Fragment de Parc Monceau, 1995

La suggestió de la realitat.

Llucià Homs.

Explica Sergi Vila-Sanjuan que Barcelona ha estat una ciutat marcada en termes estètics per les anomenades avantguardes. Durant molts anys la pintura que es tenia en compte era sobretot l'abstracta, amb una forta influència de l'abstracció matèrica d'Antoni Tàpies.

A partir de la segona meitat dels vuitanta afloren noves formes de pintura realista en l'escena artística catalana. Aquests nous realistes, que a diferència dels madrilenys no formen cap grup unitari, tenen molt en compte les avantguardes de principis de segle, la composició cubista, la distribució espaial de l'abstracció, la configuració matèrica de l'informalisme...

La pintura d'en Santi Roca D. Costa l'hauríem d'enquadrar dins d'aquest «nou realisme», sinó fos perquè ell, des dels seus inicis ve treballant en aquesta línea, de tal manera que el seu discurs no és fruit d'una moda d'aquests últims anys sinó d'una trajectòria de coherència i rigor.

La seva realitat, però, és una realitat molt particular, perquè sols la pren com a referència. Cal anar més enllà de la primera impressió per veure que la utilitza com a recurs per a una construcció mental pròpia, on els elements aparèixen i s'eliminen segons les necessitats de la composició. És una realitat molt minuciosa però replantejada, perquè apareix com una resposta ideal del que seria «la seva realitat», i crea, en aquest cas podríem parlar de què construeix, el seu propi univers personal.

Un univers molt més càlid i íntim del que pot semblar, marcat per les seves vivències personals. Fet que li permet incorporar una càrrega emocional que es nota en l'atmosfera que hi reflecteix i que la fa inconfusible.

Les seves pintures, de carrers i jardins solitaris, d'interiors sols insinuats, parlen de soledats, silencis i misteris, d'aquelles persones que sense veureles-hi, hi viuen, i sense ser-hi, hi són.

En Roca D. Costa ens parla en clau de suggestió. Entra en el subtil joc de les referències, de tal manera que qui observa les seves pintures intueix tot un món interior, entra dins d'elles, i abraçat per la seva atmosfera es fa partícip de les seves complicitats i insinuacions, perpetuant el joc de l'observador. És aquest qui en últim terme acaba i tanca el cercle del significat de la seva obra.

Inici | Altres textos