col·lecció Josep Granés.

Construint la ciutat.
Els objectes com a runes, com a pols de la memòria desenterrada.

El 2019 en un edifici de la plaça del Vi es va trobar aquest conjunt d'objectes, usats com a farciment d'una volta de construcció. Hi ha gibrells, bacins, escudelles, gerres, olles i rajoles, que segurament provenen d'una remesa defectuosa, raó per la qual mai no van tenir l'ús pel que havien estat fabricats. El 2014, al call, es van descobrir fragments de ceràmica que feien de filtre de l'aigua del micvé, el bany ritual jueu, del segle XV. Els objectes formen part de les col·leccions del Museu d'Història de Girona i del d'Història dels Jueus.

Recordava l'arquitecte i historiador italià Leonardo Benévolo a propòsit del naixement dels museus que a mitjan segle XVIII els objectes antics i col·leccionables van passar de ser un entreteniment privat, una afició de les elits nobles, a esdevenir un problema públic. Ho deia, és clar, perquè la democratització de la cultura en el marc del pensament il·lustrat va abastir la memòria col·lectiva, en endavant compartida i accessible, d'ingents quantitats d'objectes artístics que calia guardar i conservar, com ara escultures, pintures, draps, llibres o gravats. En paral·lel, la irrupció de l'arqueologia moderna com a disciplina científica vàlida per a la comprensió del passat a través de l'estudi dels vestigis materials, va atorgar als naixents museus la noble missió de ser guardians de les troballes, sovint envitrinades i seriades fins a l'extenuació, i d'esdevenir transmissors d'un relat degudament acomodat a cada entorn social. De resultes d'aquella dualitat estructural, va néixer el debat entre la necessitat de conservar i la d'exhibir, entre bellesa i saber científic, entre abundància i sobrietat, entre ruïna i runa. Avui en dia sabem que no necessàriament són conceptes antagònics.
Francesc Miralpeix Vilamala

Terrissa de volta. Conjunt ceràmic trobat en una casa de la plaça del Vi. Segle XVIII-XIX

(Ampliar) - Terrissa de volta. Conjunt ceràmic trobat en una casa de la plaça del Vi. Segle XVIII-XIX.

Terrissa de volta. Conjunt ceràmic trobat en una casa de la plaça del Vi. Segle XVIII-XIX

(Ampliar) - Terrissa de volta. Conjunt ceràmic trobat en una casa de la plaça del Vi. Segle XVIII-XIX. Aquestes gerres, escudelles, olles, plats, gibrells, càtirs i tupins es varen utilitzar per farcir el carcanyol, l'espai entre els arcs de'una volta, durant la construcció d'un edifici. En els segles passats, la ceràmica que es malmetia en una cuita, generalment a causa d'un excés de temperatura, s'usava amb aquesta finalitat, perquè és un material de poc pes, que no carregava excessivament les voltes.

Diverses maneres de dir Girona.
Cada llengua representa una manera de veure el món.

L'audiovisual recull relats, expressions, sentiments i històries de vida de persones de procedència geogràfica i cultural diversa que s'han establert a Girona i han fet d'aquesta ciutat casa seva. Formen part del present i del futur de la ciutat i la diuen des de l'essència primera: les paraules de la seva llengua materna.

Cada llengua és una manera de veure el món. Rere aquesta afirmació tan simple s'hi amaga una reflexió profunda: una llengua no és un mer codi de comunicació, és un sistema complex amb unes característiques particulars que permeten expressar la realitat social dels seus parlants. La llengua materna de cadascú marca el seu origen i significa la seva memòria personal. En el context multilingüe actual de Catalunya, i de Girona, la incorporació d'una nova llengua, la llengua del lloc d'acollida, no ha significar mai la pèrdua de la llengua materna, sense renunciar, però, a reivindicar sempre el català com a llengua d'intercomunicació i de cohesió social. Aquest multilingüisme és una enorme riquesa cultural que cal preservar i que ens ha de servir d'oportunitat per aconseguir enfortir la nostra llengua pròpia com a llengua comuna de comunicació interlingüística. Si aconseguim realment que el català sigui la 'lingua franca', respectant sempre la llengua materna de cadascú, aconseguirem una millora de la cohesió social i l'empoderament definitiu del nostre idioma. La fortalesa d'una societat sempre va lligada a la fortalesa de la seva llengua.
Josep Planas Marcé


Inauguració de l'exposició. Reportatge fotogràfic de la inauguració oficial el divendres 18 de juny de 2021.

Presentació del catàleg. Reportatge fotogràfic de la presentació del catàleg de l'exposició el dimarts 21 de desembre 2021.

[Més imatges]------Tornar-Index-Més imatges

Retrat de Raimunda Nouvilas i Pgès. Rull. Oli sobre cartró. Segle XX

(Ampliar) - Retrat de Raimunda Nouvilas i Pgès. Rull. Oli sobre cartró. Segle XX. MHG. Dipòsit de Carme i Eugènia de Pagès i Berges.

Maqueta per al monument a les Heroïnes de Santa Bàrbara. Fidel Aguilar. Ca. 1916

(Ampliar) - Maqueta per al monument a les Heroïnes de Santa Bàrbara. Fidel Aguilar. Ca. 1916. Modelat (terra crua). A inicis del segle XX, amb motiu del centenari dels setges de Girona, un grup de dames gironines varen organitzar un concurs per escollir el disseny d'un monument dedicat a les Heroïnes de Santa Bàrbara. L'escultor gironí va presentar aquesta maqueta, però el concurs el varen guanyar els gemans Oslé, autors del monument que es troba a la capella de Sant Narcís de la basílica de Sant Feliu.
[Monument a les Heroïnes de Santa Bàrbara]

Penell. Àngel de la Catedral. Ramon Salvatella calderer, Colobran i Ambrós dauradors, Narcís Calmelles daguer. Ca. 1764. Bronze

(Ampliar) - Penell. Àngel de la Catedral. Ramon Salvatella calderer, Colobran i Ambrós dauradors, Narcís Calmelles daguer. Ca. 1764. Bronze.

Mezuzà. Segle XV. Tinta sobre pergamí. Procedeix del Call de Girona

(Ampliar) - Mezuzà. Segle XV. Tinta sobre pergamí. Procedeix del Call de Girona. Museu Bíblic de Girona. La mezuzà és un petit pergamí que conté uns versets del Deuterenomi que són la professió de fe del poble jueu: 'Escolta, Israel, el Senyor és el teu Déu, el Senyor és U'. Es diposita enrollat i dins una capseta al brancal dret de les portes, i es toca en entrar i sortir de casa, complint amb el precepte judaic. Al Call de Girona s'hi conserven diverses escletxes per posar-hi la mezuzà. Aquesta va ser trobada emparedada en una casa del carrer de la Força, als anys vuitanta del segle XIX.

Bust reliquiari de Sant Narcís. Autor desconegut. Segle XVIII. Talla en fusta policromada

(Ampliar) - Bust reliquiari de Sant Narcís. Autor desconegut. Segle XVIII. Talla en fusta policromada.

Dones i nenes als telers de la fàbrica Grober. 1910

(Ampliar) - Dones i nenes als telers de la fàbrica Grober. 1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Ordidor de cinteria estret. Segle XX. Fusta i metall. Procedent de la fàbrica Grober de Girona

(Ampliar) - Ordidor de cinteria estret. Segle XX. Fusta i metall. Procedent de la fàbrica Grober de Girona.

Rajoles gòtiques amb l'escut heràldic de Sarriera. Segle XV. Pasta ceràmica (terra cuita) decoració en blau català

(Ampliar)

Rajoles gòtiques amb l'escut heràldic de Sarriera. Segle XV. Pasta ceràmica (terra cuita) decoració en blau català

(Ampliar)

Rajoles gòtiques amb l'escut heràldic de Sarriera. Segle XV. Pasta ceràmica (terra cuita) decoració en blau català

(Ampliar) - Rajoles gòtiques amb l'escut heràldic de Sarriera. Segle XV. Pasta ceràmica (terra cuita) decoració en blau català.

Teresa Suñer. Autor desconegut

(Ampliar) - Teresa Suñer. Autor desconegut. Fotografia extreta del programa de mà del concert 'Audición de composiciones para canto y piano y violín y piano. Domingo 19 de noviembre de 1950. Círculo Artístico de Gerona. Sección de Música'.

Partitura de la sardana 'Valenta' de Teresa Suñer

(Ampliar) - Partitura de la sardana 'Valenta' de Teresa Suñer. Donació de Josep Baró i Güell, 1961. L'any 1960, la cobla La Principal de la Bisbal la va estrenar.

Gramola. Ràdio Invicta. Ca. 1950. Fusta, baquelita, plàstic, tela, vidre

(Ampliar) - Gramola. Ràdio Invicta. Ca. 1950. Fusta, baquelita, plàstic, tela, vidre. Col·lecció Jaume Pol i Perera. El 1993 Jaume Pol va cedir a la ciutat la seva col·lecció d'aparells receptors de ràdio. El Museu d'Història de Girona compta amb un espai dedicat a la història de la ràdio a la ciutat, on es mostren els aparells més representatius de la col·lecció, contextualitzats amb textos i imatges de cada moment.

Esclat de primavera (partisel·la de sardana). Ma Núria Dalmau i Damau. Ca. 1940

(Ampliar) - Esclat de primavera (partisel·la de sardana). Ma Núria Dalmau i Damau. Ca. 1940. El Museu d'Història de Girona conserva una col·lecció interessant de particel·les de sardanes, entre les quals n'hi ha de composades per dones, com la Teresa Suñer, la Núria Dalmau, la Roser Oliveras i la Dolors Bosch Agustí. Igualment, té un espai a la quarta planta dedicat a la sardana, amb instruments molt interessants de procedència gironina i dades sobre la història de la sardana a la ciutat.

Fragment de comentari al Talmud de Jerusalem. Tinta sobre pergamí. Segle XIV. Girona

(Ampliar) - Fragment de comentari al Talmud de Jerusalem. Tinta sobre pergamí. Segle XIV. Girona.

Foli 63 del Beatus, amb una imatge que fa referència a 'un gran senyal: una dona vestida de Sol'

(Ampliar) - Foli 63 del Beatus, amb una imatge que fa referència a 'un gran senyal: una dona vestida de Sol'.

Làmina didàctica. Dr. J. Ritzema Bos, autor. Corvan Loenen, il·lustrador. J. F. Schreiber, impressor. Litografia. Segle XX

(Ampliar) - Làmina didàctica. Dr. J. Ritzema Bos, autor. Corvan Loenen, il·lustrador. J. F. Schreiber, impressor. Litografia. Segle XX. Procedeix de la sala de ciències de l'Institut d'Ensenyament Mitjà.

La gitana del mocador al cap. Montserrat Llonch i Gimbernat. Ca. 1948. Oli sobre tela. Llegat de Rosa Llonch Gimbernat

(Ampliar) - La gitana del mocador al cap. Montserrat Llonch i Gimbernat. Ca. 1948. Oli sobre tela. Llegat de Rosa Llonch Gimbernat.

Esbós de gitana. Emília Xargay i Pagès. 1946. Dibuix sobre paper

(Ampliar) - Esbós de gitana. Emília Xargay i Pagès. 1946. Dibuix sobre paper.

Cadira de boga amb braços. Josep Maria Busquets. Ca. 1920. Fusta policromada i balca. Procedeix de la torre de Can Bartrina, Girona

(Ampliar) - Cadira de boga amb braços. Josep Maria Busquets. Ca. 1920. Fusta policromada i balca. Procedeix de la torre de Can Bartrina, Girona.

Rajoles vidriades d'arrambador. Rafael Maqsó Valentí. 1913-1915. Pas ceràmica, coberta opaca. Fabricat per Fills de Pujol i Bausis, Esplugues de Llobregat. Col·lecció Farinera Masó

Rajoles vidriades d'arrambador. Rafael Maqsó Valentí. 1913-1915. Pas ceràmica, coberta opaca. Fabricat per Fills de Pujol i Bausis, Esplugues de Llobregat. Col·lecció Farinera Masó.

Amulet hebreu. Tinta negra sobre pergamí. Segle XVIII, Europa de l'Est. A les comunitats jueves medievals era molt comú l'ús d'amulets que tenien la funció de protegir tant la mare que paria com la criatura que naixia. En aquest s'hi veuen combinacions de lletres de l'alefat que configuren noms divins i d'àngels protectors i s'hi llegeix l'expressió 'ha-eix xaca ha-eix' (el foc s'enfonsa en el foc), un conjur de protecció en el moment del part

(Ampliar) - Amulet hebreu. Tinta negra sobre pergamí. Segle XVIII, Europa de l'Est. A les comunitats jueves medievals era molt comú l'ús d'amulets que tenien la funció de protegir tant la mare que paria com la criatura que naixia. En aquest s'hi veuen combinacions de lletres de l'alefat que configuren noms divins i d'àngels protectors i s'hi llegeix l'expressió 'ha-eix xaca ha-eix' (el foc s'enfonsa en el foc), un conjur de protecció en el moment del part.

Taula d'exploració ginecològica. Ferro i vidre. Ca. 1930. Probablement procedeix de l'antic hospital de Santa Caterina. Donació de Carme Bosch i Bars, vídua de Teodor Casas i Martí

(Ampliar) - Taula d'exploració ginecològica. Ferro i vidre. Ca. 1930. Probablement procedeix de l'antic hospital de Santa Caterina. Donació de Carme Bosch i Bars, vídua de Teodor Casas i Martí.

Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV

(Ampliar) - Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV. Ceràmica pisa amb decoració en blau català i reflexos Metàl·lics. Procedeix de l'edifici del Museu.

Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV

(Ampliar) - Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV. Ceràmica pisa amb decoració en blau català i reflexos Metàl·lics. Procedeix de l'edifici del Museu.

Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV

(Ampliar) - Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV. Ceràmica pisa amb decoració en blau català i reflexos Metàl·lics. Procedeix de l'edifici del Museu.

Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV

(Ampliar) - Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV. Ceràmica pisa amb decoració en blau català i reflexos Metàl·lics. Procedeix de l'edifici del Museu.

Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV

(Ampliar) - Escudella de vaixella medieval. Segles XIV-XV. Ceràmica pisa amb decoració en blau català i reflexos Metàl·lics. Procedeix de l'edifici del Museu.

Plat de vaixella medieval. Segles XIV-XV

(Ampliar) - Plat de vaixella medieval. Segles XIV-XV. Ceràmica pisa amb decoració en blau català i reflexos Metàl·lics. Procedeix de l'edifici del Museu.

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés