La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Interior de la nau de Sant Pere de Galligants.

Exterior de Sant Pere de Galligants.

Detall d'un dels capitells del claustre romànic de La Catedral.

Voltes de les Ferreries Velles.

Detall de l'estàtua jacent de la comtessa Ermessenda, obra de Guillem Morell (1385). Catedral de Girona.

Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis adquireixen Carcassona de Guillem Ramon de Cerdanya i la seva esposa Adelaida (1067). (Miniatura del Liber Feudorum Maior, Arxiu de la Corona d'Aragó. (Wikipèdia)

Mur exterior de la Torre Gironella.

Voltes d'en Rosés i la Cort Reial.

Genealogia de Ramon Berenguer II.

Plànol de la catedral amb indicació dels elements que corresponen a les muralles del segle IX, i els elements dels segles XI-XIII.

Claustre de la catedral. Girona, temps de flors, 2005.


Back-Index-Next

Girona al segle XI.

Evolució del comtat de Girona.

Els orígens del comtat es troben en la reorganització del territori que es dugué a terme després que el 785, la ciutat de Girona es lliurés als francs, com hem vist al capítol anterior; aleshores, fou nomenat comte de Girona un noble d'origen got de nom Rostany. Aquest primitiu comtat de Girona anava des la Mar Mediterrània fins al Montseny i la Tordera per la banda de ponent, i les muntanyes d'Osona o les Guilleries per nord-oest, incloent-hi els pagi de Besalú i Empúries, una extensió de poc més de 2.000 km2, amb una població entre deu i dotze mil habitants a l'entorn de l'any 1000. Aquesta organització, de fet, es remuntava als temps visigòtics, i segurament devia coincidir amb els territoris rurals de l'antic municipi romà.

Aquesta demarcació estava dividida en termes (castra) que eren administrats des dels castells encomanats a "vicaris" o veguers, per delegació del comte; els territoris de jurisdicció eclesiàstica gaudien d'immunitat i estàven fora de l'autoritat pública. Aquesta estructura organitzativa es va mantenir fins els esdeveniments del segle XI, moment en el que algunes famílias vicarials vàren escapar del control comtal, i esdevingueren senyories independents. Dues terceres parts del territori s'esmicolaren en trenta jurisdiccions governades des dels castells termenats, sota unes quinze famílies, com els vescomtes de Cabrera i Cardona, o les senyorials dels Sesagudes-Montseny, Hostoles, Cervià-Bastons, Peratallada, Sobreportes, Pals, Cartellà, etc. que, tot i estar subjectes als comtes pel jurament de fidelitat i d'homenatge, actuaven dins els seus petits estats amb total independència. ("Girona comtal i feudal", AA.VV., esmentat a la bibliografia). En cavi, oposat a aquesta micronització del territori, les institucions ecleciàstiques es mantingueren i fins i tot augmentaren els seus territoris, destacant per damunt de totes el bisbat de Girona.

El domini franc

Després de Rostany, fou comte de Girona Odiló, a partir del 801 o potser el 811. Cap al 813 o abans, el pagus (territoris rurals) d'Empúries es va separar de Girona, per esdevenir comtat sota el govern d'Ermenguer. El 817, el comtat de Girona, juntament amb el de Narbona, el de Rosselló, el de Barcelona i el d'Empúries, va integrar-se dins de la Marca de Septimània. Mort Odiló (cap al 812 o el 817), el comte Berà de Barcelona fou nomenat també comte de Girona; el 820, Berà fou destituït de tots els seus càrrecs per Lluís el Pietós; aleshores, el comtat de Girona, juntament amb el de Barcelona, passà a Rampó (820-825), i a la seva mort, a Bernat de Septimània, el qual fou destituït per Lluís el Pietós el 832. Aleshores, tots els comtats situats al sud del Pirineu, amb l'excepció del comtat d'Urgell i del comtat de Cerdanya, quedaren sota domini de Berenguer de Tolosa; a la seva mort (835), Bernat de Septimània recuperà el poder sent nomenat comte de Tolosa, Narbona, Girona i Barcelona.

El 844, a causa de la seva rebel·lió contra Carles el Calb, Bernat de Septimània fou executat a Tolosa; com a conseqüència, el comtat de Girona passà a Sunifred d'Urgell-Cerdanya, que també havia estat nomenat comte de Barcelona. Després que, el 848, Sunifred fos assassinat per homes lleials a Guillem de Septimània, fill de Bernat de Septimània, el comtat de Girona fou governat per un comte anomenat Guifré, que el degué regir des del 848 fins al 853. Segons sembla, entre els anys 862 i 870, el comte de Girona fou Otger; l'any 870, Carles el Calb investí comte de Girona Bernat de Gòtia, també comte de Barcelona, Rosselló i Narbona. Destituït Bernat de Gòtia per la seva revolta, el 878, Lluís el Tartamut concedí el comtat de Girona a Guifré I (Guifré el Pilós). D'ençà d'aleshores, el comtat de Girona va estar sempre unit al de Barcelona.

La separació de Besalú

El pagus de Besalú havia format part del comtat de Girona fins que Guifré el Pilós nomenà el seu germà Radulf, comte de Besalú, amb la condició que, a la seva mort, el comtat passaria als descendents de Guifré I.

El comte Sunyer I de Barcelona, Girona i Osona, fill de Guifré el Pilós, hagué d’enfrontar-se al seu germà el comte Miró II de Cerdanya qui, com a fill supervivent més gran, pretenia obtenir l’herència Barcelona; la disputa va resoldre’s amb un acord pel qual Sunyer obtenia el reconeixement de Miró, a canvi de cedir-li el Ripollès, inclòs fins llavors dins del comtat d'Osona. Els conflictes entre els dos germans reaparegueren no gaire més tard; en una data incerta -entre 913 i 920-, va morir el comte Radulf I de Besalú, germà de Guifré el Pilós; aleshores, Miró, pressionant amb els seus drets sobre Barcelona, Girona i Osona, va imposar-se, i Besalú, tot i haver estat tradicionalment un pagus del comtat de Girona, fou vinculat al comtat de Cerdanya.

Després de la separació de Besalú, el comtat de Girona quedà configurat pel límit amb el comtat d'Empúries, per sota de Banyoles i el castell de Finestres, cap a les Guilleries, sense la Plana d'en Bas, i, per l'actual límit del bisbat de Vic (pels límits de Susqueda, Osor, Sant Hilari Sacalm, Joanet i Espinelves) fins al coll de Sant Marçal, pels límits d'Arbúcies i del castell de Montsoriu, amb Breda, Hostalric, Tordera i el castell de Montpalau i amb llurs parròquies fins a Arenys de Mar.

Malgrat estar unit sempre al comtat de Barcelona des de finals del segle IX, el comtat de Girona tingué una entitat pròpia visible en l'existència de vescomtes de Girona i en l'encunyació de moneda pròpia. L'expressió comtat de Girona es mantingué viva fins al segle XIII, quan fou substituïda per la de vegueria de Girona. Inicialment, el càrrec de veguer tenia la missió d'assistir el bisbe en l'observança de la pau i treva. Durant la segona meitat del segle XII i al llarg del XIII, les corts anaren definint i ampliant el concepte de vegueria i de veguer, que a final d'aquest període ja era d'àmbit territorial.

Comtes de Girona

  • Rostany (785-801 o 811)
  • Odiló (801 o 811-812 o 817)
  • Berà (812 o 817-820)
  • Rampó (820-825)
  • Bernat de Septimània (826-832)
  • Berenguer de Tolosa (832-835)
  • Bernat de Septimània (835-844)
  • Sunifred d'Urgell-Cerdanya (844-848)
  • Guifré I de Girona (848-853? o 862?)
  • Odalric (852?-858?)
  • Humfrid (858?-862?)
  • Otger (862-870)
  • Bernat de Gòtia (870-878)
  • Guifré I (Guifré el Pilós) (878-897)

  • L'any 1351, el rei Pere el Cerimoniós, en nomenar el seu hereu Joan I, li va atorgar el títol de Duc de Girona, elevant el comptat a ducat, el qual abraçava territoris dels comtats de Girona, Besalú, Empúries i Osona, instituïnt així el títol de Príncep de Girona que, per tant, ve de la Corona d'Aragó.

    El 19 de febrer del 1416, el rei Ferran I el d’Antequera, va considerar que el títol de duc era insuficient, i el va enaltir erigint el Principat de Girona.


    La comtessa Ermessenda

    Ermessenda de Carcassona (vers 975 - Girona, 1058), filla del comte Roger I de Carcassona i d'Adelaida de Gavaldà, i esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell, va tenir un paper destacadíssim en la política catalana del segle XI, sobretot després de la mort del seu marit el 1019. Al seu costat, va participar en la direcció dels afers comtals, en la presidència d'assemblees i tribunals i en campanyes militars, com les d'Al-Andalus. Mort el marit, va continuar dirigint la política del comtat, primer com a tutora del seu fill Berenguer Ramon I fins a la seva majoria d'edat (1015-1023). Lluità llavors contra el comte d'Empúries i, més tard, contre el seu propi fill per conservar el poder. Quan aquest morí, el 1035, Ermessenda fou de bell nou tutora, aquesta vegada del seu nét Ramon Berenguer I (1035-1041), perquè la seva mare, Guisla de Lluçà, havia perdut els drets sobre el govern comtal arran del casament amb el vescomte de Barcelona, Udalard II. A partir de 1053 lluità amb Ramon Berenguer I, que havia estat excomunicat a causa del casament amb Almodis de la Marca i que es trobava en una situació difícil davant Mir Geribert i la noblesa revoltada.

    Durant les regències d'Ermessenda, l'aristocràcia va iniciar el procés de feudalització de Catalunya enfrontant-se als prínceps i a l'Església. Emressenda fou recolzada per consellers com Gombau de Besora, el jutge Ponç Bonfill Marc i el seu senescal Amat Elderic d'Oris. També hi ajudaren els prelats partidaris de la reforma gregoriana com l'Abat Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà, o el seu germà Pere Roger de Carcassona, bisbe de Girona. Ermessenda va tenir una relació molt estreta amb l'Església catalana de l'època, especialment amb la catedral de Girona. D'acord amb el seu marit, va donar l'any 1015 cent unces d'or per a la construcció de les parets i la coberta de la nova catedral romànica, dotà la seu amb terres de la seva propietat situades en el pla del Mercadal i va cedí el seu palau, situat entre la catedral i les muralles, per edificar-hi les dependències de la canònica. També va animar les fundacions del monestir femení de Sant Daniel de Girona i el masculí de Sant Feliu de Guíxols. En el seu testament, va fer importants donacions a Roma.

    El sepulcre romànic d'Ermessenda de Carcassona, que es conserva a la catedral de Girona, és un dels llocs més antics on es veuen els pals vermells sobre fons daurat de l'escut comtal de Barcelona. Aquest estava recobert per un altre de gòtic, ordenat per Pere el Cerimoniós (segle XIV). Es pot veure en una capella de la catedral, a la dreta de la nau. Al sepulcre hi ha també una estàtua d'Ermessenda jaient, esculpida per Guillem de Morell al segle XIV.

    [Més informació]


    Almodis, comtessa de Girona.

    Filla del comte occità Bernat I de la Marca i d'Amèlia de Rasès, i germana de Llúcia de la Marca casada amb el comte Artau I de Pallars Sobirà, cap al 1014 casà amb Guillem III d'Arlès, casament que posteriorment fou anul·lat per la joventut d'Almodis. Posteriorment, vers el 1020, es casà amb Ponç III de Tolosa del qual s'en n'obtingué el divorci el 1052. D'aquest matrimoni tingué l'infant Guillem IV de Tolosa (1044-1093), comte de Tolosa. Estant casada amb Ponç III, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I la raptà i la convertí en la seva tercera esposa l'any 1052. D'aquest matrimoni en nasqueren la infanta Agnès de Barcelona (aprox. 1056-d 1071), casada el 1070 amb el comte Guigues VII d'Albon, l'infant Ramon Berenguer II (1053-1082), comte de Barcelona, el seu germà -probablement bessó- l'infant Berenguer Ramon II (1053-1097), comte de Barcelona, i la infanta Sança de Barcelona (aprox. 1076-1095), casada vers el 1069 amb Guillem I de Cerdanya, comte de Cerdanya i Berga

    El naixement dels bessons Ramon Berenguer i Berenguer Ramon provocaria mes endavant l'enfrontament amb l'hereu Pere Ramon, fill de l'anterior matrimoni del comte Ramon Berenguer i la comtessa Elisabet de Nimes. Després de molts anys de conflictes amb l'àvia, la comtessa Ermessenda, l'any 1057 es posà fi al contenciós sobre el comtat de Girona; el comte Ramon Berenguer cedí a la seva esposa Almodis aquest comtat, conjuntament amb la ciutat, el castell de Gironella, amb les seves torres i fortificacions, i els castells del comtat, a més de l'episcopat de Girona. En conseqüència, els vescomtes, magnats en possessió de senyories i el bisbe de Girona feren homenatge a la nova comtessa de Girona. Així ho testimonia el Jurament de fidelitat a Almodis pel castell de Sobreportes de Girona (1057), esmentat a "Girona comtal i feudal" (veure bibliografia):

    "En l'armari de Girona -sac L.- hi ha la carta sagramental feta per Arnau, fill de Garsendis, a Almodis, comtessa i filla de la comtessa Amèlia, en la qual promet fidelitat pel comtat de Girona i els seus honors, pel seu castell de Sobreporta de Girona amb les seves torres i el castell d'Estela, dels quals promet tornar la potestat quan la comtessa li ho demani".

    (Arxiu de la Corona d'Aragó, "Llibre de les Mulasses", pàg. 663)

    De la mateixa font documental n'extraiem la Donació del comtat de Girona a Almodis (2 de novembre de 1057):

    "...Dono tibi Almodis comitatu Gerundensem totum cum integro cum omnibus suis pertinentiis et cum dominicaturas et ipsam civitatem quae dicitur Gerundam cum suo castro de Gerundella et cum omnibus turris et muris et edificiis quae in predicta civitate sunt et erunt. Et dono tibi etiam omnia castra castella et fortedas quae in predicto comitato sunt. Dono etiam tibi episcopatum Sancta Maria Sedis Gerunda cum omnibus suis pertinentiis..."

    (Arxiu de la Corona d'Aragó, "Liber Feudorum Maior", doc. 489)

    Com explica Santiago Sobrequès a Els grans comtes de Barcelona la comtessa actuà sempre amb preponderància, tal com ho mostra la redacció, en temps d’Almodis, dels documents de la cort sempre per duplicat, amb un exemplar per al comte i un altre per a la comtessa; a més, en els papers oficials, Almodis s'hi feia esmentar sempre, ignorant sovint el primogènit Pere Ramon. Segurament, l'odi del primogènit cap a la comtessa s’exacerbà després de veure com la complexa, i laboriosa adquisició dels comtats de Carcassona i Rasès s’havia fet amb l’únic propòsit, de constituir un domini propi per a Ramon Berenguer Cap d’Estopes, fill d'Almodis de la Marca. Pere Ramon assassinà la comtessa en el palau comtal de Barcelona; arran del seu crim, el primogènit fou desposseït dels drets successoris, i el 1072-73, el papa Gregori VII va condemnar-lo a l’exili i a redimir-se lluitant contra els infidels, en combat contra els quals, l’ex-hereu de Barcelona va morir a al-Àndalus.

    Després de tot aquest fet, Ramon Berenguer I va prendre la decisió de deixar els seus dominis en cogovern als seus dos fills haguts d’Almodis de la Marca, Ramon Berenguer II dit Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II, els quals, probablement bessons, havien de regir Barcelona, Girona i Osona en absolut condomini i plena igualtat, de tal manera que, segons s’havia establert, si algú jurava fidelitat a un dels dos comtes de Barcelona, n’havia de jurar també a l’altre. Les posteriors dissensions entre els dos germans afebliren considerablement el poder comtal; a més, el cogovern anunciava una futura divisió del domini barceloní, inevitable si tots dos comtes haguessin tingut descendència.


    Ramon Berenguer, el Cap d'Estopes.

    El fill de Ramon Berenguer I la comtessa Almodis era conegut, sembla, amb aquest sobrenom degut a la seva abundant i rogenca cabellera. Les relacions amb el seu germà, Berenguer Ramon II, foren sempre tibants, i intentà disputar-li l'herència. Segons el testament del pare, els dos germans havien de governar conjuntament els comtats, però la situació real, ja des del moment d'execució de les previsions testamentàries, el 1076, va fer evident que la coexistència esdevindria complicada. Els diversos documents de repartiment dels comtats de Girona i Barcelona, la divisió de la jurisdicció o l'acord de residir sis mesos, de forma alternada, als dos palaus comtals, parlen de disensions que ni la intervenció del legat del papa Gregori VII, Amat d'Oloron (finals del 1077) no pogueren apaivagar. El pontífex escriví el 1079 al bisbe de Girona demanant-li d'actuar, juntament amb els abats de Ripoll, Sant Cugat i Sant Ponç de Tomeres, per posar fi a les discòrdies comtals. A causa d'això el mateix any els dos germans es repartiren els dominis i les propietats; per exemple, en allò que es refereix a Girona, a Ramon Berenguer li corresponia mitja ciutat, des de la Gironella a Sobreportes, i la resta del circuit quedava pel seu germà.

    Vers el 1077 Berenguer Ramon II realitzà una expedició a Múrcia, en ajut del rei sarraí de Sevilla contra els de Toledo, València, Granada i Màlaga, que eren ajudats per Alfons VI de Castella. Aquesta expedició resultà un fracàs. Posteriorment els comtats de Barcelona i d'Urgell i la ciutat de Lleida lluitaren contra el rei sarraí de Saragossa i a conseqüència d'això el perill islàmic reculà, tant pel cantó de Lleida, on la colonització cristiana arribà fins a Sidamon i Torregrossa, com per l'actual Conca de Barberà, on el 1079 ja era repoblada l'Espluga de Francolí.

    Amb ocasió de la preparació d'una expedició fallida el 1081, el Cid, enemistat amb el seu rei Alfons VI de Castella, anà a Barcelona i oferí la seva col·laboració, que no fou acceptada; llavors es barallà amb un nebot dels comtes i el ferí. Tot seguit passà al servei dels reis sarraïns de Saragossa, mentre que el rei de Lleida es recolzà en els navarroaragonesos primer i en els comtes de Barcelona després. Això enfrontà Berenguer Ramon amb el Cid al voltant d'Almenar a l'estiu del 1082. El primer fou derrotat i caigué presoner. Un cop alliberat, degué sentir-se frustrat i això agreujà, encara més, el seu caràcter.

    El 5 de desembre del dit any 1082, anant el Cap d'Estopes de Barcelona a Girona, en passar per un lloc boscós i solitari, prop de Gualba, al peu del Montseny, conegut després per la Perxa de l'Astor, fou mort per uns desconeguts, que potser foren els seus mateixos acompanyants. El cadàver fou llançat a un estany, després anomenat Gorg del Comte, i allà fou descobert per l'astor que duia la víctima, segons diu la llegenda, que hauria guiat els qui el cercaven.

    La llegenda segueix dient que, rescatat el cadàver del comte, el transportaren a la seu gironina, on va ser enterrat. Durant tot el trajecte, l'ocell va seguir el trasllat de les despulles del seu amo, fins que, arribats a la Catedral, en el moment en que aquest era dipositat a la tomba, l'astor va caure mort. En la seva memòria es va esculpir una imatge a la part interior de la porta d'accés al Museu de la Catedral. La tomba del Cap d'Estopes està situada al costat de l'altar major de la seu de Girona.

    La veu popular acusà en aquell moment el seu germà com a instigador de la seva mort, motiu pel qual Ramon Berenguer II és conegut com el Fratricida. Aquestes sospites varen ser la causa de greus pertorbacions que es produïren, i que la noblesa feudal va aprofitar per avançar en el procés de feudalització. La feblesa del poder comtal queda palesa, per exemple, en un document de gener del 1803, en el que la comtessa vídua Mahalta empenyora al senescal Guillem Ramon totes les franqueses i els usàtics i serveis que es recaptaven dels homes lliures de Sant Minat del Vallès, a canvi de 1.000 mancusos d'or("Girona comtal i feudal". Veure bibliografia).


    La Catedral romànica de Girona.

    La intervenció llegendària de l'emperador Carlemany en l'alliberament de la dominació musulmana de Girona, també té el seu vessant en la construcció de l'inicial edifici que esdevindria la catedral de la ciutat. Així, la llegenda esmenta que Carlemany -que dirigía personalment el setge de la ciutat- la conquerí gràcies a una intervenció miraculosa: una pluja de gotes de sang i una gran creu lluminosa al cel, que varen fer que els musulmans fugissin espaordits.

    El que si està històricament documentat, és que la incorporació de Girona als dominis francs, va comportar per a la ciutat un canvi urbà important, entre altres, a principis del segle IX, la conversió del temple intramurs en catedral amb el títol de Santa Maria. No hi ha constància documental que es construís cap edifici especial de nova planta; molt probablement, el vell temple romà, bastit a l'indret, seria reconvertit per desenvolupar les funcions d'església episcopal.

    A principis del segle XI, el germà de la comtessa Ermessenda, el bisbe Pere Roger, va construir una nova catedral, un palau episcopal i una nova residència pels canonges. El temple es va iniciar el 1015, i va ser dedicat el 21 de setembre de 1038. Les darreres investigacions arqueològiques (importantíssims treballs de recerca del projecte Progress) han determinat que aquesta catedral inicial tenia una llargària total de 60 metres, constava d'una nau única de 14 metres d'amplada exterior, amb una galilea amb capella alta a l'entrada de ponent, i dos campanars (un d'ells, encara d'empeus, és l'anomenada Torre de Carlemany). Aquest edifici es mantingué fins a principis del segle XIV en què es va evidenciar la seva insuficiència. D'aquesta construcció inicial en romanen la Torre de Carlemany (usada de contrafort per a la nau gòtica), el claustre, els soterranis de la catedral i la sagristia (avui capella).

    [Més informació]

    Bibliografia

    - Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-922386-1-5.

    - Ermessenda de Carcassona o el poder del viudatge. Martí Aurell. Cicle "Girona a l'abast, VIII". Editat per Bell-lloc del Pla. ISBN 84-404-7571-3

    - La catedral de Girona; redescobrir la seu romànica. P. Freixas, J.M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda. Projecte Progress. Ajuntament de Girona, 2000. ISBN 84-86837-91-X

    - La catedral de Girona; redescobrir la seu romànica. Marc Sureda. Edicions Aldeasa, 2005. ISBN 84-8003-874-8.

    - Girona comtal i feudal. J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla, J. Sagrera. Quaderns d'Història de Girona, 1996. ISBN 84-86812-57-7

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés