La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Del 3 de juny al 27 d'agost 2017 s'exhibeix al Museu d'Història de Girona l'exposició "Fams i abundàncies", produïda per la Xarxa de Museus d'Història i Monuments de Catalunya.
Al llarg de la història, s'han succeït moments de carestia o de fam i d'excés o abundància, pel que fa a la disponibilitat d'aliments, la qual cosa ha influït de manera decisiva en l'evolució de la humanitat. Encara avui, és una realitat ben palesa que provoca grans diferències socials. Aquesta exposició projecta una mirada històrica a l'entorn del tema i proposa una reflexió sobre com la por a la gana ha perseguit la humanitat des dels seus inicis.

Bol amb nanses. Època ibèrica

(Ampliar) - Bol amb nanses. Època ibèrica. Jaciment de Gebut, Soses. Museu de Lleida.

1. La fam ha estat un dels motors de la Humanitat.
L’inici de tot. La gana i la inseguretat han perseguit la humanitat des dels seus inicis, però l’augment del cervell va convertir uns primats en els depredadors més perillosos.
El revolucionari invent dels estris i la capacitat de controlar el foc van permetre ca&ccedoñ;ar altres animals, obtenir fruits i arrels i cuinar els aliments, cosa que va fer que el nostre cervell accelerés la seva evolució.
Fa 450.000 anys, l’home de l’Aragó (Homo erectus) va viure a Talteüll, a la Catalunya Nord. A partir del paleolític mitjà, amb l’arribada dels neandertals, la presència humana s’intensifica a Catalunya i apareixen els estris relacionats amb el foc. La cacera dels grans herbívors proporciona el menjar suficient per a la subsistència. L’arribada de l’home modern (Homo sapiens) marca el paleolític superior. En aquest moment es dóna una important especialització dels estris.

Recreació de la vida quotidiana a un poblat ibèric

(Ampliar) - Recreació de la vida quotidiana a un poblat ibèric.

2. Al Neolític s'inicia la producció d'aliments.
Els inicis de la domesticació. L’agricultura va permetre augmentar el nombre d’habitants. La producció d’aliments és una bona idea, però els inicis van ser durs. L’arqueologia mostra que la gent va patir desnutricions i fams periòdiques.
A Catalunya no hi ha dades exactes de l’arribada de l’agricultura, però sembla que es va produir al voltant del 5000-4000 aC. Després d’una primera fase en què la gent vivia en coves, es van començar a formar poblats com la Draga, a Banyoles, i a explotar tots els recursos agrícoles i ramaders del territori. Això va provocar excedents que afavorien el comerç i també el de productes de luxe, com els collars de variscita, una pedra que s’extreia de les mines de Gavà.
Les societats complexes són resultat dels intents d’acabar amb la fam. Va ser l’inici de tècniques de millora de la producció (adobs, guaret, etc.) i dels primers sistemes de conservació: sitges per als cereals, fumat i assecat de carns i la fermentació per obtenir cervesa o pa.

Morter. Època ibèrica

(Ampliar) - Morter. Època ibèrica. Jaciment del Tossal de Metxut, Maials. Museu de LLeida.

3. El pollastre apareix en aquest moment.
La societat proto-històrica: canvis en marxa. Des del segle VII aC trobem importants canvis a Catalunya. Grecs, fenicis i, més tard, cartaginesos vénen a comerciar amb els ibers, els habitants de la costa oriental de la Península, dividits en diverses tribus.
Hi havia veritables ciutats, així com poblats i granges que explotaven els recursos agrícoles. Als camps de sitges s’emmagatzemava el gra, molts cops destinat a l’exportació.
És en aquesta època que trobem la primera producció industrial de vi a la Font de la Canya, a Avinyonet del Penedès. Aquest consum s’associa a la celebració de grans banquets, com el de mas Castellar de Pontós, on van enterrar les deixalles d’un gran àpat (ossos de mamífers, ocells i peixos), així com les restes de cereal i de vaixella, especialment per beure.
Els cabdills podien fer servir estris especials a la cuina, com el capfoguer aparegut al Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.

Escudella de ceràmica blava. Segle XVII

(Ampliar) - Escudella de ceràmica blava. Segle XVII. Jaciment del molí de la Torre Balldovina, Santa Coloma de Gramenet. Museu Torre Balldovina.

4. Apareix la restauració col·lectiva.
Roma: l'inici de la nostra cultura. Hem heretat moltes coses del romans, també la nostra cultura alimentària.
Apici és el nom d’un famós gourmet que va viure al segle I dC. El llibre de receptes més complet de l’antiguitat porta el seu nom, encara que és el resultat d’un recull fet a finals de l’època romana. Podem dir que amb els romans la gastronomia va arribar a casa nostra.
L’alimentació de la gent del poble era molt frugal. Els aliments bàsics consistien en cereals, verdures i, algun cop, una mica de carn. El vi es consumia en abundància i el de la Laietània era conegut per la seva baixa qualitat.
A partir de mitjan segle III, es va desencadenar una forta crisi econòmica, política i militar. Va haver-hi grans fams que van dur molts pagesos a la rebel·lió i a ajudar les bandes de bàrbars, cada cop més nombroses i importants.
A finals de l’imperi la fam era tan forta que hi ha casos de canibalisme infantil.

Cuscussonera. Segle XIV

(Ampliar) - Cuscussonera. Segle XIV. Jaciment del Castell-Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Museu de Terrassa.

5. Sabem que la fam duia a menjar herbes, terra, cadàvers o a abandonar els fills.
Època altmedieval. Amb la fi de l’Imperi, comencen a aparèixer petites explotacions agràries controlades per famílies nuclears, que cedien part de la collita als nobles que tenien la jurisdicció de les terres.
Però una part del nord-est peninsular va passar a pertànyer a al-Àndalus a partir del 714, i els més de quatre segles de presència musulmana en la Catalunya actual van deixar una forta petjada que determinà la configuració futura del territori.
El desenvolupament agrícola, propiciat per una completa xarxa de recs i per importants innovacions en el camp de l’agronomia, va afavorir el creixement de les ciutats andalusines, així com l’aclimatació de productes procedents d’Orient.
Zona de frontera, xoc de sistemes polítics i diferències fonamentals en els sistemes agrícoles, van provocar èpoques de fam gairebé sistemàtiques en el món feudal.
Sense estructures comercials que poguessin esmorteir l’escassetat, algunes crisis deixaren mortaldats espaordidores.
Amb un sistema agrari tan debilitat i una noblesa que s’emportava una part important dels excedents, els pagesos, lliures o no, vivien al límit: una mala collita un any podia fer-los passar fam diversos anys o, directament, fer que es morissin de gana.

Poal amb vidriat verd. Segle XIV

(Ampliar) - Poal amb vidriat verd. Segle XIV. Jaciment del Castell-Cartoixa de Vallparadís, Terrassa, Museu de Terrassa.

La gastronomia jueva. La cuina jueva ens ha deixat diverses influències. L’adafina, un guisat fet amb llegums, verdures i carn, és el clar precedent dels pucheros i cocidos espanyols. El consum de verdures, com l’albergínia, va ser popularitzat pels jueus.
La selecció i manipulació dels aliments constitueixen una part important de la religiositat jueva, estrictament supervisada pel rabí de la comunitat. Això ha permès que la cuina jueva mantingui una personalitat definida pel Caixrut, les normes dietètiques que certifiquen que els aliments siguin aptes per al consum. Algunes de les lleis més importants són la prohibició de mesclar llet i carn, i també la de menjar cap mamífer que no tingui la peülla dividida en dos i que rumiï, cosa que veta el porc, el conill i el cavall, entre d’altres.

Plat de Pésaj. Ceràmica decorada, segle XV

(Ampliar) - Plat de Pésaj. Ceràmica decorada, segle XV. Còpia de l'original del Museu Nacional d'Israel. Museu d'Història dels Jueus. (Exposició "A la taula d'Estelina").

L'abundància musulmana. Catalunya es convertí en zona privilegiada d’intercanvi cultural amb l’al-Àndalus. Una de les aportacions principals dels musulmans a la cuina catalana (i europea) és la introducció de diversos productes nous, com la canya de sucre, el safrà, la taronja, l’albergínia, l’arròs o els espinacs, que des de la Península es van introduir a Europa. Els musulmans van ser també els introductors de la pasta a Espanya i Itàlia, i d’ells ve la paraula fideus, fidâwsh.
Una de les característiques de la cuina musulmana és la prohibició de menjar porc, considerat un animal impur. Malgrat que també tenen vetat l’alcohol, és el porc el que desapareix completament de la dieta musulmana i es converteix en signe d’identitat del cristianisme, l’única de les tres religions del llibre que en menja.

Les pintures murals de la Pia Almoina, reflex de la caritat dels lleidatans a la baixa edat mitjana

(Ampliar) - Les pintures murals de la Pia Almoina, reflex de la caritat dels lleidatans a la baixa edat mitjana. Museu de Lleida. Imatge: Generalitat de Catalunya.

6. Barcelona havia d'importar el gra de l'Aragó o Lleida.
Època medieval: creixement... i caiguda. Entre els segles XI i XIII hi ha un creixement important de la població. La gana no va desaparèixer, però un major abast del comerç va permetre una millor redistribució del menjar. Malgrat això, la situació va portar a una crisi de gran magnitud: Lo mal any primer (1333) és el primer d’una sèrie amb males collites, en què destaquen les del 1347 i el 1374. El 1348, arribà la pesta a Catalunya, que es va unir a la fam i va produir unes conseqüències desastroses. Els cavallers de l’apocalipsi s’ensenyoriren de la Catalunya interior, cosa que en va reduir la població entre un i dos terços.
De manera innovadora a escala europea, l’any 1374, Pere el Cerimoniós va dictar l’Ordinatio super aforamento grani, una llei extraordinària amb la qual pretenia evitar l’especulació i l’acumulació innecessària de gra.
Al segle XV la situació no millorà. La població va caure en picat i la inflació en els preus dels aliments es va disparar. La fam, la guerra i la mort s’ensenyorien de Catalunya i les seves conseqüències s’arrossegaren fins al segle XVII.

Botija. Segle XVIII

(Ampliar) - Botija. Segle XVIII. Museu de Cambrils.

7. La carn gairebé va desaparèixer de la dieta, tan sols podien menjar-ne els poderosos.
Segles XVI i XVII: la fam continua.
Lo any 1530 fou en tota Cathalunya tal la fam y pestilencia que era compassió. Pere Gil, Geografia de Catalunya (1600).
Al llarg del segle XVI, la població es va anar recuperant lentament. Tanmateix, en no haver-hi canvis en la tecnologia agrícola, a mesura que la població es recuperava, les crisis reapareixien. La més devastadora va ser la del 1647, la pitjor collita del segle, que va anar seguida per un brot de pesta el 1648, que va fer estralls en una població afeblida per la guerra dels Segadors.
Els cereals constituïen més del 80% de l’alimentació de les classes baixes. A poc a poc, els nous cultius vinguts d’Amèrica, sobretot el blat de moro i la patata, van anar convertint-se en suplements alimentaris importants. Altres productes americans, com la xocolata, es convertiren en símbol de refinament de les classes altes.
La fam mai no va desaparèixer, malgrat que les ciutats començaren a preparar-se comprant gra per esmorteir les pujades de preu, amb la qual cosa intentaven evitar les sublevacions populars.

La tensió social i l'estómac buit.
Visca la terra i muiren els traidors!
Al llarg de l’època moderna, es repeteixen les revoltes populars, amb una mateixa base de fons: la fam derivada de les crisis agràries cícliques.
El 1640, la guerra dels Segadors, iniciada com una revolta contra els Tercios espanyols, que eren alimentats per la població, acabà per convertir-se en una revolta política contra un govern que no respectava els drets històrics del Principat. El 1687, en la revolta dels Gorretes, novament els pagesos marxaven a Barcelona per protestar al virrei per l’ocupació de tropes. Altres revoltes seran d’origen més local, com la revolta de les Faves de Manresa el 1688, o l’avalot dels pobres a Valls el 1694, afavorides totes dues per la revolta del 1687.
Un clima tens recorria Catalunya, i la preparava per a la guerra de Successió.

Plat de ceràmica blava. Segle XVII

(Ampliar) - Plat de ceràmica blava. Segle XVII. Jaciment del molí de la Torre Balldovina, Santa Coloma de Gramenet. Museu Torre Balldovina.

8. La producció a Catalunya va ser tan alta que es van artigar totes les terres disponibles.
Segle XVIII: la represa.
La fam i el tifus van fer estralls entre els terrassencs, i cada dia es registraven de deu a quinze defuncions, nombre espantable si es té en compte el nombre d’habitants de Terrassa d’aquella època. Baltasar Ragón, sobre la guerra del Francès.
Després de la guerra de Successió, Catalunya estava devastada, però, al llarg del segle, la població i l’agricultura van recuperar-se, malgrat que les fams no van desaparèixer.
La vinya va tenir un fort increment a causa de la demanda exterior d’aiguardent, a Anglaterra, França i Amèrica, on les noves formes de destil·lació estaven aconseguint popularitat en detriment dels licors tradicionals. Reus es convertí en la capital exportadora d’aquest producte.
Va ser el capital econòmic generat per l’aiguardent el que, al segle XIX, va permetre la industrialització a Catalunya.
A finals de segle, els rendiments agraris començaren a estancar-se, i s’inicià un altre cop l’expansió dels cultius de terres ermes. El preu del blat tornà a pujar, i les crisis del tombant de segle van tornar a portar la gana, que, unida a la guerra del Francès (1808-1814), va ser desastrosa en algunes zones de Catalunya.

Fam i revolució. Al llarg dels segles XVIII i XIX, les tensions socials esclataven amb força quan les classes populars passaven fam.
El 1789, com a França, hi hagué una gran crisi de subsistència per la pujada dels preus del blat. Les males collites del 1787 i el 1788 i la pujada del preu del pa van provocar la revolta popular a Barcelona i altres ciutats.
De nou, el teló de fons era una fam que continuava atacant les classes populars més vulnerables. Els avalots continuaren al llarg del segle XIX, i cada cop tenien més força, de manera que es convertiren en veritables lluites revolucionàries paral·leles a les que es donaven a tot Europa.
L’exemple més conegut van ser les bullangues, un seguit d’esclats violents protagonitzats per una massa popular que demanava reformes polítiques i socials i que es van estendre del 1835 al 1843.
A la darrera bullanga, la Jamància (1843), els republicans més radicals utilitzaren les classes populars per intentar arribar al poder.
El primer avalot va ser un esclat de fúria anticlerical a Reus i Barcelona.

Greixonera vidriada marró. Segle XVII

(Ampliar) - Greixonera vidriada marró. Segle XVII. Jaciment del molí de la Torre Balldovina, Santa Coloma de Gramenet. Museu Torre Balldovina.

9. La Cuynera Catalana va ser el primer receptari escrit en català a l'època contemporània.
Industrialització... i encara gana. El XIX és un segle de canvi i expansió a tot Europa. A Catalunya, els diners de l’aiguardent s’inverteixen en les fàbriques. Un gruix important de camperols es desplacen a la ciutat, i es crea així el proletariat urbà.
A Espanya, però, les crisis de subsistència vindrien acompanyades d’epidèmies de còlera, que s’expandien de manera letal a les ciutats. Durant les crisis, les polítiques proteccionistes que gravaven les importacions de gra van afectar greument la població, ja que els preus es disparaven i s’havia d’acabar permetent la importació, com va passar el 1825 a Barcelona i Tarragona o el 1857 en gairebé tots els ports catalans.
S’inicià la creació d’infraestructures que permeteren una agricultura intensiva i de regadiu, com el canal de la Infanta (1819) o el canal d’Urgell (1861). Malgrat la millora alimentària a la segona meitat del segle, el consum de proteïnes continuava sent gairebé inexistent, a favor del pa, les patates o els llegums.
Barcelona era coneguda com la ciutat de les bombes.

Els nous moviments socials. Si un die l treball ens falte, i amb ell el pa, abans de morir de fam, ens jugarem la vide ls dos per menjar-ne, com dret i tenim a pesar de les lleis, a pesar dels jutges sense justicie. Fèlix Cortiella, Els artistes de la vida, 1898.
La industrialització va comportar grans masses de treballadors amb jornades extenuants i salaris reduïts. La malnutrició era una ombra que perseguia els obrers.
Amb les bullangues de Barcelona, començà a perfilar-se un esperit obrer entre les classes populars, i el 1840 es creava la primera associació obrera, la Societat de Teixidors. A Catalunya el moviment obrer es decantà cap a l’ala radical de l’anarquisme i els atemptats se succeïren.
Al segle XX, la violència continuà. Als fets de la Setmana Tràgica se li han d’afegir les onades de violència sindical i patronal: és l’etapa del pistolerisme.
L’escalada de violència va acabar radicalment amb la fi de la Guerra Civil, quan el poder de pressió dels treballadors va desaparèixer: la baixada generalitzada de salaris va imposar unes condicions demencials als treballadors.

L'exposició. Vitrines amb peces ibèriques

(Ampliar) - L'exposició. Vitrines amb peces ibèriques.

10. El gran cuiner Ignasi Domènech va escriure llibres específics per cuinar en aquestes dures condicions.
La Guerra Civil i la postguerra.
"(...) la meva germana em deia, “¿què no veus que estem afamats?”, “¿què no has patit prou gana?”, “¿què no veus que si no ho agafes tú, s’ho quedarà un altre?”
Alícia Guidonet. Memoria oral y alimentación: estrategias de supervivencia durante la Guerra Civil española y la postguerra. 2011.
Malgrat que al segle XX la societat deixa d’estar limitada per les crisis cícliques de l’agricultura, a Catalunya, la Guerra Civil va marcar profundament la trajectòria econòmica, política i social.
Al llarg de la guerra, Catalunya es va veure molt afectada per l’escassetat d’aliments, especialment de gra, i per la presència creixent de refugiats. La manca d’aliments va fer que aquests experimentessin un augment brutal.
A la fi de la guerra les coses no van millorar per culpa de la situació política general. El poder adquisitiu baixava i els preus no paraven de pujar. Es van crear cartilles de racionament, encara que molts cops calia cercar aliments al mercat negre per poder menjar.
La fam estava tan arrelada a la societat catalana, que van aparèixer imatges tragicòmiques i emblemàtiques com la de Carpanta, el pobre famolenc que mai no aconseguia menjar.

L'exposició. El segle XX

(Ampliar) - L'exposició. El segle XX.

El segle XX: dues cares de la moneda.
La industrialització va entrar de ple en la indústria alimentària: la rapidesa en el transport, la facilitat de conservació dels aliments gràcies a les cambres frigorífiques, la mecanització, l’ús de fertilitzants químics i fins i tot la manipulació genètica. Totes aquestes eines ens han permès produir de manera ràpida i eficaç.
Tot i produir prou per alimentar tota la població mundial, la realitat és que avui dia hi ha mós gent que mai passant gana, ja que les xarxes de producció global distribueixen irregularment els aliments. Des de principis de segle, s’han succeït diverses crisis alimentàries.
A Catalunya, des de la crisi econòmica del 2008, el 27% dels nens viuen sota el llindar de la pobresa, mentre que el 25% dels nens del nostre país pateixen malnutrició per l’abús del menjar porqueria.
Al costat de l’obesitat creixent, ens trobem amb el món dels trastorns alimentaris i les dietes miracle. L’anorèxia, la bulímia i la vigorèxia s’escampen pel món occidental, que intenta arribar a uns cànons de bellesa inassolibles per a la majoria de la població.
No hi ha èpoques de l’any: sempre podem consumir aliments de qualsevol lloc del món.

Escudella. Pisa blanca amb blau. Segle XV

(Ampliar) - Escudella. Pisa blanca amb blau. Segle XV. Museu d'Història de Girona.

Conjunt ceràmic del Museu d’Història de Girona. Aquesta petita mostra d’atuells permet evocar els costums de taula de les famílies gironines entre els segles XV i XVI. S'hi mostren escudelles amb orelletes, escudelles sense orelletes, plats, gerretes i safates; algunes de les peces presenten una bonica decoració, de motius geomètrics, vegetals, corones o lletres gòtiques.
Amb la seva presència ens parlen de les menges que un dia varen contenir: sopes, brous, guisats, salses, potatges..., fruit d’una cuina amb llar de foc, de cocció llarga i lenta. Eren menjars que tenien per base les verdures o els llegums, l’arròs o els fideus, acompanyats amb algun tall de carn o peix (si n’hi havia), o bé amb pinyons i panses, en dies d’abstinència. El potatges espessos se servien en escudelles —com les presentades— i es menjaven amb bocins de pa, mentre que les sopes més líquides, també servides en escudelles, es menjaven amb cullera.
L’altre element imprescindible en les menges d’època medieval era el pa, un element que ha perviscut a les diverses cuines del món occidental en forma de coques de recapte o pizzes. Era l’anomenat companatge: una llesca de pa que acompanyava qualsevol tipus d’aliment (carn, peix, ous o verdures) i feia les funcions del plat actual.

(Textos del llibret de sala de l'exposició)

L'exposició. Conjunt de ceràmiques dels segles XV i XVI

(Ampliar) - L'exposició. Conjunt de ceràmiques dels segles XV i XVI procedents del Museu d'Història de Girona.

Olla decorada. Edat del Bronze

(Ampliar) - Olla decorada. Edat del Bronze. Jaciment de Bolòs, Almenar. Museu de Lleida.

Gerra de ceràmica comuna. Segle II dC

(Ampliar) - Gerra de ceràmica comuna. Segle II dC. Jaciment de Sant Felip Neri, Tortosa. Museu de Tortosa.

Vora d'àmfora. Canvi d'Era

(Ampliar) - Vora d'àmfora. Canvi d'Era. Jaciment de Santa Eulàlia de Provençana, L'Hospitalet. Museu de l'Hospitalet.

Capfoguer. Època ibèrica

(Ampliar) - Capfoguer. Època ibèrica. Jaciment de Puig Castellar, Santa Coloma de Gramenet. Museu de Torre Balldovina.

Capfoguer. Època ibèrica

(Ampliar) - Capfoguer. Època ibèrica. Jaciment de Puig Castellar, Santa Coloma de Gramenet. Museu de Torre Balldovina.

Gerra bicònica. Època ibèrica

(Ampliar) - Gerra bicònica. Època ibèrica. Jaciment de Gebut, Soses. Museu de Lleida.

Gerra de bec (enòcoe). Època ibèrica

(Ampliar) - Gerra de bec (enòcoe). Època ibèrica. Jaciment de Gebut, Soses. Museu de Lleida.

Cantimplora de terra sigillata. Època alt-imperial

(Ampliar) - Cantimplora de terra sigillata. Època alt-imperial. Museu Torre Balldovina. Santa Coloma de Gramenet.

Tupí de cocció lateral. Època andalusina

(Ampliar) - Tupí de cocció lateral. Època andalusina. Jaciment del carrer Mercè, Tortosa. Museu de Tortosa.

Fogó portàtil. Època andalusina

(Ampliar) - Fogó portàtil. Època andalusina. Jaciment del carrer Montcada, Tortosa. Museu de Tortosa.

Olleta visigòtica. Inici segle VIII

(Ampliar) - Olleta visigòtica. Inici segle VIII. Jaciment de Bovalar, Seròs. Museu de Lleida.

Escudella en blau i daurat. Segle XIV

(Ampliar) - Escudella en blau i daurat. Segle XIV. Jaciment de Castell-Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Museu de Terrassa.

Escudella en verd i morat, amb escut. Segle XIV

(Ampliar) - Escudella en verd i morat, amb escut. Segle XIV. Jaciment de Castell-Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Museu de Terrassa.

Morter amb vidriat verd. Segle XIV

(Ampliar) - Morter amb vidriat verd. Segle XIV. Jaciment de Castell-Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Museu de Terrassa.

Fragment d’escena d’un menjar per a pobres i pelegrins. 1330-1345

(Ampliar) - Fragment d’escena d’un menjar per a pobres i pelegrins. 1330-1345. Museu de Lleida.

Escudella d’orelletes. Segle XV-XVI

(Ampliar) - Escudella d’orelletes. Segle XV-XVI. Museu d'Història de Girona.

Mallal (mesura d'oli)

(Ampliar) - Mallal (mesura d'oli). Museu d'Història de Girona.

Escudella. Segle XV-XVI

(Ampliar) - Escudella. Segle XV-XVI. Museu d'Història de Girona.

Retaule de Sant Roc. Taula del Naixement. Finals segle XVI. Jaume Huguet II. Oli sobre taula

(Ampliar) - Retaule de Sant Roc. Taula del Naixement. Finals segle XVI. Jaume Huguet II. Oli sobre taula. Església de Santa Eulàlia de Mèrida, L'Hospitalet. Museu de l'Hospitalet.

Gerra de bec. Segle XVII. Jaciment del molí de la Torre Balldovina, Santa Coloma de Gramenet

(Ampliar) - Gerra de bec. Segle XVII. Jaciment del molí de la Torre Balldovina, Santa Coloma de Gramenet. Museu Torre Balldovina.

Barral. Carretell de suro

(Ampliar) - Barral. Carretell de suro. Segle XIX. Museu Comarcal de Cervera.

Càntir d'oli. Segle XIX

(Ampliar) - Càntir d'oli. Segle XIX. Museu d'Història de Cambrils.

La cuynera catalana, ó sia reglas útils, fácils, seguras y económicas per cuynar bé. Escullidas dels Autors que millor han escrit sobre aquesta materia. Barcelona: Imprenta de la viuda Torras, 1851-1855

(Ampliar) - La cuynera catalana, ó sia reglas útils, fácils, seguras y económicas per cuynar bé. Escullidas dels Autors que millor han escrit sobre aquesta materia. Barcelona: Imprenta de la viuda Torras, 1851-1855.


[Més imatges]-------------Back-Index-Next

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés