Biografia

Emili Grahit i Papell va néixer a Girona el 26 d'agost de 1850 i hi va morir el 10 de març de 1912. A la seva inscripció de naixement hi consta com "Emilio Baldomero Luis", nascut a la plaça de la Constitució 14, l'actual plaça del Vi, número 11, a la cantonada amb el carrer Abeuradors. Aquesta informació i la documentació que l'avala ens ha estat facilitada gentilment per Teresa Reitg Nonó, filla de l'actual propietària de l'edifici, la señora Teresa Nonó.

Ampliar
(Ampliar)

Inscripció del naixement d'Emili Grahit i Papell a l'antiga plaça de la Constitució, actual plaça del Vi. Document gentilesa de Teresa Reitg i Nonó.

Llicenciat en dret administratiu al 1871, Emili Grahit es vinculà en uns temps primerencs als cercles de la Jove Catalunya i els sectors de la Renaixença de Girona i la seva regió. Fou en aquest àmbit intel·lectual que Grahit començà a desenvolupar les seves capacitats d'estudis històrics, amb treballs sobre Francesc Eiximenis i el canonge Francesc Dorca. A poc a poc, anà compaginant l'exercici de l'advocacia amb la recerca i compilació històrica, a més d'una forta promoció cultural i intel·lectual a al Girona de la Restauració.

Al 1876 fundà amb d'altres intel·lectuals gironins com Enric Claudi Girbal l'Asociación Literaria de Gerona, principal expressió cultural de la ciutat que organitzà el Certamen Literario de Gerona i començà a publicar el mateix 1876 la Revista de Gerona. Sota aquest moviment cultural s'hi aglutinaren la majoria de membres de la generació de Grahit que, tot i que s'havien format a la Renaixença, havien començat a sortir-ne per nodrir una cultura en castellà, proespanyola i oposada als preceptes catalanistes. En aquest àmbit intel·lectual Grahit desenvolupà tota la seva obra històrica dedicada als setges de Girona, d'on es remarca la monumental Reseña histórica de los sitios de Gerona en 1808 y 1809.

Paral·lelament, Grahit emprengué una curta carrera política que el dugué a l'alcaldia de Girona entre els anys 1887 i 1891, seguint les passes del seu pare Pere Grahit i Vié, que ja havia ocupat anteriorment el càrrec pel partit liberal de Práxedes Mateo Sagasta. Grahit acabà dimitint del seu càrrec per les divergències amb els regidors conservadors i republicans del consistori i el seu vet constant a la gestió de Grahit.

Els quatre anys d'alcaldia d'Emili Grahit es van dividir en dos mandats: de 1887 a 1890, i de 1890 a 1891, però si en el primer va ser nomenat a proposta del governador civil, una elecció directa pròpia del dirigisme estatal que caracteritza la Restauració, en el segon va ser escollit pels seus companys de corporació, cosa que va constituir una vulneració flagrant d'un sistema basat en el torn pactat de partits. Aquesta elecció inesperada, que va donar lloc a un dels exercicis municipals més tensos i inestables d'aquells anys i que es pot considerar la principal causa que temps després, entre el 1895 i el 1900, Emili Grahit es decidís a escriure una mena de testament polític en les seves memòries, converteix l'exalcalde gironí en «un personatge típic de la Restauració» segons l'historiador Joaquim Nadal (1), que hi veu encarnades totes les contradiccions de l'època, les expectatives i les frustracions, el nervi de la renovació i l'ofec de l'estancament, però sobretot el llast que suposava exercir un càrrec públic en una ciutat com Girona, "on l'impacte de la Renaixença havia estat molt dèbil, on la cultura girava entorn de la Revista de Gerona i els Certámenes Literarios, i on el preu que es pagava per l'estabilitat política era l'asfíxia econòmica i social".

Al contrari, el polític gironí "es va deixar proposar í es va deixar destituir" per un sistema "molt poc democràtic", i amb la seva gestió emparada pels partits dinàstics va seguir el joc de la Restauració, a vegades amb uns discursos, com es percep en les memòries, si no reaccionaris, sí conservadors. Aquesta és la principal contradicció de l'exalcalde gironí, historiador, advocat, polític i home il·lustrat, respectat a la seva ciutat, on va ser un habitual de les tertúlies de l'escriptor Joan Vinyas, i a Barcelona, on va cursar la carrera de dret en contacte amb alguns dels principals intel·lectuals de la Renaixença, com ara Narcís Oller, Josep Pella i Forgas, Joaquim Botet i Sisó o Manuel Duran i Bas; unes relacions que no van impedir que renunciés no solament a la reforma política, sinó també a la seva pròpia llengua: a partir del 1879 ja no escriuria més en català.

En contrapartida, se li deuen algunes millores importants al municipi, com ara l'atenció a la Devesa, al passallís de Pedret o a l'ensenyament primari, a més de la reordenació de l'horari administratiu per impedir que alguns funcionaris continuessin treballant des de casa. Però sobretot és recordat per la substitució del gas per l'electricitat en l'enllumenat públic, que va convertir Girona en una ciutat capdavantera, tot i que Joaquim Nadal al seu llibre recorda que més que d'una gosadia es va tractar d'un estratagema per escapar dels deutes que el municipi havia contret amb la companyia del gas.


Notes

(1) - "Emilio Grahit y Papell. Memorias de un ex-alcalde gerundense", publicació de l'Institut d'Estudis Gironins. Nadal va localitzar el manuscrit inèdit de les memòries de Grahit a Barcelona l'any 1976, però va haver d'esperar més de vint anys a immergir-se en el text, transcriure'l, anotar-lo i finalment editar-lo. El llibre va ser presentat el dia 2 d'abril de 2003, a l'Ajuntament de Girona. Tornar al text


Emili Grahit i Papell, als vint anys.
Imatge: losgrahityferrer.blogspot.com


Emili Grahit i Papell, als 54 anys.
Imatge: Viquipèdia


Portada de Reseña histórica de los sitios de Gerona en 1808 y 1809, edició 1894.
Imatge: Ministerio de Cultura de España



Fonts documentals: Viquipèdia i articles publicats al Punt diari el 19 i el 29 de març i 3 d'abril de 2003 amb motiu de la presentació del llibre de Joaquim Nadal.

Back-Index