La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats



Actual aspecte del carrer de Sant Llorenç, en ple cor de l'antic Call jueu de Girona.

Alfons III, el magnànim (1285-1291). Wikipèdia.

El jueu dels quatre noms, Fèlix Xunclà. Oli sobre tela, 60 x 90 cm. Colecció particular, Nova York.

El carrer de Sant Llorenç, en ple cor de l'antic Call jueu de Girona.

Escrivà. Còdex Amiatinus. Biblioteca Medicea Laurenziana, Florència. (Wikipedia).

Escales del carrer de Sant Llorenç, en ple cor de l'antic Call jueu de Girona.

Pàgina de Perush ha-Torah, Comentaris al Pentateuc, de Mossé ben Nahman, publicat a Lisboa 1489. Library of Congress.

Haggadah pel Pésah d'elaboració hispana. Segle XIV (Wikipedia).

L'edicte d'expulsió (Wikipedia).

Madonna dels Reis Catòlics, pintada entre 1490-1495. Ferran i l'infant Joan, amb l'inquisidor, a la dreta de la Verge; Isabel a l'esquerra. (Wikipedia).


Back-Index-Next

Els jueus a Girona. (II)

Nous temps: les primeres crisis.

Amb la mort del rei en Jaume, el 6 de juny de 1276, els jueus dels seus territoris varen perdre un important protector. El succeï en el tron Pere III, anomenat el Gran (1276-1285). Enfrontat al papa Martí IV, aquest l'excomunicà i donà l'investidura d'Aragó a Carles de Valois, qui va aixecar en contra seva una important croada. Les guerres contra Felip d'Ardit i la coronació de la reina d'Aragó Constança, forçaren importants contribucions econòmiques dels jueus. A aquesta, Pere li va atorgar com a dot la ciutat de Girona, amb les rendes de la seva Aljama. El mateix rei, quan es referia als habitants de l'Aljama , en deia Nostra Judaria, nostri judei.

Les ires aixecades al final del regnat de Jaume I, lluny d'apaivagar-se, s'agreujaren i així, a primers d'abril del 1278, s'enregistraren atacs contra els jueus de Girona; una part del clergat de la Seu, des del campanar, i després des de les seves pròpies cases, apedregà el barri dels jueus i els seus habitants, els tallaren els fruiters i arrancaren les vinyes. No satisfets, entraren a mà armada al cementiri de Montjuïc, on profanaren i destruïren les seves sepultures. Les queixes dels jueus arribaren al rei Pere, qui en culpà el bisbe Pere de Castellnou: Cum jam pluries super gravaminibus hujusmodi factis per Clericos et homines eorum dictis, vobiscum loquti fuerimus, et vos rogaverimus quod non sustineretis talia fieri, imo punieritis et castigaretis ea, cum videretur fieri in contemptur Nostrae Dominationis, cum jam, sicut scitis, temporibus retroactis opportuerit armari Dominum Regem inclitae recordationis, Patrem Nostrum, cum familia sua tunc existem, in Venere Sancto, manu armata expugnabant, miramur quare praedicta contingere potuerant (Haguem Nos parlat moltes vegades amb vos de les vexacions causades pels vostres clergues i les seves gents als jueus, i pregant-vos que no ho consentissiu, ni permetessiu de fer tals coses, més bé les castiguessiu, perquè són en menyspreu de la nostra Potestat, i tals que, com ja sabeu, forçaren al nostre Pare, de feliç memòria, a prendre les armes quan estava aqui amb la seva família, per defensar els jueus, escomesos en Divendres Sant i a toc de campana pels dits clergues, ens meravellem certament de que aquestes coses s'hagin pogut repetir).

En uns termes semblants, i amb l'objectiu d'assegurar l'acompliment de les seves disposicions, el rei s'adreçà a les autoritats civils de la ciutat -el veguer, el batlle i els prohoms-, i finalitzava la seva missiva dient-los que per tot lo qual us manem que d'aqui endavant no consentiu que els clergues ni d'altres de la seva família facin mal ni dany als nostres predits jueus, ni destrueixin tampoc les seves coses i béns, i [us ordenem] en canvi que ho prohibiu varonil i poderosament; i per que es vegi que el nostre dret està defès per vosaltres i pels vostres béns, [us declarem] que qualsevoil dany causat pels dits clergues als jueus, ho commutarem Nos en dany vostre i de la vostra hisenda (Mandamus vobis quatenus de cetero non sustineatis quod aliqui Clerici seu aliqui de familia eorum malum faciat, sive damnum judeis nostris praedictis, nec rebus ac bonis eorum, imo istud prohibeatis viriliter ac potenter; cum satis videatur jus nostrum per vos et bona vestra deffendi posse contra eos, alias de quocumque damno eisdem judeis, illato per Clericos supradictos, commutabimus Nos inde ad vos et bona vestra). Amb aquesta severitat el rei acomplia un doble objectiu: assegurar la seva autoritat, i preservar la pròspera Aljama, amb l'objectiu que no minvessin les rendes que d'ella, i sota múltiples formes, obtenia.

El 1285, el rei hagué d'intervenir altra vegada en defensa dels jueus del Call, en aquesta ocasió amb motiu de l'assalt i saqueig de que fou objecte pels almogàvers que anàven a lluitar contra Felip III l'Ardit de França (batalla del coll de Panissars).

A la mort del rei en Pere el 1285, el succeï Alfons III anomenat el Franc (1285-1291). Sota el seu regnat seguí la devallada en la situació que s'havia aconseguit durant el regnat del seu avi, el rei Jaume; els jueus es veieren desposseïts d'atribucions i privilegis atorgats en aquella època. Ja no podien obtenir ni servir els carrecs de veguers, assessors, batlles... A Saragossa se'ls prohibí de desenvolupar el comerç de la draperia, activitat extraordinàriament important per a la comunitat jueva en aquella contrada.


L'activitat intel·lectual jueva.

Al capítol anterior s'ha esmentat la que dugué a terme la figura més senyera d'aquesta època, la del rabí Mossé ben Nahman, Bonastruc ça Porta, però també cal esmentar, entre d'altres, Jonah Megirondi (natural de Girona), nascut segurament a principis de segle i mort el 1264 o 1304, segons les versions, Ionà Rabbí, Joan Rabbí, Mossé, Perez Ben R. Izchag Hacohen, conegut per Haraph... Dins el cercle cabalístic gironí destaquen Messulam ben Salomó de Piera, poeta, que arribà a ser cap de l'Aljama de Girona, Ezra ben Salomó, l'anomenat Ezra de Girona, pensador tradicional, que va escriure un comentari cabalístic al Càntic dels Càntics, Azriel ben Menahem, qui renovà la Càbala amb la introducció d'elements de la filosofia neoplatònica, Jacob ben Sheshet, autor de La porta del cel, Llibre de la Fe i de la Confiança, i Llibre de les Respostes dretureres.

A més d'aquests cabalistes, altres pensadors composaren obres de temàtica moral i ètica: Ionà ben Abraham, fill de Girona, autor d'un comentari al Llibre dels Proverbis i tractats d'ètica jurídica (El Llibre de la Pietat, el Llibre de les Portes del Penediment). Amb un caire més racionalista es pot esmentar l'obra d'Abraham ben Ezra, Samuel Aben-Tibbon, traductor de la Guia dels extraviats de Maimònides, i Bonastruc Desmestre, rabí de Girona que va participar en la disputa de Tortosa, el 1413 davant el papa Luna, Benet XIII. La riquesa cultural de la comunitat jueva gironina també queda palesa en la relació dels llibres que els jueus del segle XV guardaven a casa seva (publicada per Josep M. Millàs i Vallicrosa), llista sorprenentment considerable atès que només es tractava de les obres que varen restar a les cases després d'haver hagut de lliurar a la Cúria de Girona tots els que fessin referència al Talmud.


La comunitat jueva al segle XIV.

Per als jueus gironins, aquest segle vindria marcat per la continuació de la política iniciada per Alfons i seguida per Jaume II (1291-1327) en allò que es refereix a la progressiva anul·lació dels privilegis atorgats pels seus avantpassats als jueus, i pels terribles avalots de 1331, i molt especialment de 1391. El 1297 el rei atorgà a tots els jueus d'Aragó i Catalunya, i també als de Mallorca, Múrcia i València (Per Nos et omnes succesores nostros tan in Aragonia et Cathalonia quantum in regnis Maioricae, Valentiae, Murciae, ac universo dominio et jurisdictione nostra), els mateixos furs i drets dels que gaudien els cristians, després que haguessin abjurat del judaïsme i convertit al cistianisme.

Els primers episodis de violència es produïren el 1302, amb un atac, per part de joves clergues, contra el Call que va provocar diversos ferits i nombrosos estralls; un testimoni va declarar que, de fet, els esdeveniments eren indèntics als que s'havien produït en altres ciutats. Es referia al ritus de mata jueu, assimilable a la colophisation, la bufetada ritual que es donava als jueus a Tolosa de Llenguadoc el divendres sant. Amb l'objectiu d'evitar-ho en el futur, es va prohibir que entre dimecres sant i dilluns de Pasqua els jueus sortissin del barri que tenien assignat.

Durant el breu regnat d'Alfons IV (1327-1336) es va produir l'avalot de 1331, molt ben documentat per l'atestat manat aixecar a al Conseller i Batlle General de Catalunya Ferrer de Lillet, i a Raimon de Prat (Comissio donada per lo Rey per prendre testimonis contra alguns membres y clergues que avien apedregat los jueus. 1331). Pere IV el cerimoniós (1336-1386) va haver de posar esmena a la situació de les comunitats jueves: va iniciar una política de reformes orientada a enfortir l'autoritat reial incloent-hi l'atenció als jueus. D'aquesta forma restablia la capacitat de resposta al pagament dels impostos que asseguraven l'eixugament de dèficits passatgers de les finances reials i locals.

Persecució de jueus. Il·lustració marginal de les Cròniques d'Offa (British Library, Cotton Nero D. I.), folio 183v, obra de Matthew Paris (Wikipedia).

Durant el regnat del successor del rei en Pere, Joan I (1387-1395), es va produir l'any negre pels jueus de Catalunya i de tota la península. Durant l'estiu del 1391 hi hagué vessament de sang a Sevilla, Còrdova, Toledo, València, Mallorca. A Girona, el 10 d'agost, una munió de pagesos i menestral de les rodalies arribaren a la ciutat amb motiu de la fira de Sant Llorenç. Prèviament avinguts amb gent de la ciutat, cremaren el portal del Call, on entraren, robaren, saquejaren i degollaren alguns jueus. Altres varen escapar per cercar refugi a les cases dels ciutadans amb els que mantenien relacions comercials. Uns quants fugiren a Castelló d'Empúries o Perelada. Dels que varen romandre al Call, només se salvaren els que s'afanyaren a demanar el baptisme, com a fórmula de supervivència. Aquesta reacció ja estava prevista: el mateix dia els baptisteris estaven oberts i els capellans preparats per administrar el sagrament.

En la comunicació dels fets pels Jurats de la ciutat al rei, parlen quaranta víctimes mortals, malgrat que els jueus afirmin que són més les persones que troben a faltar i que alguns s'han fet cristians. Tanmateix informen que el portal cremat era el superior sobirà, probablement a la zona alta de la Pujada de la Pera. Amb aquestes accions no s'aturà l'atac contra el Call; amb data 18, els Jurats informaven al rei que els foranis s'estaven aplegant per entrar a la ciutat. Com a mesura de precaució, varen reunir tots els habitants del Call, entre 600 i 800 i els traslladaren a la Torre Gironella, on prepararen el seu refugi. Els pagesos i alguns mals homes de la ciutat l'assetjaren i atacaren, mentre que alguns ciutadans, des de les muralles, disparaven les seves ballestes contra els assaltants. El dimecres 20 de setembre, un mes més tard, els Jurats, que encara tenien els jueus refugiats al castell, escrivien al rei comunicant-li que havien disposat el tancament de les portes de la ciutat, deixant entrar únicament els que portaven queviures. La versió d'acollida de tots els jueus a la Torre Gironella, feta pels Jurats, es contraposa amb la narració dels fets de R. Hasday Cresques, qui esmenta que abans de ser acordat el trasllat al castell, la majoria de l'Aljama es va refugiar a les cases del veins cristians.

Les conseqüències d'aquests fets varen tenir diverses vessants: per una banda, la demogràfica: els morts i els fugitius, més els que abandonaren el Call per haver-se convertit, i s'instal·laren a la ciutat (en quatre mesos seixanta-tres persones), va provocar una devallada que no seria ja recuperada. Per altra banda, i conseqüència, en part, de l'anterior, la disminució notable de la potència econòmica del Call, fets ambdós que serien l'inici d'un procés de desintegració que clouria a finals del segle següent amb l'edicte d'expulsió.


El segle XV: la decadència i la fi.

A la mort de Joan I, el succeï el seu germà Martí I l'humà (1395-1410), durant el regnat del qual la protecció que havia ofert la corona a les comunitats jueves era menys enèrgica, i la situació al Call, absolutament incerta. Els Jurats de la ciutat es trobaven entre dos focs: per una banda, les ordres reials, de protecció dels jueus, i per l'altra la posició clarament hostil per part de la població del comtat. Aquest estat s'agreujaria amb la promulgació de la butlla de Benet XIII, Pedro de Luna, de 1415 en la que desenvolupava en tretze apartats un atac frontal contra els jueus.

El papa, satisfet amb els resultats de les accions que havia encomanat portar a terme (15.000 conversions a Aragó, València i Mallorca, amb el comtat de Barcelona), aconsellat pel jueu convers Jeroni de Santa Fe, teòleg de la cort papal, es va proposar completar la tasca convocant una disputa, com s'havia fet en èpoques anteriors. Així, el 25 de novembre de 1412, envià una convocatòria als bisbes amb l'objectiu que fós lliurada a les sinagogues i comunitats jueves de les seves diòcesis. A Girona, el bisbe Raimon Descatllar la va lliurar el 8 de desembre al Mestre ben Astruc, i als rabins Hasday Tarós i Nacim Ferrer. El 7 de gener de l'any següent, dia dessignat per a l'inici de la disputa, els catorze rabins convocats elegiren com orador principal Rabí Vidal Benvenist. El desenovlupament de les discusions eren del tot previsibles. Al tancament del congrés de Tortosa, Benet XIII declarà, amb tota solemnitat, que, malgrat haver volgut fer palesa la seva tolerància, no podia sinó mostrar-se irat contra els que amb rebel·lia, persisitien en el seus errors, errors confessats, condemnats i abjurats després de mesos de lluita.

El 15 de maig de 1415 promulgava la butlla en la que, per exemple, a la disposició vuitena establia que [...]statuimus, ut in partibus, in quibus judaei tempore ut praesentis ita patens et eminens signum non portant, sicut hujusmodi Constitutione disponimus, amodo signum eminens impertiti coloris, rubei scilicet et crocei affixum deferant parenter, videlicet: mares in superiori veste super pectus; feminae vero super frontem ejus, scilicet magnitudinis atque formae, quas in praesentibus fecimus designari. (Estatuïm que en aquells llocs on els jueus no portessin al present tan clar i manifest l'esmentat signe, com disposem en aquesta Constitució, el mostrin eminent, fix, i partit de color vermell i groc, els homes en el vestit o prenda exterior, sobre el pit, i les dones damunt el front, de les dimensions i forma que es disposa en les presents [lletres]). Tanmateix prohibia l'exercici de moltes professions i oficis, la construcció de noves o ampliació de les sinagogues existents, i la condemna del Talmud com llibre perillós per a la fe cristiana.

L'execució de les disposicions papals, va provocar el tencament de l'única sinagoga que l'Aljama tenia al carrer de la Força, malgrat que el document disposava que això no es donés si només n'hi havia una. Fins el 1416 no aconseguiren que els fós restituïda, moment en el que el seu estat va aconsellar d'edificar-ne una de nova, la tercera i última que tingué la comunitat jueva a Girona. De fet, els jueus ja s'havien retirat d'aquesta banda del carrer, replegant-se cap a la banda est. A partir d'aquests moments d'enduriment de les disposicions -eclesiàstiques i civils- contra els jueus, proliferen els aldarulls i els tancaments de les portes d'accés. El 1418, els Jurats, en previsió dels habituals atacs contra jueus amb ocasió de la setmana santa, disposen que lo divendres Sant é dissapte Sant apres següent fins á mitg jorn é lo dits juheus é juhíes estigan dins lurs cases é habitacions tencats é no estigan per les fenestres de lurs alberchs é assí mateix que tingan les portes del dit call tencades sino ten solament la portalleta del portal qui es envers la scala de la Seu[...].

El tancament total del Call, no tan sols en determinades celebracions religioses, es va produïr per l'edicte de 19 d'abril de 1442, mitjançant el qual els Jurats ordenaven que no habitessin al carrer de Sant Llorenç, per no ser Call jueu, havent de tapiar les portes i finestres que hi donaven. El replegament dels jueus ja era un fet. El 10 de setembre del 1449, els Jurats comunicaven a la reina governadora que havien ordenat tancar un portal d'entrada al Call, el que donava al carrer públic de Sant Llorenç. En una comunicació datada tretze dies més tard esmentaven que l'espai era suficient per a dinou o vint matrimonis que són [els jueus].

Durant els fets que es produïren entre 1461 i 1468, període en el qual la reina Joana Enríquez es va refugir a la Força Vella amb el seu fill, l'infant Ferran, el futur Ferran el catòlic, moltes families converses de Girona la defensaren. El paraire Joan Vidal Sampsó va ser recompensat pels seus serveis durant el setge que patí la ciutat com a conseqüència de la Guerra Civil catalana, i el seu fill va ser qui va descobrir una mina que els assetjadors havien perforat prop de la porta del Call mitjançant la qual s'haguessin pogut apoderar de l'infant Ferran. Paradoxalment, el 13 de setembre de 1491 els seus béns varen ser venuts als encants públics de Girona, i Vidal i el seu fill, i les seves respectives famílies, havien de fugir de la Inquisició, recolçada pel nou rei Ferran. També va ser objecte d'una trajectòria semblant el convers gironí Llorenç Badós qui l'any 1462, en ple setge de la ciutat, va ser nomenat metge de la casa del príncep Ferran, més tard protofísic reial i membre del seguici de la corona. Va tenir cura de Ferran i d'ell va rebre tota mena de mercès en prova d'agraïment per la seva tasca i dedicació. La seva dona, Joana Badossa, va ser jutjada el 1488 pel tribunal de la Inquisició de Barcelona, que la va declarar culpable, i la va condemnar a ser escanyada i posteriorment cremada. El 10 d'agost de 1503 era condemnat pel Tribunal el mateix Badós.


1492: l'expulsió.

El 31 de març de 1492, els Reis catòlics varen dictar l'ordre d'expulsió dels jueus del seu territori; no oferia altra alternativa que l'abjuració del judaïsme o l'expatriació forçada. L'ordre reial arribà a Girona a finals d'abril. Els Jurats, no massa diligents en el seu acompliment, publicaren el 20 de juny un ban fent saber que els jueus podien vendre lliurement els seus béns, i que tothom podia comprar-los sense transgredir cap disposició reial. El 29 de juliol varen sovintejar les transaccions de béns immobles, i el 31 el Call va ser abandonat pels seus darrers habitants. El 4 d'agost, amb un Call completament buit, el Jurats donàren llicència als nous compradors per enderrocar els tancaments de portes i finestres, i obrissin, com qualsevol altre barri, les entrades i sortides.

És de suposar que els fugitius de Girona es degueren establir prop de la frontera, amb l'esperança d'un hipotètic retorn, alguns d'ells -Astruc Abraham, Leví Lleó, Mossé Vidal i Esdras Bellshom- a Perpinyà, a on traslladaren los rotlles, llibres e tots altres abillaments, objectes que una ordre judicial de 27 d'agost del mateix any de 1492 va obligar a dipositar a les autoritats de Perpinyà, d'on també foren expulsats. De Perpinyà foren traslladats a Potvendres i allà, embarcats cap a les costes de Nàpols. Els qui, per evitar l'expulsió, optaren per la conversió, foren objecte d'un rigor molt especial de la Inquisició; de 1491 a 1505 hi ha constància del processament de vuitanta-quatre gironins com a resultat de quinze Autos de Fe, quatre d'ells celebrats a la ciutat.


Bibliografia

- Per a una història de la Girona jueva. David Romano (2 volums). Ajuntament de Girona, 1988. ISBN 84-86837-01-4.

- Els jueus i la ciutat de Girona. J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera. Ajuntament de Girona, 1995. ISBN 84-86837-51-0.

- Jornades d'Història dels Jueus a Catalunya. Actes. Abril 1987.. Diversos autors. Ajuntament de Girona, 1990. ISBN 84-86837-07-3.

- Documents dels jueus de Girona (1124-1595). Gemma Escribà, Maria Pilar Frago. Ajuntament de Girona, 1992. ISBN 84-86837-29-4.

- Mossé ben Nahman. Simposi.. Diverses ponències. Ajuntament de Girona, 1994. ISBN 84-86837-53-7

- Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-922386-1-5.

- Els jueus i Girona (2 volums). Fèlix Xunclà i Tubert. Girona, 1994. No publicat.

- Diner, poder i societat a la Girona dels segle XIV. Christian Guilleré. Ajuntament de Girona, 1984. ISBN 84-500-9851-3

- La Càbala i su simbolismo. Gershom Scholem. Siglo XXI editores, 6ª edición, 1989. ISBN 968-23-0890-9

- La guerra civil catalana del segle XV. (2 volums). Santiago Sobrequés i Jaume Sobrequés. Edicions 62, 2ª edició, 1987. ISBN 84-297-2699-3.

- Girona. Guia del Call. Fèlix Xunclà i Tubert. Girona, 1995. GI-500-95

- El llibre de la redempció i altres escrits. Mossé ben Nahman. Universitat de Barcelona - Ajuntament de Girona, 1993. ISBN 84-600-8403-5

- Girona comtal i feudal. J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla, J. Sagrera. Quaderns d'Història de Girona, 1996. ISBN 84-86812-57-7


CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés